Articles

Crítica

Del plor del nen al tatuatge al cul

Són potents els poemes elegíacs i els que contenen records, quan escriu sobre un impermeable –també ho havia fet Cohen– o quan evoca que el pare estudiava teologia mentre la mare feia mitja. Cada poema té un tresor

El final del poema Hotel insomni, que dona títol a la bona traducció de Marta Pera acabada de publicar per Edicions del Buc, no pot ser més revelador de la profunditat i reversos que té la poesia de Charles Simic: “A les cinc de la matinada un so de peus descalços a dalt. / La gitana endevina / que té el local a la cantonada / anava a pixar després d’una nit d’amor. / Una vegada, també, el plor d’un nen. / Tan a la vora que em va semblar / per un moment, que era jo qui plorava.”

Nascut a Belgrad el 1938, després de tres anys d’estança a París, va emigrar als Estats Units el 1954. Professor de diferents universitats nord-americanes, Simic ha estat Poeta Llorejat i Premi Pulitzer. Marta Pera ja havia traduït el 2010 per a la col·lecció “Jardins de Samarcanda” el poemari Mestre de disfresses. Convidat a diferents recitals del país, va participar a la Setmana de Poesia de Barcelona. L’enyorada col·lecció de DVD l’havia donat a conèixer al nostre país a finals del segle passat. Simic concentra en la poesia la necessitat d’explicar històries amb la frase tallant i la incorporació de la pietat i del dolor en molts dels seus versos, alguns autobiogràfics. Com deia un dels seus traductors, Mario Lucarda: “El seu anglès, com a idioma adquirit, mostra un sentit sempre renovat: sembla que l’utilitzi un nen per aprehendre el coneixement que hi ha a les coses... La seva poesia liquida els arguments que la interioritat és pròpiament el domini del poeta: la individualitat no pertany a ningú, és de tots, és un sentir, patir i imaginar-se comuns.” Datat el 1992, Hotel insomni és un dels poemaris més celebrats, si no el més popular, de Simic. Concentra les visions quotidianes, l’angle despullat del surrealisme que ens envolta i de l’humanisme que hem esmentat com a senyera. La primera intenció de Simic quan va tornar de l’exèrcit va ser dedicar-se a la pintura. Després va començar a fer poemes sobre petits objectes casolans mentre descobria la seva professió. Aquest aprenentatge el va marcar, perquè cadascun dels seus poemes conté el gust per la intimitat, per la personalització de tot el que passa, de tot el que ens passa.

Així, la seva poesia resulta especialment empàtica per al lector, fins i tot quan esdevé més anecdòtica: “Imponderable noia arcaica / que camines entre les ombres que s’allarguen, diuen que et van tatuar el cul a Singapur.”La poesia de Simic, com ho va ser la de Brodsky, és depurada i de gran treball formal, però també inspirada. Pocs poemes resulten sobrers per insubstancials o formalistes, fins i tot quan reflecteixen una broma com la que he citat, en un haiku urbà, gamberro. Són potents els poemes elegíacs i els que contenen records, quan escriu sobre un impermeable –també ho havia fet Leonard Cohen– o quan evoca que el seu pare estudiava teologia per correu mentre la seva mare feia mitja. Cada poema conté un tresor.

Hotel insomni
Autor:
Charles Simic
Editorial:
Edicions del Buc
Preu:
18 euros

Zorn guia Frisell, Lage i Riley pel camí de perfecció teresià

Interessant projecte el que ens proposa el saxofonista de Nova York John Zorn sobre l’extraordinària poeta mística castellana Teresa de Jesús. M’ha recordat alguns dels discos de Pedro Burruezo, melòdics i alhora carregats de sentit, exuberants. Dirigint els guitarristes Bill Frisell, Julian Lage i Gyan Riley, que omplen de perfum la majoria de les peces des de bon començament, el disc té poc de místic isolat perquè s’eleva i et trobes pels claustres de la teva vida en la plenitud gairebé divina que només ens donen la bona poesia i la bona música, aquí agermanades a través dels dits de quatre genis. Teresa de Avila és el tercer i últim compacte de la trilogia del compositor John Zorn inspirada en figures del misticisme cristià, després d’obres per a Francesco d’Assisi i Julian of Norwich. Les deu peces estan dirigides per John Zorn i escrites específicament per al trio de guitarres acústiques, que és de bogeria. No te les pots treure del cap, com si fossin cançons de música lleugera beneïdes des d’un dels cims de la humanitat, la poesia de Santa Teresa. El castell interior, les levitacions, el camí de perfecció o la condició de marrano són alguns dels conceptes treballats pels músics.

Teresa de Avila
Autor:
John Zorn
Discogràfica:
Tzadik
Preu:
16 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)