ELS CONCERTS DE BRANDENBURG

Els bachians Concerts de Brandenburg formen una de les col·leccions més conegudes, reconegudes i escoltades de la història de la música i, segurament, també una de les col·leccions sobre la qual hi ha més comentaris, estudis, anàlisis i, en certa manera, controvèrsies, fins al punt que costa dir-ne res que no hagi estat dit.

Titulada pel seu autor Six Concerts avec plusieurs instruments, sembla contrastat que no van ser concebuts d’una peça, en una operació laboral autònoma, sinó que es tracta de la recopilació de circumstàncies de peces d’èpoques i procedències diverses, tal com indiquen moltes dades: la varietat instrumental en primer lloc i, en últim, un element paradoxalment contrari: que les sèries se solen ordenar tonalment en un relat intern coherent i sense repeticions, i aquí els dos primers concerts estan en fa major, i el tercer i el quart en sol major. I, a més, no n’hi ha cap en mode menor, reservat, d’acord amb la tradició italiana, als temps lents intermedis –i no pas a l’últim concert.

Sembla que el seu objecte era l’obsequi al Marcgravi de Brandenburg, d’on a posteriori li va venir el nom, i no es creu que hi hagi cap condicionant d’ordre pràctic. Si es tracta d’oferir-los sencers, l’alta exigència tècnica d’algunes parts demana un grup d’instrumentistes de primera categoria. La majoria de comentaristes n’assenyalen tres: la de trompeta en el segon, la del violí en el quart, la del clavecí en el cinquè.

Cada concert té una curiositat distintiva particular. El primer és un híbrid de concert italià i suite orquestral; el segon té quatre solistes organitzats en forma de vodevil, tot i que la brillantor intrínseca sembla atorgar a la trompeta una certa predominança; el tercer no té segon temps, tret que considerem així l’enigmàtic passatge transitori d’entremig, una forma relativament habitual en obres vocals i escèniques –alguns ho entenen com l’espai per situar una cadència ad libitum, d’altres refusen aquesta interpretació categòricament, amb els arguments (compartits per aquest cronista) que no hi ha un solista destacat, i que Bach era poc procliu a deixar res a l’albir dels intèrprets–; el quart té dues flautes de bec en eco en el segon temps; tot i ser en rigor un triple concert, el cinquè es considera el primer concert per a teclat i orquestra de la història, en gran part per l’extraordinària cadència per clavecí del primer temps, amb justícia considerada un dels moments culminants del cicle; el sisè té un color únic per la corda amb absència de violins, i tot i que sembla un dels primer a ser compost té un aire inefable de comiat sensual i melancòlic.