Teatre

Diàspora catalana

El talent català es desplaça a les ciutats on troba espai per sobreviure, gairebé com sempre. Cal trobar nous canals que enforteixin la cultura catalana i que facin escola

CONNEXIONS
El Lliure ha establert relacions estables amb el Centro Dramático i augmenten les visites del Teatro Clásico, dirigit per Lluís Homar
AL MÓN
La diàspora ha crescut en les darreres dècades. Ara la sortida és arreu del món i es necessiten punts de retorn
PAÏSOS CATALANS
Cal esperar que augmenti la relació entre els territoris de parla catalana, per enfortir el pes social de la llengua
ENERGÈTICA
Kery Sankoh és una actriu que no ha actuat mai professionalment a Barcelona, i és la titular en un musical de la Gran Via de Madrid. Ara vol debutar
en el món audiovisual

Una dada reveladora: dels catorze actors que van protagonitzar Company al Soho de Màlaga, vuit eren catalans. És més, quan Antonio Banderas va deixar el repartiment, el va substituir el gironí Roger Berruezo a l’Apolo de Barcelona. Aquestes setmanes que s’ha representat aquest reconegut títol de Sondheim, Albert Bolea, Lydia Fairen, Robert González, Dulcinea Juárez, Anna Moliner (Mar i Cel, Boscos endins), Julia Möller (que va ser la protagonista d’Aloma de Dagoll Dagom), Marta Ribera (que a Barcelona ha fet Cabaret, Chicago, però també Spamalot de Tricicle i Grandes éxitos amb Jorge Javier Vázquez) i Rubén Yuste (un altre veterà dels musicals amb títols com Spamalot, Mamma Mia, Los Miserables, Forever Young, i Mar i Cel) n’han estat els protagonistes. La producció del teatre privat de Màlaga tenia quatre actors andalusos i pel que fa a la resta, gairebé tots venien de Catalunya. Sens dubte, en els darrers anys, el teatre musical ha capitalitzat la imatge que molts actors catalans són estimats i contractats arreu i que, en canvi, tenen notables dificultats per aconseguir lligar una temporada llarga a Barcelona.

La diàspora catalana és històrica, perquè, des de la Xirgu (per posar un nom inqüestionable), el talent autòcton creava companyia i voltava per tot l’Estat espanyol. I si hi havia oportunitat, per l’Amèrica Llatina. Passada la República, la tendència a professionalitzar-se en castellà, i a Madrid, es va incrementar un punt més. La cultura es desplaça, si més no fins ara, allà on hi ha algú que li pot oferir oportunitats d’anar encadenant títols. Amb l’aparició de les televisions privades i del primer boom de les sèries de televisió, la tendència va anar en augment. Segons les productores de cinema català, la situació encara es desequilibrarà més amb l’aprovació de la nova llei del cinema. Però aquest és un tema paral·lel. L’artista es trasllada allà on hi ha indústria. Per això cal valorar els esforços de Focus (gestiona quatre sales de Barcelona i La Latina, de Madrid, on trasllada títols traduïts del seu cartell en català) o, fins i tot de Nostromo Live, que decideix produir musicals en castellà a Barcelona. És la fórmula que han trobat per compensar l’embut actual que trasllada tot el centre creatiu a Madrid. Produint a Barcelona, es manté un repartiment que treballa amb normalitat a Barcelona i s’encarrega tot el repartiment tècnic al sector cultural català. La contrapartida és que com que és tan costós assajar un musical de gran format s’evita fer un doble guió en català i castellà (ja que encariria notablement el producte).

Focus fa anys que intenta creuar ponts entre el camp artístic de Barcelona i de Madrid. Un exemple, encara puntual, és el programa Platea 618, que convocava artistes de Barcelona i Madrid a un àpat informal per anar teixint complicitats i fer que els 618 quilòmetres de distància entre les dues ciutats no siguin un impediment per treballar conjuntament. Impulsat des de l’Àfora (l’àgora de Focus, un àmbit de reflexió i d’activitats que, prenent com a base la vivència escènica, té l’ànim d’incidir en la vida artística, cultural i social, al territori de la seva influència), es troba encara en un camp incipient. Si es parla de col·laboració amb equipaments públics, les connexions han propiciat que es vagin ampliant les coproduccions. És el cas del Teatre Lliure i el Centro Dramático Nacional (CDN). O del Festival Grec amb la Compañía Nacional del Teatro Clásico. Les connexions es produeixen, gairebé, per aproximacions personals. Lluís Homar (amb el suport de Xavier Albertí com a dramaturgista) és el director del Teatro Clásico. I Alfredo Sanzol és el director del Centro Dramático Nacional. En èpoques anteriors recents, com la breu direcció d’Àlex Rigola a Teatros El Canal (va dimitir de sobte arran de la violència de l’1-O), o de Mario Gas i Carme Portaceli al Teatro Español (la van acomiadar per la porta del darrere, quan el PP va recuperar l’alcaldia) van suposar oportunitats de feina per a molts creadors catalans. Alguns han sabut mantenir la flama; a d’altres se’ls ha truncat la carrera.

Cada responsable de la Conselleria de Cultura ha cantat la necessitat de traspassar la cultura més enllà del Principat. Perquè Catalunya és un territori que té molt més talent (avalat pel públic d’arreu) del que pot abastar. En realitat, aquest excés es produeix davant la falta de capacitat de reactivar el públic (més enllà de Barcelona, continua sent massa puntual) i perquè falta creuar ponts cap als territoris de parla catalana. En aquest sentit, es veu molt poc transitada l’oportunitat que va significar que Borja Sitjà (i anteriorment Domènec Reixach) hagués dirigit el Teatre de l’Archipel, a Perpinyà. L’Institut Ramon Llull és l’oficina que facilita les sortides a l’estranger, però són en ocasions puntuals. Fa unes setmanes, efectivament, la Conselleria de Cultura va reprendre la política d’enfortir relacions amb els equipaments públics balears i del País Valencià. Aquesta seria una diàspora d’anada i tornada, de reconeixement de la diversitat de la llengua i de contagi de diferents formes i ressons teatrals. Certament, cal celebrar que la temporada vinent la mallorquina Marta Barceló s’estreni al TNC (fins ara, només ho havia fet Joan Yago, de La Calòrica, que en realitat ha fet tota la seva carrera a Barcelona, i també s’havia fet una dramatúrgia de Mort de dama,de Llorenç Villalonga). Que Carme Portaceli sigui valenciana facilita una col·laboració amb el País Valencià. I ara el repte és que aquestes produccions tinguin una àmplia gira també als teatres municipals dels Països Catalans. La casa del dolor (TNC, 2022) va ser un primer pas, però cal insistir i garantir un major reconeixement públic.

Afortunadament, els temps han canviat. Montserrat Carulla havia explicat que va decidir abandonar la seva carrera professional a Madrid quan va comprovar que els seus fills deixaven de parlar català amb altres fills d’actors catalans. Si a Barcelona parlaven en castellà a casa per tenir bona dicció en els dos idiomes, a Madrid ho compensaven amb la llengua catalana, però Carulla va témer que els seus nets ja no li parlessin en català, i això va ser motiu suficient per endur-se de nou tota la família cap a Barcelona. Per cert, molts cops les produccions de companyies àmpliament catalanes, com Company i Cantando bajo la lluvia, no tradueixen l’obra al català quan fan estada a Barcelona, tot i que hi ha excepcions honroses i militants com la de Sílvia Marsó amb 24 hores de la vida d’una dona que es va atrevir a traduir tot el text per a la seva temporada a Barcelona. Aquest esforç no va tenir l’èxit que probablement esperava, però Marsó va tornar a aparèixer al TNC amb dos títols, dirigits per Xavier Albertí: El gran teatro del mundo (2019) i L’emperadriu del Paral·lel (2021). No s’ha de llegir com un favor a l’aposta pel català sinó, simplement, a allò tan antic i comprovat que el millor lloc per aconseguir un paper en un projecte futur és dalt de l’escenari. Molts intenten donar cops i deixar-se veure als vestíbuls durant les estrenes, però la garantia definitiva per a les direccions i produccions és veure en quin estat de forma es troba l’intèrpret i fins quan pot retorçar el matís per a sorpresa del públic.

Avui, la diàspora dels artistes, en realitat, va molt més enllà de Madrid. Només cal pensar en Calixto Bieito que, tot i fer-li un model internacional a mida (el BIT: Barcelona International Theater) va acabar viatjant molt més enllà. El que en els anys noranta era habitual amb els ballarins, que esdevenien coreògrafs (avui La Veronal, Marina Mascarell), ara es passa amb direccions i, sobretot, petits equips artístics, que tant poden ser de dramatúrgia rabiosa com la d’El Conde de Torrefiel i Insectotròpics, però també de teatre familiar (Ponten Pie, Xirriqueuteula, amb gires asiàtiques) i d’arts de carrer (amb casos com Eléctrico28 i Kamchatka, per citar només dos noms). També hi ha un cert creixement en dramatúrgia gràcies als èxits comercials de Jordi Galceran (El mètode Grönholm, El crèdit) i Guillem Clua (L’oreneta, Smiley) o el duet format per Cristina Clemente i Marc Chornet (Lapònia) i de noms consagrats com Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Pau Miró, Josep Maria Miró... La diàspora ha de trobar opcions de tornar, de treure’s el cuc de triomfar a casa i de realimentar el brou cultural.

LOLES LEÓN ACTRIU, ACTUA, ARA, AL CONDAL

“Només la meitat del que explico és veritat”

Loles León va estar un any representant Una noche con ella, a Madrid. Ara (i només fins al 3 de juliol) es programa al Teatre Condal de Barcelona. No es podrà prorrogar perquè la gira i el teatre ja estan compromesos, però potser podria tenir una segona estada més endavant. Quan es va estrenar aquest cabaret literari, que repassa la vida de l’actriu, el 80% era veritat i el 20% era mentida. Aquesta setmana deia en broma que, amb el temps de rodatge de cada funció s’han anat afegint històries a aquesta comèdia musical i, per això pontifica, divertida: “Ara, només la meitat del que explico és veritat.” Ella actua amb dos ballarins i cantants (Briel González, Fran del Pino) i un músic (Yeyo Bayeyo). També és cert que el xou, que vol entretenir i divertir però que no amaga moments per emocionar, dura deu minuts més que quan es va estrenar.

Loles León va començar a fer teatre a la companyia de La Villarroel, amb peces d’autors com Bertolt Brecht. Coneixia Pepe Rubianes del barri de la Barceloneta (ell s’hi va instal·lar amb els pares quan van venir de Galícia) i va conèixer tota la pandilla artística en un càsting d’una pel·lícula. Va ser quan Joan Estrada li va oferir un espai al seu xou de cabaret boig de La cúpula Venus. Els gags funcionaven tan bé que li van muntar un espectacle per a ella sola: Lola, espill fosc. D’allà la van contractar al Teatre Arnau, que li va obrir les portes al Festival Internacional del Teatro de Madrid. Quan la va veure Pedro Almodóvar la va fitxar per al seu film Mujeres al borde de un ataque de nervios i, a partir d’aquí, la seva carrera es va desenvolupar als teatres, les televisions i els cinemes de Madrid.

León no vol parlar de la relació entre Barcelona i Madrid, sobre la qual no li interessa aprofundir. La primera setmana al Teatre Condal, aclareix, “ha anat millor que la temporada de Madrid”. Admet que el primer dia estava molt emocionada, que li costava parlar durant la funció: tota la platea eren antics companys i família. Va ser en la presentació al Condal que va descobrir una dada: la comèdia Más sofocos és l’obra més taquillera d’aquest teatre. Però no es dorm als llorers. es fa seva la frase d’un director de cinema nord-americà que sentencia: «Cadascú val, el que valgui el seu proper film».

MARC PAREJO ACTOR. VOL PRESENTAR EL SEU MONÒLEG EN CATALÀ, PRÒXIMAMENT

“Tinc nostàlgia de no actuar prou a Barcelona”

Marc Parejo va descobrir el teatre als 10 anys, en un càsting que Ricard Reguant i Coco Comín van fer a la seva escola. El van triar per fer l’espectacle Memory. Des de llavors, fa tres dècades que viu de fer televisió i teatre. Fa divuit anys el van venir a buscar per a un projecte a Madrid i ja s’hi va quedar. Allà ha anat encadenant encàrrecs i, tot i que ha rodat sèries com El cor de la ciutat, s’ha trobat immers en el circuit de Madrid, per al qual només té paraules d’agraïment (també envers la ciutat). Ell, però, se segueix expressant en català, i per això ara que ha muntat una productora i protagonitza el primer monòleg (Con los ojos cerrados / Amb els ulls tancats) té clar que vol fer temporada i gira per Catalunya, i en català.

La feina i la casualitat el va dur a conèixer aquesta mena de thriller que és Con los ojos cerrados, amb un veí aparentment culte i sociable. L’estrena del muntatge es va fer al Teatro Círculo de Nova York l’1 de juny, en castellà (a Nova York hi ha tres teatres que programen en castellà) i n’ha marxat pletòric de veure com el públic ha connectat i ha queda trasbalsat per una història que es va enfosquint. Ara pretén fer temporada i gira castellana i també trobar teatres per tal de poder fer temporada a Barcelona i una gira per Catalunya. El text l’ha traduït Roser Batalla, amb qui ja ha treballat en altres sèries i en qui té una confiança cega.

Parejo celebra les sorpreses de la vida, que l’han dut a llocs que no imaginava. A Madrid, hi ha un gran repartiment d’actors catalans que hi treballen des de fa anys. L’actor i productor diu que no sent ràbia per no haver pogut desenvolupar la seva carrera a Barcelona, però sí que percep que té una certa “nostàlgia” de no actuar-hi prou. Amb els ulls tancats pot ser una oportunitat per retornar.

KERY SANKOH ACTRIU BADALONINA. PROTAGONISTA DE ‘TINA, EL MUSICAL’ A LA GRAN VIA DE MADRID

“La Barcelona dels musicals no ha d’envejar gens Madrid”

Kery Sankoh es va formar a Aules, l’escola de musicals dirigida per Daniel Anglès. En aquesta escola treballaven tots els musicals en català, com és lògic, ja que el seu mercat potencial era el català. Durant anys, gràcies a l’impuls de Dagoll Dagom i també a la perseverança de la productora Focus, tot els musicals es feien en català i, posteriorment, es traduïen al castellà si s’optava per fer temporada i gira estatal. Sankoh lamenta que no hagi pogut debutar professionalment a Barcelona i que tota la seva carrera s’hagi cuit a Madrid. I assegura: “El català el tinc, no em suposa cap dificultat cantar-lo.” Com recorda Kery, en els anys noranta Barcelona era el bressol del teatre musical a la Península, per això apel·la a un cert orgull: “La Barcelona dels musicals no ha d’envejar gens Madrid”, tot i que admet que a la Gran Via es multipliquen les propostes de feina i que es percep més moviment. Efectivament, bona part del planter català s’ha anat desplaçant a Madrid, on hi ha més propostes i les temporades acostumen a tenir més durada. Ella, per cert, ha anat encadenant feines des que va entrar a El rey León, el 2015.

Tina, el musical és una producció de Stage Entertainment, que també en té rèpliques a Holanda i Alemanya, tot i que no preveu que pugui fer el salt a una altra producció (com sí que va passar amb l’argentí Gerónimo Rauch a Los miserables, a Barcelona) perquè el personatge canta flamenc i alemany en les respectives produccions. És un espectacle que, per la seva complexitat escenogràfica (amb elements que apareixen del terra), fa impossible una gira estatal. Per tant, aquest biopic només es pot veure al Coliseum de Madrid.

Tina, el musical revela la valentia d’una dona negra que va enfrontar-se a tota mena d’adversitats per triomfar en el món del rock, que semblava reservat als homes blancs. Una dona que quan queia derrotada es tornava a aixecar. Per a Sankoh, és un referent indubtable, perquè gràcies a personatges com ella hi ha hagut una generació d’artistes negres que han anat accedint al camp professional. Tina, fins i tot en contra de la seva pròpia comunitat, va accedir al món artístic més enllà del blues, i el gòspel, que semblaven els únics camps admesos a la comunitat negra dels EUA de fa només unes dècades. Sankoh celebra que l’espectacle ensenyi un racisme latent que ella també ha patit i que serveixi per explicar que, tot i el seu color de pell, ella és nascuda a Badalona: Ha servit perquè moltes persones normalitzin la diversitat.

L’oferta per protagonitzar Tina, el musical –que va arrencar l’octubre del 2021 i que s’allargarà fins al Nadal vinent– és el resultat d’un treball constant, d’anar creixent, projecte a projecte, pronostica. De ser una ensamble a El rei lleó va passar a ser suplent de personatges principals a El guardaespaldas. També va sumar-se puntualment a la gira internacional de Forever king of pop. Ara assumeix que ha tocat sostre. No pot aspirar a un paper més protagonista que el d’un musical en què ella encarna el nom del títol. Explica que al primer assaig (va rescatar les cançons del musical del West End, on s’havia estrenat tres anys abans) anava amb totes les cançons apreses en anglès. Es va sorprendre quan, de sobte, va comprovar que alguns dels hits icònics es cantaven en castellà. Les va haver de reaprendre, però amb el temps ha entès el canvi de codi: les cançons en què avança l’acció, en què la lletra comenta l’ebullició emocional dels personatges, són en castellà. Per contra, es poden mantenir en anglès aquelles que són directament de concert, de gravació a l’estudi.

El treball de Sankoh és meritori perquè, com la protagonista d’El guardaespaldas, ha d’aguantar tot el pes i fer-ho mostrant una Tina de caminar ampli i ferm, amb sabates de taló. No l’ha volguda imitar però sí que la manera d’estar a l’escena de Turner coincideix amb la manera d’entendre la vida de Sankoh.

L’actriu no ha deixat de treballar i, encara que no tingui res tancat per al 2023, aspira a entrar al món audiovisual i al cinema en un termini breu. I sí, segurament, li agradaria tornar a Barcelona i poder demostrar tot allò que va aprendre a Aules. I tot el que ha après dalt dels escenaris de la Gran Via, una zona on l’any vinent s’amuntegaran un munt de propostes musicals, fins al punt de dubtar si hi haurà suficient públic per a tantes butaques, cada nit. La competència serà més dura en el sector del públic familiar, pronostica aquesta actriu. S’haurà de veure si Madrid, una ciutat que acull molt públic d’arreu de l’Estat espanyol i on hi ha molta més tradició d’anar al teatre com un fet social, acaba descobrint el seu sostre.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)