Crítica
PERE SUAU ENS EMPENY A ORFEU
Cortés: “Què tenim, doncs? Una doctrina original i pròpia sobre l’origen del món i dels déus, uns rituals populars que circulaven en mans d’endevins i de sacerdots, una literatura disseminada per aquí i per allà...”
La cultura judeocristiana, amb totes les seves repressions i la prohibició sistemàtica de tot el que no fos monoteista va sepultar un dels grans patrimonis de la humanitat, la comunió de l’home amb la natura. Els romans, sempre enamorats de la cultura grega i de les seves tradicions, van imitar els déus que representaven la naturalesa. Després, els cristians, amb el seu ampli i oblidat santoral, van intentar fer una cosa semblant, però definitivament no ha reeixit. En aquests moments de reivindicació ecològica i d’intent de neteja dels nostres hàbits nefastos, la cultura mira cap a la tradició i es troba sorpreses que restaven amagades.
Aquest seria el cas dels Himnes Òrfics, vuitanta-set cants atribuïts a Orfeu, personatge clau de la mitologia grega, que s’ha filtrat per la música, la poesia i el teatre en l’imaginari modern de manera decisiva. Inèdits en català, el poeta mallorquí Pere Suau Palou (Bunyola, 1975) ens n’ofereix unes treballades i travades versions, que rescaten no només la tradició grega, sinó que entren de ple en la llengua catalana com si fossin un huracà. Explica que va ser a través de la interlocució amb Octavio Cortés –que signa el pròleg magistral– que es va decidir a afrontar la tasca de reproduir les estructures i conclusions dels poemes d’Orfeu a la nostra llengua. Ho va fer amb convicció i imposant estil i bellesa.
A falta d’una edició canònica –tal com reclama el mateix poeta–, l’aproximació és un convincent exercici d’estil que ens acosta a alguns dels llibres més importants de Suau, com ara Cors artesians o Pascor, profundament influenciats per la tradició mediterrània clàssica i plens de referents de la mitologia. En l’esmentat pròleg al·ludit, Cortés ens diu que l’orfisme és un fenomen complex que travessa i contamina tota la Grècia antiga: “Què tenim, doncs? Una doctrina original i pròpia sobre l’origen del món i dels déus, uns rituals populars que circulaven en mans d’endevins i de sacerdots errívols, una literatura incongruent i disseminada per aquí i per allà en forma de làmines que es podien comprar com a remeis màgics, una contaminació silvestre amb la religió de Dionís i, finalment, i no menys important, tot el poder de la música i de la poesia arcaica, entitats completament entrelligades en aquella època.”
Cortés parteix de la tesi de l’underground místic, i Suau la posa en pràctica mitjançant els recitals amb grups musicals. Si d’una banda hi ha una certa dificultat amb el lèxic emprat, el cert és que les lectures i el salt a la música –germana bessona de la poesia– atorguen a les versions lliures una altura definitiva. Recomanaria sentir el mateix poeta mentre les fa seves i, alhora, armar-se amb un diccionari de mitologia i el Fabra per assumir el tresor que apareix en cada racó, “...perquè és el teu fat, contra tots els acoraments, esperançar-nos.” Ho aconsegueix amb plenitud.
Keith Jarrett ens acosta de nou a Déu a través del seu piano
A finals dels anys vuitanta no em vaig cansar d’escoltar el doble vinil en què Keith Jarrett interpretava Bach amb un clavicordi. Era un disc impressionant, equiparable als seus millors discos en solitari. En plena recuperació de la seva obra, després del greu accident vascular que li impedeix moure el braç, ECM ens està regalant a tots els aficionats concerts, com els de Bordeus o Budapest, que van editar fa poc. Ara li ha tocat el torn a un doble compacte, on Jarrett fa el prodigi de dur al piano les belles i alegres balades del geni alemany. L’excepcional enregistrament, realitzat l’any 1994 i inèdit, troba el pianista en sintonia amb les implicacions expressives de les sonates en cada moment. Diuen que la música és la millor manera d’acostar-se a déu –o als déus–, i el millor guia és Bach, o algú que sàpiga impregnar de l’esperit del compositor barroc, del jove Bach que les va signar. Jarrett va explicar que “havia escoltat les sonates interpretades per clavecinistes i vaig sentir que hi havia espai per a una versió per a piano”. . La idiosincràsia del jove Bach, el suau joc de la música, l’afició als canvis de tempo subtils i sobtats, l’extraordinària invenció ondulant.
