LA RIALLA DE L’UNIVERS

Les obres d’Albert Camus (1913-1960) estan lligades a la supervivència humana, a la consciència, a les problemàtiques que generen les societats, a les accions determinades per les emocions, a les dinàmiques perverses del poder. La caiguda (1956) és una exploració de l’ànima, de la memòria, de l’egoisme d’un home que veu com si li capgira la vida a partir d’un succés que presencia una nit. La novel·la es converteix en un monòleg fascinant. El lector no pot fer una altra cosa que llegir pausadament, ja que les peces narratives van encaixant a mesura que les pàgines van articulant tot un puzle metòdic. Camus marca un estil auster, sintètic i dens, suficient per penetrar l’ànima del lector.

El monòleg és inquietant, ja que comença a descriure un bar regentat per un home misteriós que serveix quan vol. És així com fixa la història, en un establiment d’Amsterdam. “Quan s’ha meditat molt sobre l’home, per ofici o per vocació, es poden arribar a enyorar els primats. No tenen segones intencions”. Camus tenia una visió vitalista, malgrat el seu escepticisme. El protagonista, que havia viscut a París com a reconegut advocat, anirà desvetllant de manera cruel i punible els motius del seu exili voluntari a Amsterdam, a mesura que es va trobant amb l’interlocutor, com si fos una representació teatral, com si fos una demostració de transparència i de confessió final, que li permet canviar constantment de temàtica, de rumb, sense dogmatisme. Per exemple, quan parla del barri jueu d’Amsterdam, deixa anar algunes reflexions que semblen intranscendents sobre l’Holocaust, sense clixés. Canvia els registres de manera prodigiosa i segueix el ritme com si anés a galop. A partir d’aquí, es va activant la memòria, la bogeria, la desconfiança. És així com el monòleg va redoblant com si fos una simfonia de rock progressiu que va desbordant els espais.

És un deliri molt controlat, molt clàssic, molt mesurat. Hi ha un plantejament filosòfic sobre com viure, sobre com relacionar-se amb els altres per tal d’evitar el judici, la crítica, el menyspreu. Va movent les fitxes, les va canviant a partir del seu criteri, a través d’un llenguatge encisador. Aquesta és la seva gran força, el seu estil, la seva escriptura. “El problema de molta gent és com protegir-se dels homes.” Un tema cabdal, o potser el tema cabdal del relat, és el tractament que fa de les emocions, de la fragilitat, de com podem conviure amb el passat i la sensació de culpa. De la mort de les persones conegudes passa recordar com es feia de nit a París. El seu do literari és immens, quan recorda el seu passat, com era abans del succés que va canviar i trencar el seu equilibri emocional.

Quan descriu la ciutat, els moviments humans, és com si estigués rodant a través d’un calidoscopi, quan la literatura es torna líquida, tàctil, plaent. En veure un edifici que pertanyia a un esclavista neerlandès, diu: “S’imagina algú, avui, fent saber públicament que es dedica a això? Quin escàndol!”

La relació amb les dones, l’encant, la sensualitat, la misogínia, la satisfacció, les distraccions, el joc, tot això en poques línies encadenades, esclatants. Ens parla del seu treball judicial, de com aconsellava als processats, de les seves reflexions subliminars. I al mig d’aquesta existència, ens recorda el neguit, la rialla que va començar a sentir a partir del succés que ho va canvia tot, quan va veure la caiguda d’una dona en un pont del Sena. La caiguda acaba sent una caiguda doble, múltiple, un judici contra ell, contra la societat i contra el món.