Arts visuals

Articulacions

L’ANTIQUARI JOAN CUYÀS

Els seixanta-un folis mecanografiats de les memòries contenen dades valuoses sobre obres importants del nostre art medieval

Joan Cuyàs i Sala (1873-1958) va ser un dels “antiquaris de sagristia” de qui parlava Frederic Marès, és a dir, d’aquells que a inicis del segle XX recorrien el país comprant retaules, talles i quincalla diversa als mossens. Cuyàs va treballar molt intensament al Pirineu, i cal recordar-lo com un dels primers a adquirir frontals d’altar romànics, aleshores encara poc valorats. L’estudi d’aquests antiquaris és una branca de la història del col·leccionisme que a casa nostra no hem desenvolupat fins no fa gaire, amb resultats profitosos perquè s’han fet aportacions rellevants sobre les obres amb les quals van mercadejar.

Cuyàs va traginar amb obres romàniques i gòtiques que avui estan al Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu Episcopal de Vic, el Museu de Lleida o, fins i tot, el Metropolitan Museum of Art de Nova York, la Hispanic Society of America i el Philadelphia Museum of Art, la qual cosa demostra que tenia nas i que remenava obres de nivell. Quan fa uns pocs anys vaig estudiar la seva activitat, una de les coses que em proposava era localitzar els seus descendents, per veure si podien aportar-me alguna informació interessant. Em va costar trobar-los, però vaig aconseguir-ho a través de l’esquela publicada arran de la mort de Cuyàs i de la reconstrucció de l’arbre genealògic familiar, que em va permetre contactar amb dos nets, la Joana i el Carles, i un besnet, l’Antoni. Diria que es van quedar de pedra i que els va emocionar que un desconegut es presentés a casa seva amb un munt de papers i informacions sobre l’avi Cuyàs. Aquesta sensació de fer descobrir a algú aspectes del passat familiar que desconeix genera en l’investigador una gran satisfacció. Recordo, també, la intensitat del migdia xafogós d’estiu, entotsolat, en què vaig visitar la tomba de l’antiquari a Calders, amb les cigales amenitzant musicalment l’hora de dinar. Sota un sol de justícia, vaig topar amb la fredor de la làpida mortuòria d’un home amb qui no tinc vincle sanguini, però a qui considero gairebé de la família. Aquest amic a qui mai vaig conèixer va escriure unes memòries, inèdites, que em va ser impossible consultar quan el perseguia perquè s’havien extraviat. Una llàstima, perquè es tractava d’un cas únic entre els antiquaris catalans fins ara estudiats. Però aquest Nadal, sis anys després, vaig rebre una foto via WhatsApp acompanyada d’un breu “Sembla que han aparegut!”. Era l’Antoni, el besnet, que les havia trobat dormint el somni dels justos en una caixa. Els seixanta-un folis mecanografiats contenen dades valuoses d’obres importants del nostre art medieval, com per exemple, de la Mare de Déu que la tradició fa originària de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i que actualment es conserva al Museu de Lleida. Avui, gràcies a Cuyàs, no només certifiquem de manera definitiva que l’obra procedeix d’aquest insigne monestir de la Noguera, sinó que descobrim que als escuts del pit lluïen les armes heràldiques dels comtes d’Urgell, avui malauradament perdudes. La història les ha esborrat, però les memòries de l’intrèpid antiquari han fet que pervisquin.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)