EL LLAC COM A METÀFORA

Al llac és una novel·la curta, una nou­ve­lle. Només té 155 pàgines, però, a parer meu, són les millors que ens ha donat mai Maria Bar­bal: molt ben escri­tes, no hi ha res de sobrer, i tot allò que es deixa intuir pesa gai­rebé tant com el que, al cap­da­vall, es revela. M’ha fet pen­sar en Nata­lia Ginz­burg, i, segons com, també en Pavese; mes­tres, tots dos, de la novel·la curta de pros­pecció psi­cològica. I, de pas­sada, en Un estiu al llac, d’Alberto Vige­vani, que des­cri­via les “últi­mes vacan­ces de la infan­tesa” del pro­ta­go­nista, Gia­como, no gaire més jove que la pro­ta­go­nista del relat que comento –la Nora, de dotze anys–. El per­so­natge de Bar­bal com­par­teix amb el de l’escrip­tor milanès el fet que “se sen­tia gai­rebé com un espec­ta­dor del seu des­vet­lla­ment”. El lli­bre és el tes­ti­moni d’aquest des­vet­lla­ment.

El llac del títol no és, en rigor, un llac, sinó el pantà de Sant Antoni, prop de Tremp, que és on passa la història. Joan Coro­mi­nes va escriure que, al nos­tre país, no hi ha llacs, sinó, a tot esti­rar, estanys. En la novel·la, però, la deno­mi­nació té a veure amb el procés d’embe­lli­ment d’una situ­ació: la dels estius a la vora de l’aigua embas­sada, en ter­res d’inte­rior (un llac, per des­comp­tat, compta amb molta més prosàpia literària que no un trist i fun­ci­o­nal pantà). L’acció trans­corre, prin­ci­pal­ment, en un dia d’estiu, i aplega set per­so­nat­ges: dues pare­lles, el fill d’una de les dues, una dona vella i la Nora. I el gos, Llamp. La bella Lídia, una tren­tina de la Bar­ce­lo­neta que s’ha casat a Tremp, acom­pa­nya la Nora, filla d’una cosina del seu marit, en Toni, i la pare­lla for­mada per en Joa­quim –que tre­ba­lla com a depen­dent a la saba­te­ria fami­liar– i la Mari­eta. La Mila­gros és la mare d’en Joa­quim. En Quim, el nen, mani­festa aque­lla tendència de tants mar­recs de voler cri­dar sem­pre l’atenció. En Toni arriba al llac en cotxe, a l’hora de dinar. La resta del grup s’hi ha des­plaçat en tren.

La novel·la com­bina dos eixos nar­ra­tius. El pri­mer –en pri­mera per­sona i des­ta­cat en cur­siva– repro­du­eix els records de la Nora, com si es tractés d’un diari per­so­nal. L’altre, el prin­ci­pal –en ter­cera per­sona i lle­tra rodona–, cor­res­pon a la veu d’un nar­ra­dor omnis­ci­ent. Un nar­ra­dor que ho sap tot, però que no es veu en la neces­si­tat d’expli­car-nos-ho tot. El dia que cen­tra el relat pas­sa­ran un munt de coses, i n’hi ha una que pre­ci­pita el final d’aquests sojorns domi­ni­cals. Però els fets nar­rats con­vi­uen amb altres ele­ments sug­ge­rits. Hi ha un moment de la novel·la en què es diu que el record ten­deix a eli­mi­nar allò que, en la rea­li­tat vis­cuda, no era tan agra­da­ble. Cla­vat! La pri­mera frase del lli­bre –en cur­siva: és la veu de la Nora– ja resulta molt defi­nitòria: “Recor­dar aquell estiu és com girar-se a mirar el paradís abans de tras­pas­sar una porta que l’allu­nyarà per sem­pre.” Al llac és, doncs, la nar­ració d’un paradís per­dut. No pas, única­ment, per a la Nora –el lli­bre és la seva novel·la de for­mació–. També, per exem­ple, per a en Joa­quim, tan tocat i posat, un punt hipòcrita, secre­ta­ment ena­mo­rat de la Lídia. I, en una pro­porció dife­rent, ho és també per a la pare­lla for­mada per aquesta i en Toni.

No hi ha clarícies sobre el temps en què pas­sen els fets, però una referència a Res­plan­dor en la hierba (1961) –una pel·lícula que ha entu­si­as­mat la Lídia i la Teresa, la seva cosina política– ens remet a la pri­me­ria dels sei­xanta del segle pas­sat. La frase de Bar­bal és curta i evo­ca­dora, amb uns efec­tes lírics que no emba­fen. El per­so­natge –en apa­rença, secun­dari– de la Mari­eta em sem­bla for­mi­da­ble: veu en l’ús del dimi­nu­tiu una mena de menys­preu cap a la seva per­sona (la sort, final­ment, li som­riurà). Bar­bal intro­du­eix sàvia­ment alguns ele­ments simbòlics: la sang per la ferida que es fa la Lídia el dia nar­rat; la llet ves­sada pel nen un dia a l’hora d’esmor­zar... Lacus­tre és un adjec­tiu que fa referència als llacs. Vinyoli té una breu poe­sia, Hora lacus­tre, que parla d’un banc on “pas­saríem / llar­gues hores par­lant / o bé lle­gint algun poeta”. Un dels xops que enfon­sen la soca a l’aigua del llac d’aquesta història fa la forma d’un seient. Tota la novel·la està tenyida d’una llum cre­pus­cu­lar, lacus­tre.