BOLERO DEL SEGLE XXI

La cantant i pianista catalana Carolina Alabau estava estudiant el màster d’interpretació del cant i producció al campus valencià del prestigiós Berklee College of Music quan va descobrir un disc que la marcar de manera decisiva. Es tractava de Voy (2019), el primer treball de la cantant veneçolana Nella, produït pel madrileny Javier Limón, un dels productors espanyols amb més prestigi internacional, com ho confirma la seva imponent col·lecció de premis Grammy, per discos com ara el ja clàssic Lágrimas negras, de Bebo Valdés i Diego el Cigala, i El último trago, de Concha Buika. “Són discos molt presents en la meva discografia vital”, explica Alabau, que va contactar com a alumna de Berklee amb Limón i, després que ella li expliqués que tenia algunes cançons compostes, ell li va dir que li agradaria fer un disc amb ella. Després de mesos de treball conjunt, primer per separat, “ell a Boston, jo a Barcelona”, després al cèlebre estudi Casa Limón, ha vist la llum recentment i es titula Una frase imaginada . Limón s’ha implicat al màxim en el tercer disc d’Alabau i, a més de dirigir la producció i tocar la guitarra, també ha compost algunes cançons com la que dona títol al disc, a les quals s’han sumat una sèrie de relectures de boleros clàssics com Quizás, quizás, Dos gardenias i Veinte años. Limón es refereix a Carolina Alabau com “una catalana meravellosa amb una veu emocionant i mediterrània que ha fet seves les meves cançons com qui beu un gotet d’aigua”. El disc inclou també una emocionant versió de Pare, el preciós al·legat ecologista de Serrat.

Nascuda a Barcelona, però resident des de fa anys a Rubí, Carolina Alabau va debutar el febrer del fatídic 2020 amb Primera mirada i la tardor del 2021 va publicar Meraki, amb la violinista Èlia Bastida. També forma part del quartet vocal Mèlt com a membre de ple dret des del 2021.

Una frase imaginada és una típica producció de Javier Limón, marcada per la sobrietat i la qualitat dels pocs però bons ingredients: veu, guitarra flamenca, percussió, piano –a càrrec del seu fill, Limón Jr– i baix. La pregunta és per què no hi són en el disc les cançons pròpies que va ensenyar a Limón: “No soc una cantautora amb molt ego i, en aquest cas, preferia aprendre al màxim al seu costat. Va ser ell també qui em va proposar gravar boleros, perquè deia que lligàvem molt amb la meva veu”, explica Alabau, que durant els seus estudis al Berklee ja es va endinsar en la música llatinoamericana amb el pianista francès Marco Poingt. Parlant sobre les lletres dels boleros, alguns compostos fa setanta o vuitanta anys en un context social molt diferent, diu Alabau : “Són lletres que em provoquen emocions encontrades, perquè tenen una visió romàntica molt tradicional, com jo quan era jove, però he evolucionat com a persona i ara sé que hi ha moltes maneres d’estimar. En tot cas, crec que la gent continua connectant amb aquestes cançons perquè expliquen històries universals: ningú se salva que li trenquin el cor alguna vegada.”