UN FÀRMAC PER A DESCREGUTS

Fas­ci­nant assaig el que ens ofe­reix Albert Roig a Posseït, una nou­ve­lle poètica, un poema en prosa, un calaix de sas­tre en què sur­ten tots els com­po­nents de la lite­ra­tura que tan bé con­rea. Aquí la passió es bar­reja amb el que ha cul­ti­vat des que era un jove poeta en els anys vui­tanta: els refe­rents lite­ra­ris i un vita­lisme que t’enco­mana el seu desig de ser dins la lec­tura, el diàleg amb els mes­tres que han con­di­ci­o­nat la seva tra­dició. I col·loco el pos­ses­siu perquè Roig busca –des d’un inici ful­gu­rant de Blai Bonet i Gabriel Fer­ra­ter a la Bar­ce­lona de finals dels sei­xanta i començament dels setanta– tota una saba que salta per tex­tos i car­tes i ver­sos i inter­pre­ta­ci­ons fins a con­ver­tir l’assaig –sem­pre pros­crit a la Península– en una obra d’art bar­roca, gra­ci­a­nesca, defi­ni­ti­va­ment salvífica.

Pocs mesos després de com­pi­lar i anto­lo­gar la seva obra en vers a Els ulls de la gossa, el tor­tosí ens regala aquest com­ple­ment que és una fe de vida i, alhora, un exer­cici de mus­cu­la­tura en l’esmen­tada tra­dició. Recu­pera d’annex L’estiu de les papar­res, un libel de fa trenta anys que no eclipsa el nou lli­bre. Roig no és un filòleg ni un crític con­ven­ci­o­nal, sinó un artesà que ha fil­trat l’obra cap a la des­til·lació. De tota la poe­sia, n’ha que­dat el lli­bre esmen­tat. De la prosa o l’assaig, com li vul­guin dir, en queda aquesta oda per gau­dir del gran plaer de la lec­tura, aquesta con­versa amb els mes­tres que ell recrea, tant els que ha cone­gut per­so­nal­ment com els que escul­peix en des­crip­ci­ons, com les que fa de les ulle­res de Gabriel Fer­ra­ter o el gest de Miquel Bauçà, l’aspecte de Car­les Riba o l’ener­gia de Car­les San­tos. Des­criu la geni­a­li­tat amb geni­a­li­tat, en un efecte mul­ti­pli­ca­dor. Posseït des­men­teix la falta d’encert de l’assaig d’aquí perquè sap del que parla i ho fa amb un estil de tau­romàquia, precís i perillós com ho és el món del brau. El que seria el per­so­natge prin­ci­pal en una novel·la és aquí un Blai Bonet que pene­tra en forma d’inter­tex­tu­a­li­tat mit­jançant les car­tes, les con­ver­ses i els matei­xos lli­bres del poeta de San­tanyí, sobre­tot dels seus die­ta­ris, tan neces­sa­ris en aquesta època de vaques magres. Roig dona vida a tot ple­gat, t’omple d’imat­ges o d’evo­ca­ci­ons sor­pre­nents en una zona en què els gèneres que­den fusi­o­nats, per no dir sub­ver­tits, en una altra forma de gènere, d’assaig d’alta gra­du­ació, que con­ta­gia l’espe­rit d’un temps, fins i tot el mag­ni­fica en una ide­a­lit­zació de la poe­sia, fins i tot de la poe­sia més fosca i suïcida. Heus aquí l’alquímia literària: con­ver­tir en tema engres­ca­dor fins i tot la pit­jor forma de pes­si­misme. Roig ho feia des de la joven­tut. Ens par­lava dels citats, o de Foix, o d’Estellés, o de Zoraida Bur­gos –els espe­rem més en una segona part– d’una manera dife­rent, com si tots els que cir­culàvem pels bars noc­turns haguéssim de ser cons­ci­ents del nos­tre patri­moni des­co­ne­gut. Posseït hau­ria de ser lec­tura obli­gatòria, un fàrmac per a des­cre­guts.