La poesia del cavaller bregós
Un volum de més de mil pàgines recull la poesia completa de Jaume Vidal Alcover, en el que és “un acte de reparació històrica a un autor que no ha tingut el reconeixement que mereix”
TARANNÀ DIFÍCIL
“Era un seductor però també va tenir problemes amb els editors i el seu tarannà el feia tenir enemistats al món de la crítica”REPARACIÓ
“Ara ens podrem fer la idea, per primera vegada, de qui era Vidal Alcover. La cultura catalana no en pot prescindir”Certs obstacles falcats pels hereus van deixar en letargia durant molts anys els drets d’edició de les obres del poeta, narrador, assagista i doctorat en filologia catalana Jaume Vidal i Alcover (Manacor, 1923-Barcelona, 1991), però resolts els entrebancs, i tot just coincidint amb el centenari del seu naixement, ja és a les llibreries la seva Poesia completa 1952-1991 (AdiA Edicions) una obra monumental que ha liderat el també escriptor Joan Cavallé, juntament amb altres dos noms de les lletres i la filologia: Magí Sunyer (autor del pròleg) i Odile Arqué (autora de l’epíleg). Tots tres són d’una manera o altra deixebles de Vidal Alcover, amb qui van mantenir una relació estreta durant els anys que el manacorí va passar a Tarragona, juntament amb la seva parella, la també escriptora Maria Aurèlia Capmany, i on a partir de l’any 1972 va començar a impartir classes de literatura catalana a la Delegació Universitària de Barcelona a Tarragona, l’embrió de la Universitat Rovira i Virgili (URV). El seu activisme va despertar la vida cultural tarragonina: “Vam aprendre molt amb ell, no només a les aules, sinó als carrers, al bar, a casa...”, recorda Cavallé, que, juntament amb els altres tres puntals del volum, és autor d’altres estudis sobre el mateix autor, entre d’altres, el volum He inventat un horitzó, publicat l’any 1983, en el seixantè aniversari.
Vidal Alcover va abraçar tots els gèneres: poeta (L’hora verda, Dos viatges per mar, Terra negra...), narrador, dramaturg, traductor, estudiós i professor. Moltes de les seves obres són fins a dia d’avui de difícil accés, i força desconegudes. I encara amb ell en vida, l’edició de les seves obres no va ser prou idònia: algunes van ser autoedicions, d’altres es van publicar amb un tiratge curt per l’època o van ser editades per una entitat bancària com a obsequi per als seus clients. Aquest fet, entre d’altres, també ha contribuït a deixar pels marges el nom de Vidal Alcover, malgrat ser una de les grans figures del patrimoni literari català. Tampoc no hi ajudava el seu tarannà. Per Magí Sunyer, Vidal i Alcover era allò que a l’edat mitjana se’n deia un “cavaller bregós”, de tarannà difícil, provocador, i “que tenia la virtut de barallar-se”, però que també era un seductor. “Tot això va provocar accidents literaris, per exemple, que no li donessin el premi Sant Jordi [l’any 1971, amb la novel·la Sophie o els mals de la discreció ], tot i que va quedar finalista i que retiressin el guardó a qui el va guanyar [Josep Maria Sonntag] per plagi”, recorda Sunyer. Vidal Alcover, doncs, “va tenir problemes amb els editors i el seu tarannà el feia tenir enemistats amb el món de la crítica”, rebla Cavallé. Per tot plegat, que ara surti publicat aquest volum amb la poesia completa esdevé “un acte de reparació històrica a un autor que no ha tingut el reconeixement que mereixia”, segons Cavallé; “repara una anomalia”, segons Sunyer, i és “un acte de justícia poètica”, indica l’editor d’AdiA.
La Poesia completa 1952-1991 té 1.200 pàgines; tantes, que Cavallé explica que s’ha hagut d’enquadernar a Polònia perquè no hi havia possibilitat de fer-ho a Catalunya. Rastrejar tota l’obra no ha estat fàcil, tot i que els autors del nou volum s’han pogut endinsar de ple a l’arxiu i el fons bibliogràfic de Jaume Vidal i Alcover i de Maria Aurèlia Capmany, que estan dipositats al CRAI de la URV i que també conté dietaris, apunts de conferències, blocs de notes... Però la Poesia completa no es limita només a recopilar i recuperar les obres que l’autor va publicar en vida, sinó totes les altres inèdites. “Publiquem tota la seva obra, excloent només aquella poesia del primer aprenentatge, com el poema que va escriure l’any 1943, que era una carta d’amor a una noia de la qual estava enamorat”, va explicar Cavallé durant la presentació del volum als serveis territorials de Cultura de la Generalitat a Tarragona.
De llibres publicats en vida n’hi ha deu, dels quals cinc eren autoedicions o edicions de molt curt tiratge. Però en el volum ara publicat també s’hi inclouen altres tres apartats. Un, els quatre aplecs de poemes que, per circumstàncies diverses, Vidal Alcover va publicar junts. El segon, els set projectes de llibre que no van arribar a ser publicats. I el tercer apartat, que aplega la poesia dispersa, solta, publicada en diversos mitjans. Arqué destaca que en el volum han volgut respectar ”les opcions lingüístiques que ell defensava”.
EDICIÓ COMPLICADA
Per què Vidal Alcover no havia publicat tota la seva obra? “Era una persona important dins el panorama literari català; tenia amistat amb molts escriptors (Joan Fuster. Llorenç de Villalonga, Vicent Andrés Estellés...) i si no va publicar tot el que tenia no era perquè no volgués, sinó perquè no tenia temps d’enllestir allò que tenia començat i les ocasions de publicar no eren les adequades; ell va tenir problemes amb els editors i el seu tarannà el feia tenir enemistats amb gent molt influent del món de la crítica; i també hi ha una altra raó: era una persona amb uns interessos molt diversificats, volia fer moltes coses alhora i quan aquests coses se li entrebancaven, les deixava per demà, per passat demà...”, segons Cavallé. Només com a exemple, en el primer llustre dels anys cinquanta, treballava en sis poemaris alhora. ”Són anys d’una gran intensitat poètica”, indica Cavallé. Als anys seixanta, quan s’estableix a Barcelona, “el món del teatre se l’endú” i es va centrar en aquest gènere. I el 1972, quan aterra a Tarragona, es converteix en professor universitari i també emprèn una intensa feina d’investigació i divulgació de la literatura. A la dècada següent, als anys vuitanta, “decideix que és l’hora de publicar el cicle novel·lístic que tenia pensat des de feia temps sobre Mallorca”, Els dies i els anys, en el qual reflecteix el pas de la Mallorca de l’antic règim a la Mallorca del turisme. I també va ser en aquells anys que va voler emprendre la traducció al català de l’obra de Marcel Proust A la recerca del temps perdut, les cent últimes planes de la qual les va acabar Maria Aurèlia Capmany quan ell va morir.
Vidal Alcover tenia des de molt jove “una base cultural increïble, i en el seu primer llibre de poesia ja hi havia un pòsit de lectures i una destresa literària impressionant”, segons Magí Sunyer. És el títol L’hora verda (1952), un poemari ”molt lligat a les avantguardes franceses i espanyoles, de la Generació del 27”, que va escandalitzar: “diuen que en algunes tertúlies de l’escola mallorquina va haver la necessitat d’estripar-lo, físicament. Per què? Perquè la segona part és d’un erotisme evident, i a la Mallorca ultrapúdica de l’Escola Mallorquina dels anys quaranta i cinquanta això era inconcebible”, segons l’autor del pròleg.
Va despertar enemistats, va aixecar passions i fins i tot després de mort “hi ha hagut que s’ha dedicat a malparlar-ne, dient unes autèntiques estupideses, com per exemple que pegava la Maria Aurèlia Capmany”, segons Sunyer. Però “amb aquest volum ens podrem fer la idea, per primera vegada, de qui era el poeta Jaume Vidal i Alcover. És d’un nivell altíssim i la cultura catalana no en pot prescindir”, destaca l’autor del pròleg.