Teatre

GUILLEM CLUA

DRAMATURG

“Qui més fa pel teatre català és un grup privat com Focus”

“SORT DE LA TELE!”
“Molts autors vam començar a escriure telenovel·les, i gràcies a això ara tenim una generació d’autors, perquè només del teatre no pots viure”
UNIÓ
“No pot ser que el Lliure, el Teatre Nacional i el Grup Focus vagin cada un per la seva banda. Tots tenim el mateix problema”
MALA GESTIÓ
“Hi ha teatres on s’està programant per tenir la crítica encantada i treure algun bolo a Avinyó l’any vinent, però tenen quatre gats de públic”
PROVOCATIU
“Volia incomodar part del públic que va a la Sala Gran. Molta gent que ha anat a veure les meves obres, ha marxat a mitja funció”
INDISPENSABLES
“La meva generació té dues figures a qui estar agraïda: Benet i Jornet, per mantenir viva la flama del teatre de text en català, i Sergi Belbel”

Guillem Clua és un dramaturg desacomplexat: “No ens han de caure els anells per fer teatre per al gran públic.” Activista LGTBI, moltes de les seves obres han estat un èxit tant a fora de l’Estat, com a dins. Ha viscut a Nova York i a Madrid i ara s’acaba de comprar un pis a Barcelona. Roda el món i torna al Born, que diuen.

Fa pocs mesos va anar a l’entrega del Premio Nacional de Literatura Dramática.
Va ser curiós. El premi me’l van atorgar el 2020, però no l’he rebut fins a aquest 2022 perquè estàvem confinats. Amb la cerimònia dos anys després, ha estat com si me’l tornessin a donar. És veritat que rebre un Premio Nacional implica estar en contacte amb aquesta cosa tan rància que és la monarquia i les institucions espanyoles. Ara bé, estic agraït i és un dels màxims honors.
Ja l’ha felicitat algú de la Generalitat?
No. L’única persona d’una institució catalana rellevant que em va felicitar, amb una carta manuscrita, va ser el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, mentre estava empresonat. Em va fer molta il·lusió. Sí que és cert que em va sorprendre que cap institució política catalana em felicités pel Premio Nacional, que vaig rebre per una obra catalana estrenada al Teatre Nacional. Ni un senzill tuit.
El Premio Nacional de Literatura Dramática va ser per Justícia, que parlava del pujolisme, de la corrupció, del cas Banca Catalana, la sida… Una obra en què va encabir de tot.
Des del moment que el Xavier Albertí em va encarregar una obra per a la Sala Gran del TNC, vaig tenir molt present que havia de fer una obra gran. No només de dimensions, sinó també de rellevància, i que ens expliqués a nosaltres mateixos. Implicava fer una obra èpica que toqués qüestions de les quals a mi m’agrada parlar: LGTBI, política, religió, mort... Tots els dramaturgs que escriuen per a la Sala Gran han de ser ambiciosos, posar tota la carn a la graella, i si t’estimbes, t’estimbes.
Era una obra adient per al públic que acostuma a anar a la Sala Gran?
L’objectiu era incomodar part del públic que va a la Sala Gran. Molta gent que ha anat a veure les meves obres, s’ha aixecat i ha marxat a mitja funció. Quan vam estrenar L’Oreneta a Madrid, que té un públic encara més ranci, la gent anava a veure Carmen Maura i quan veia que anava d’homosexuals, s’aixecava i marxava. M’encanta que passi. Jo no escric per a mi, escric per a un públic, però intento no ser complaent.
Després d’un mes de representacions, amb totes les entrades venudes, es va aturar perquè va arribar la covid. Es tornarà a programar?
No.
Per què?
Perquè no hi ha intenció de tornar-la a produir per part del TNC.
No és gaire sostenible que una gran producció com aquesta, existosa, per a la qual s’han destinat recursos econòmics públics i humans, tingui una vida tan curta.
A mi em fa molta pena. No és l’únic cas de gran espectacle que ha costat molts diners i que després no s’explota en teatres privats o gires. Es llencen molts diners d’aquesta manera. Això té a veure amb la precària situació teatral de la nostra ciutat. No sé què ha passat, si hi ha hagut altres produccions més interessants, o el canvi de direcció artística del TNC, si l’obra va molestar algú o és pel fet que em donessin el Premio Nacional. Són altres persones les que han de contestar.
Fem marxa enrere. Va estudiar periodisme i va exercir la professió. Com ho recorda?
Vaig treballar deu anys de periodista. Vaig entrar a la Facultat de Periodisme perquè si t’agradava escriure, estudiaves periodisme. No hi havia ni l’Institut del Teatre ni escoles privades de dramatúrgia. Deuria tenir 28 anys quan vaig fer un curs a l’obrador de la Sala Beckett, vaig escriure una obra i vaig guanyar el Premi Alcoi. Allà vaig veure que allò podia sortir bé.
Per què va fer el salt a la dramatúrgia?
Vaig compaginar l’escriptura amb el periodisme cultural, fins que vaig entrar com a guionista a El cor de la ciutat. Sort de la tele!; molts autors vam començar a escriure telenovel·les, i gràcies a això ara tenim una generació d’autors, perquè només del teatre no pots viure.
Ja fa vint anys d’Invisibles, la seva opera prima.
Va ser una sorpresa, perquè era la primera obra que escrivia i ja vaig rebre un premi. Segurament, si no l’hagués guanyat, ara mateix no estaria escrivint teatre. Aquesta no la vam estrenar, i no va ser fins dos anys després que vam estrenar La pell en flames. Hi ha molts pocs premis i beques i són supernecessaris. Necessitem ajuts a la creació per tenir una bona salut teatral.
El 2004, dos anys després, ja estava a La Villarroel. Va fer-se un lloc ràpidament?
Arribar a La Villarroel va ser ràpid, i vaig pensar que el camí seria fàcil, però després no vaig tornar a estrenar una obra fins al 2010. La pell en flames no va funcionar gens bé i també me’n vaig anar a viure a Nova York. Allà vaig trobar un representant i vaig escriure una obra. Aquí tenia la sensació que havia tornat a la casella de sortida. Fins que Sergi Belbel no va arribar a la direcció del TNC, molts autors joves no vam trobar el trampolí. Va ser a partir de l’estrena de Marburg (2010), a la Sala Petita, que la cosa va començar a anar millor. Llavors també vaig aprofitar l’escletxa internacional. De fet, la meitat de les meves obres s’han estrenat abans a fora.
Sergi Belbel és dels dramaturgs que més ha treballat per impulsar una nova generació de dramaturgs més joves?
La meva generació té dues figures indispensables a qui estar agraïda. La primera és Benet i Jornet, per mantenir viva la flama del teatre de text en català. Era l’únic que hi va seguir escrivint i confiant. I després Sergi Belbel. Els anys de Belbel al capdavant del Teatre Nacional van ser indispensables per a la formació d’una nova generació d’autors. Per a mi, és el director artístic del TNC que més ha fet per la cultura catalana teatral.
Se’l va criticar perquè era massa comercial.
Sergi Belbel el que feia era bastir ponts entre allò més comercial i el més experimental. Va reconciliar molts públics diferents. Ara tinc la sensació que els directors artístics que tenim fragmenten massa els públics. Si estàs en una institució pública com el Teatre Nacional, has d’apel·lar a tothom, al màxim públic possible, al de tot Catalunya, i no només al de Barcelona.
Smiley va arrasar fa deu anys, i també ara, i arribarà fins i tot a Netflix. Va ser el punt d’inflexió?
Sí. Smiley va ser el primer fenomen, l’obra que m’ha canviat la vida. Vam estrenar a la Sala Flyhard i després va estar tres anys en cartell, gires internacionals... També em va col·locar en un lloc com a autor de comèdia. N’hem fet una reedició deu anys després, i ara estem tancant la sèrie i tot el que vindrà!
Tindrem una tercera part de Smiley vint anys després de la primera estrena?
Possiblement sí. M’interessa explorar com seran els dos protagonistes quan tinguin més de 50 anys. Jo vull separar molt l’univers teatral de l’univers sèrie. De fet, he retingut tots els drets teatrals de l’obra, perquè no volia que se’ls quedés Netflix. A la sèrie hi ha més històries, més personatges, i és molt bonic anar fent gran un projecte com aquest.
Quina ha estat la clau de l’èxit?
Per primera vegada vaig deixar de banda coses externes a mi per parlar de la meva lamentable vida sentimental. Vaig voler explicar coses de la meva vida com a home jove, gai, a Barcelona. Vaig posar el meu cor sobre la taula, sense filtres i rient-me’n. La gent s’hi va sentir identificada.
Drames, comèdia, musicals… Ha fet de tot.
M’he sentit còmode amb tot. Tinc la necessitat d’anar canviant de gènere i de registre constantment. Si no m’avorreixo. Ara estic escrivint molt per a cine.
Fins i tot ha fet de guionista d’El cor de la ciutat, com comentava abans, i de La Riera. Alguns autors reneguen d’aquesta etapa de telenovel·la.
És la meva mili. T’ensenya moltes coses, no a ser un bon autor, però sí a ser resolutiu, àgil, a tenir idees constantment... Formes part d’un equip, i tot això són ingredients supernecessaris per ser un bon autor.
També li agrada molt fer fils a Twitter.
Sí! [riu]. Una història que jo expliqui a Twitter té menys valor que si la mateixa història l’explico al Teatre Nacional? Jo crec que no. La qualitat artística va molt més enllà d’aquests debats estèrils. La meva prioritat és arribar al màxim nombre de persones, l’èxit és això. Nosaltres no podem jutjar quin valor tenen els fils de Twitter, seran els nostres contemporanis els qui veuran si és transcendental o no.
Tornem al teatre. Cada setmana algun entès publica un article sobre per què no s’omplen les platees de públic. Què creu que està passant?
Partim d’un moment irregular postpandèmic. La pandèmia va fer molt mal: van tancar teatres, bancarrotes de companyies... La gent va perdre l’hàbit d’anar al teatre, i recuperar-lo és molt difícil. Ara bé, tampoc ens enganyem, mai hem tingut una gran salut d’ocupació de les platees. Amb el boom immobiliari, vam tocar sostre, i sempre ens comparem amb aquella època. Costarà arribar-hi de nou. A banda, el teatre no és una prioritat ni en l’àmbit de la cultura ni en el de l’educació. No té cap rellevància ni social, ni cultural, ni política. A les escoles o se li gira l’esquena, o s’aborda d’una manera equivocada, des de la literatura, quan el teatre és una experiència.
El sector teatral també en té part de culpa?
Hi ha pocs teatres i una oferta molt desequilibrada. Hi ha una gran oferta pública, una de privada impulsada pel Grup Focus i poca cosa més. Això fa que no hi hagi una diversitat d’espectacles perquè cadascú trobi el seu. Som un país de grans produccions, et ve Cantando bajo la lluvia i saps que ompliràs, però estem matant la classe mitjana dels teatres, les sales mitjanes estan desapareixent, i el teatre comercial no té cabuda més enllà de La Villarroel. És una llàstima, perquè allà és on es fa el xup-xup, el gran públic; si algú va a veure una comèdia i li agrada, potser s’anima a anar al Teatre Nacional o al Lliure.
El problema també és per a qui es programa?
Tinc la sensació que hi ha directors artístics que programen segons el que els agrada a ells o per al públic que voldrien tenir, i no per al públic que tenim. Hem de fer una reflexió, ser molt humils, que no som Berlín ni Londres! Que hi hem d’aspirar? I tant, però abans hem de fer petits passos. Hi ha certs teatres a Barcelona on s’està programant per rebre premis, tenir la crítica encantada i treure algun bolo a Avinyó l’any vinent, però tenen quatre gats de públic. Això no és el que ha de fer el director artístic d’un teatre públic, s’equivoca.
Moltes vegades compara el panorama teatral de Barcelona amb el de Madrid. Ho estan fent millor allà?
He viscut molts anys a Madrid i em fastigueja, però hi ha coses que fan bé. Venen d’una tradició teatral que es va cuidar molt més, mentre que Barcelona es moria de gana. La gent va al teatre comercial i popular amb normalitat, i aquí ens l’hem mirat sempre una mica per sobre de l’espatlla. No ens han de caure els anells per fer teatre per al gran públic.
Encara s’ha de crear un públic teatral a Catalunya?
Segurament. No pot ser que el Lliure, el Teatre Nacional i el Grup Focus vagin cadascú per la seva banda. Tots tenim el mateix problema i l’hem d’afrontar tots junts. És molt necessari fer una taula sectorial amb les administracions, els teatres, ADETCA (Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya) i abordar el problema. Potser hem de canviar la política d’ajudes públiques, la política cultural de gires... Ara mateix cadascú fa el que pot. Al final t’adones que qui més està fent pel teatre català és una empresa privada com el Grup Focus, assumint funcions que hauria de fer el Teatre Nacional o el Lliure.
Tampoc ajuda que es programin tantes obres i durant tan poc temps. Més que una programació de temporada, sembla un festival.
És un error, i sobretot que es potenciï des dels teatres públics. Com pot ser que el Teatre Nacional programi una obra només tres dies? Que t’assegures tenir la platea plena? És clar!, però no és sostenible, és totalment irregular. Són estratègies que beneficien els espais, però no les productores i companyies. Amb L’Oreneta hem estat dos mesos i escaig en cartell, s’ha considerat un èxit, però és que hauria de ser el mínim. Abans una obra si tenia demanda, estava al teatre molt de temps. Pepe Rubianes va estar deu anys al Capitol!
Falta intercanvi d’obres, també, entre Madrid i Barcelona?
Totalment. Jo sempre advoco perquè n’hi hagi més. A més, a Madrid es valora molt el talent català, i molts autors i actors catalans hi acaben anant. En canvi, al revés no passa. No només per la llengua, sinó perquè la indústria està a Madrid. S’hauria de facilitar un intercanvi més fluid, perquè aquí ens estem perdent moltes coses. Aquest estiu ha vingut tres dies al Lliure Pablo Remón, Premio Nacional de Literatura Dramática 2021, i ningú se’n va assabentar. És el millor autor teatral espanyol viu que tenim. De vegades tinc la sensació que s’està donant l’esquena a Madrid expressament, per motius polítics.
Tornant a les platees, vostè sí que va omplir durant setmanes La Villarroel amb L’Oreneta, una obra sobre un atemptat en un local gai, i que abans ja havia estat estrenada a Londres, a Atenes i a París.
L’Oreneta ja venia avalada per cinc anys d’èxits en molts llocs. De fet, ja ha fet més que Smiley i tot. La vaig estrenar a Londres, tres setmanes després a Atenes, i a Madrid hi va arribar un any després. Al principi em molestava molt estrenar abans a fora que a casa, a Barcelona. És conseqüència de la precarietat del sector, perquè no hi ha lloc per a tothom. Ara t’has de forjar el prestigi estrenant a fora.
I ara s’estrenarà a Turquia, on els drets de les persones LGTBI no estan reconeguts.
No esperava que a Turquia es volgués programar aquesta obra. No serà una obra qualsevol, segurament provocarà un impacte.
El col·lectiu LGTBI, la identitat sexual, sempre està present en la seva obra. S’ha de fer activisme des de l’escenari, oi?
Ho he anat aprenent al llarg dels anys. A les primers obres me n’amagava una mica, no va ser fins a Smiley que ja vaig ser més explícit, i a partir de llavors, sempre. També perquè crec que tinc una gran responsabilitat com a autor: amb molt poc pots fer molt. Només posant un personatge del col·lectiu LGTBI, ja li estàs donant visibilitat. No cal explicar una història LGTBI, cal normalitzar-la dins la trama.
El preocupa l’auge de l’extremadreta?
Molt. Crec que durant molts anys hem estat massa complaents, sobretot des de l’aprovació del matrimoni igualitari. Ho estàvem aconseguint tot, que fàcil, no? Des del col·lectiu LGTBI, des de l’antiracisme o des del feminisme, s’estan qüestionant els pilars de la nostra societat capitalista liberal. S’estan qüestionant coses tan bàsiques com què és ser home o dona, i això no ho poden tolerar. Té conseqüències greus, perquè no són quatre fatxes enfadats, són gent molt poderosa disposada a retallar drets fonamentals per mantenir els seus privilegis. Ja ens podem anar calçant, perquè pot passar qualsevol cosa.
Fa uns mesos va explicar a Twitter que prenia la PrEP, una medicació que redueix les possibilitats de contraure el VIH.
Ho volia fer visible i normalitzar-ho. No només que estic prenent la PrEP, que tinc una vida sexualment activa i que és una bona manera de prevenir el VIH, sinó que el que volia era valorar els avanços mèdics. Quan jo vaig començar a follar, et mories, d’això; el meu despertar sexual va ser amb pànic al VIH. Em sembla gairebé màgia que ara puguis prendre’t una pastilla i protegir-te contra això. Estem en un moment de negacionisme científic, amb els antivacunes... Doncs la ciència ens està salvant constantment.
Ara la verola del mico també s’està estigmatitzant.
Han trigat tres segons a titllar-la de malaltia gai. Estic veient titulars que no veia des dels anys vuitanta.
Fa pocs dies ha estrenat pis a Barcelona després d’estar uns anys a Madrid. S’hi quedarà?
Els anys a Madrid van ser excepcionals, molt bons, però la pandèmia em va canviar moltes prioritats, volia estar al costat de la meva família i trobava a faltar Barcelona. Ara m’hi he comprat un pis, em quedo aquí.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)