Lletres

Opinió

LA MORT I LA GEOMETRIA

A mesura que les persones ens fem velles, a molts se’ns fan cada cop més presents els progenitors al mirall

Melencolia I (La melanconlia) és, segurament, el gravat més cèlebre de Dürer, i encara un dels més cèlebres de tota la història de l’art. Objecte d’interpretacions, al·lusions i referències i d’extenses monografies, que no relatarem aquí perquè per a aquestes coses ja tenim les xarxes. L’objecte més estudiat i comentat és el políedre situat a l’esquerra de la imatge; depèn des de quina disciplina es miri, cub truncat, cristall d’alunita i, en la visió més refinada, crani, autoretrat temporal i efímer, atesa la possibilitat que la cara més directament adreçada al personatge sigui un mirall on, de manera profètica –en terminologia iconogràfica, prolèptica–, s’anuncia la seva mort mateixa. La multiplicitat condensada en el sentit rigorós de la forma, la sospita de la presència sublimada en amenaça. Si no pot ser una representació recognoscible per tothom, serà un cenotafi.

O una constel·lació. A mesura que les persones ens fem velles, a molts se’ns fan cada cop més presents els progenitors al mirall, el pare en el cas dels homes, la mare en el de les dones, tot i que també hi pot haver encreuaments. La transmissió generacional arrossega, des de temps immemorials, retrats terribles, brillantíssims, des de la poesia fins a la psicoanàlisi. Sense voler –o no?– fem tornar els pares al mirall. A mesura que ens anem morint, els anem ressuscitant, fins a quedar petrificats en la forma geomètrica en el moment de la nostra mort, és a dir, quan ens ajuntem l’ésser viu en decliu i el mort en creixent esplendor. Se sublima, aleshores, la simultaneïtat en una espurna d’absolut.

Que, depèn també de la disciplina des d’on s’observi, es podria identificar amb el no-res. El crani-univers podria adquirir la capacitat inversa i el melancòlic ser mirat pel políedre. Que el políedre s’hi emmiralli supera la dialèctica entre pares i fills i n’estableix una de nova entre iguals –però uns iguals que no podran ser-ho mai del tot. S’ha generat un doble, el germà menor del melancòlic, el destinat a morir per oferir la sang necessària per fundar allò de què es tracti: una llegenda, un imperi, una forma de parlar amb els déus, una empresa.

En la vellesa, es busca consol en les coses i els llocs perduts, i si es troben només serveixen a la melancolia, perquè no són mai com se les recorda. Perdura, en la gran crònica, l’assassinat fundacional del germà menor, el dèbil, l’estimat, el tocat per la saviesa, el favorit. Seth i Osiris, Caïm i Abel, Etèocles i Polinices, Ròmul i Rem, Balder i Hödr, Joan Carles i Alfons.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)