Teatre

DE TERCERES PERSONES

El treball actoral d’‘Unes abraçades insuportable-ment llargues’ forma un corpus d’individus que s’acoblen i s’escolten, que es miren poc i que es toquen menys, però que es perceben contínuament
Szpunberg s’allunya de la convenció: la distopia o el record són recursos per deformar la realitat, però ho fa amb un realisme màgic que trenca amb la buidor més apàtica Els aparells de La màquina de parlar humanitzen el seu comportament que el del seu amo. Per cert, que és tota una oportunitat tornar a veure el dramaturg Marc Rosich vestit d’actor, una circumstància que es produeix, sens dubte, per la confiança i l’amistat que es professen els dos autorsRosich, com Jordi Andújar, repeteixen fent el mateix paper que fa quinze anys. Vanessa Segura, en canvi, substitueix Sandra Monclús, que havia estat la màquina en les dues temporades anteriors (2007 i 2017 al Maldà).
A ‘[Infinit]’ el que es repeteix és la intensitat dels ballarins. Aquesta actitud atrapa l’espectador, fins i tot en els foscos més absoluts

Sovint, el teatre juga amb la conjugació de la primera persona del singular (per a testimonis íntims) o del plural (per convertir una situació en una denúncia). Però què passa quan es conjuga en tercera persona? Marca una distància que l’allunya de la benintencionada pedagogia. Això passa a Unes abraçades insuportablement llargues i, en cert manera, a Érem tres germanes. A Infinit i a Xenologia, l’univers beu d’un esperit comú sense verb (és un ser més que un fer). I, pel que fa a la distopia de La màquina de parlar, els que acaben actuant, fent la revolució, són robots, conceptualment uns objectes que no podrien fer res per iniciativa pròpia. Una tercera persona del singular per a coses. Així ha lligat la salsa teatral aquest cop.

Coreografia: Humanhood Lloc i dia: Sala MAC, Mercat de les Fors, 20 d’abril (el diumenge 1 de maig, al Teatre Auditori de Granollers)

[INFINIT]

Humanhood trasllada a escena el seu treball de meditació, de voler conèixer-se ben bé per dins i saber-se prou segurs per convocar el públic. Si a Torus van emprendre un camí que evocava una comunitat primitiva, amb els seus ritus i les seves relacions de poder, sota d’un anell que els observava, expectant, ara han anat centrant el pes de la recerca en l’interior. A [Infinit], el camí és inequívoc: viatgen entre l’aire (els braços) i la terra (les cames). En aquesta dualitat, transiten cap a un espai de meditació que, lluny de deixar-los absorts en la quietud, els provoca una comunió de moviments (en alguns moments d’èxtasi amb les rotllanes més primitives, amb els ritmes i els salts més enèrgics).

La coreografia s’ajuda d’uns elements externs com són, principalment, la música, la llum i el fum, per donar profunditat a una contemplació que seria passiva. Els canvis de llum i els trajectes de fum doten d’uns canvis significatius, tot i que el moviment no es modifiqui gens. La invitació a sumar-se a la catarsi i a la meditació és constant. De vegades (si més no en la funció escolar a què vam poder assistir) amb uns foscos perillosament llargs. El que es repeteix en aquest treball és la intensitat dels ballarins. Aquesta actitud atrapa l’espectador, fins i tot en els foscos més absoluts. Res distreu; tot va al moll de l’os. És una petita epifania que ofereixen, encara que potser el públic no hi estigui predisposat.

Autoria: Victoria Szpunberg Lloc i dia: Sala Beckett, 23 d’abril (fins al 8 de maig)

LA MÀQUINA DE PARLAR

La dramaturga Victoria Szpunberg insisteix, per tercer cop, en aquesta amarga distopia. Imagina un pis desballestat, on viu un funcionari gris. Anys enrere, en Bruno deuria haver provat de compensar la seva associabilitat comprant una màquina de parlar, una mena d’Alexa, en format humà, de segona mà. L’aparell es rebel·la contra algunes de les seves funcions. La convivència amb altres humans ha anat enriquint el seu software i ara, afina molt més per tocar el voraviu. En Bruno se sent atacat, i per això busca un revulsiu llogant el darrer experiment del mercat: el gos que dona plaer. En realitat, és un altre humà que respon a les ordres d’un comandament, però els aparells demostraran més humanitat (sigui per la capacitat de somiar, sigui per l’habilitat d’acaparar poder a partir d’enganys) que un ésser desdibuixat, apàtic. Isaac Assimov aventurava la revolució dels robots quan aconseguien driblar els manaments d’obediència i defensa dels humans. Szpunberg la narra en aquesta peripècia d’antiherois.

És evident que molts dels atributs de la màquina (com ara el seu argentí original) beuen de la biografia de Szpunberg. És un reflex que permet humanitzar l’aparell. En realitat, és quan descobreix errors de sistema, que allibera la seva part humana. La seva fisicalitat humana fa que es pregunti si, en realitat, és un robot androide o bé un humà esclau. Només poc més de 200 anys separen un cas de l’altre. (De fet, la dependència laboral per sobreviure en una societat de consum, sovint amb feines degradants, pot qüestionar-se si potser l’esclavisme, simplement, ha evolucionat a unes formes més civilitzades.)La dramaturga busca sempre espais en què la realitat i la ficció es confonguin. Ho va fer amb La marca preferida de las hermanas Clausman, Boys don’t cry i L’onzena plaga. Busca formes teatrals que trenquin amb la convenció i, per això, la distopia o el record són recursos que utilitza per deformar la realitat, per ensenyar una part ben poc amable de la humanitat. Això sí, sempre amb ironia, amb un punt de realisme màgic que trenca amb la buidor més apàtica. Els aparells de La màquina de parlar humanitzen el seu comportament que el del seu amo. Per cert, que és tota una oportunitat tornar a veure el dramaturg Marc Rosich vestit d’actor, una circumstància que es produeix, sens dubte, per la confiança i amistat que es professen els dos autors Rosich, com Jordi Andújar, repeteixen fent el mateix paper que fa quinze anys. Vanessa Segura, en canvi, substitueix Sandra Monclús, que havia estat la màquina en les dues temporades anteriors (2007 i 2017 al Maldà).

Direcció: Raimon Molins Lloc i dia: Sala Atrium, 24 d’abril (fins al 29 de maig)

ÉREM TRES GERMANES

Passa molts pocs cops que una direcció insisteixi en un mateix títol i li doni una forma molt diferent. Raimon Molins ha fet un vestit nou d’aquell Deconstructing Txekhov del 2017. Molins, amb Mireia Trias i Patricia Mendoza (dues de les tres actrius d’aquella producció) van iniciar, just després d’aquest muntatge, una aventura al cinemalive. Ara, s’hi han incorporat tres actrius noves: Anna Roy (Olga), Júlia Genís (Irina), Ona Borràs (Maixa) i també un operador de càmera que fa d’Andrei (Carles Roig). El viatge és multicapes. El teatre de Sanchis Sinisterra, que es forma a partir de repeticions, ara es confon amb una poètica creació digital d’imatges (Joan Rodón) que barreja els personatges reals amb els imaginats i, alhora, el que es representa del que es recorda. En aquesta versió, l’experimentació cinematogràfica sembla infinita: com quan les imatges transformen la proporció entre les germanes (depenent del context) o les barregen entre reals i projeccions. També es trenca el codi quan són les mateixes actrius les que aturen la maquinària i, llavors sí, incideixen en una repetició emocional (marca Sanchis Sinisterra), potser un moment culminant de l’obra, en què es percep una (nova) renúncia a la felicitat. Moscou se’ls escola per l’aigüera, com una nota de violí desafinada s’escapa entre els panys de les portes d’aquell casalot, antigament cobejat i avui ple d’esquerdes, que s’esberla a la vegada que decau la fe de les germanes.

Les tres actrius fan un treball notable. Destaquen les Maixa/Nataixa d’Ona Borràs, que es deixen temptar per l’amor i són, alhora, les menys conseqüents amb els seus actes. Júlia Genís és tota candidesa fins que assumeix la decisió de sortir de casa, d’anar a fer de mestra i casar-se amb el baró sense estimar-lo gaire però sentint-se encuriosida per les seves excentricitats. Anna Roy té el paper ingrat de fer de la Bernarda Alba de la casa, sense ser-ho, i fa el paper de germana gran que ha hagut de madurar abans d’hora i renunciar a tot perquè les altres germanes tinguin l’oportunitat de ser felices. Elles rememoren o representen tots els altres papers de l’auca. Fins i tot el d’Andrei (que hi vaga, com una ànima en pena) i que, ni tant sols, es guanya el dret de reproduir sol el seu monòleg.Són 75 minuts d’intensitat. Potser no arriba a clavar l’emoció i la desesperació, però el camp per on trepitgen és inabastable. Ni samovars ni cants per anar a Moscou, tot i que, evidentment, se citen. La sala Atrium torna a aixecar una producció i confia en les noves generacions. En tot cas, espera que ells siguin recordats com a persones que s’han sacrificat pel sistema teatral precari de la ciutat. Una peça que manté una complexa coherència sorprenent (un cop i un altre) amb la forma.

Companyia: La mà de l’artista Lloc i dia: SAT!, 25 d’abril (fins al diumenge 1 de maig)

L’ARC DE SANT MARTÍ I LA LLUNA

La mà de l’artista parteix de bones intencions, però es perd pel camí. Hi ha, sí, un espai senzill i efectista, un racó amb la música com a companya de viatge i una voluntat de connectar amb el públic a partir d’unes cançons cantades durant generacions (del Caragol treu banya a Una mosca volava per la llum...). És agosarat fer una producció pensada a la italiana. Realment, l’atenció de la canalla no decreix. Es diverteixen amb les peripècies dels titelles de grans dimensions i un punt estrafolaris (com la mosca amb una perruca de colors o el cargol a qui li agradaria volar). L’aparició de la bruixa, com a dona sàvia que pot transformar els desigs, probablement no entra dins del món d’aquesta canalla que gaudeix amb les cançons. La poètica és mínima, no genera l’entusiasme o la màgia cap a la sorpresa teatral. Ni de la canalla, ni tampoc dels adults. I es converteix en poc més que un espectacle de cançons sense gaire encant; això sí, amb la diversió del personatge de l’arc de Sant Martí, que està ben cofoi de les seves coloraines i de les ganes de jugar.

Direcció: Palmira Sabaté i Pol Salvatella Lloc i dia: Antic Teatre, 26 d’abril (fins al dissabte 30 d’abril)

XENOLOGIA

Un muntatge en forma d’estudi musical, de quadres que espigolen un llenguatge corporal. El cos apareix en primer terme com si fos una classe de pintura amb model, com una sessió d’anatomia (connecta amb The great tamer, de Papadopulos) en què, en realitat, es furga endins, cap a l’ànima. La llum, minimalista, com el llenguatge (desconstruït gairebé sorolls bucals) projecten una soledat de l’individu i una ànsia per connectar artísticament i físicament amb l’altre. Des de la nuesa, es disparen mil sensacions que insinuen viaranys possibles des d’una no narrativitat. No els cal. Convoquen la mirada de l’altre (també del públic) i la sacsegen. Intriga saber què els oferirà aquesta recerca artística i personal.

UNES ABRAÇADES INSUPORTABLEMENT LLARGUES

Lloc i dia: Direcció: Ferran Utzet
Biblioteca de Catalunya, 27 d’abril (fins al 29 de maig)

Preciosa i aclaparadora. La insistència de Ferran Utzet ha permès el debut d’Ivan Viripàiev a Catalunya. Aquest dramaturg, enemic declarat de Putin i nacionalitzat polonès, proposa un teatre essencial, dels que posen una trama accessòria al que, en realitat, vol expressar. No té la violència de Wajdi Mouawad (Incendis, Un obús al cor...), però sí que en segueix un cert solc. Per parlar de la necessitat de sentir-se viu com a camí cap a la felicitat (aquell punt blau del fons de l’horitzó) imagina una trama rocambolesca d’amors, enganys i de portar els cossos al límit. La forma també és important perquè gairebé no es representa, sinó que s’explica. Hi ha un ressò de la dramatúrgia contemporània alemanya, com ara Roland Schimmelpfennig (Push up 1-3, La dona d’abans...) que explora en les formes teatrals de la no-representació.

És un codi molt fàcil d’entrar i que, puntualment trasllada la tercera a la primera persona. I la informació, aparentment freda, passa a tenir un pes sentimental que provoca el plor dels personatges. No hi ha quasi interacció física entre els actors, però els personatges es busquen contínuament, es necessiten s’ajuden per passar el tràngol de travessar l’infern. La música és un element constant que aporta psicodèlia a una il·luminació màgica, futurista. I que és imprescindible per posar un paraigua a la veu de l’univers, d’un cert deliri que els empeny a anar més enllà del teló de fons.

La disposició de la Biblioteca de Catalunya, aquest cop a la italiana, però amb un escenari amb molts metres de profunditat permet aquest viatge acompanyat de dofins blaus, números de telèfons, vodka, droga i reflexions sinceres encara que un punt naïfs. En aquest univers del pensament, una mena de cova de Plató sense ombra, és on tots els mortals troben connexions amb el record, els desigs, la intimitat.

El treball actoral de Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat i Joan Solé i l’acompanyament musical de Jordi Busquets formen un corpus d’individualitats que s’acoblen i s’escolten, que es miren poc i que es toquen menys, però que es perceben contínuament. Hi ha una temperatura adequada perquè els cossos vibrin a través d’una història, aclaparadora, quasi apocalíptica, com aquell experiment de Salvació total imminent dels Sixto Pax, que engega temporada, en breu, a l’Ideal.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)