La del ros i el moreno
A casa n’eren molt fans, de la sèrie i dels protagonistes. L’emetien a TVE els dimecres a la nit, si no recordo malament, i encara molts la recorden com “la del ros i el moreno”. Starsky & Hutch va ser tot un fenomen, d’aquests que queden gravats per sempre a la nostra memòria televisiva. I en gran part, sobretot per als nens de l’època, perquè la parella de policies de paisà conduïa un flamant cotxe vermell decorat amb una fletxa blanca que ens tenia fascinats. Es tractava d’un Gran Torino, el mateix cotxe que Walt Kowalski –el veterà de la guerra de Corea jubilat encarnat per Clint Eastwood i que dona nom a un dels seus grans films– també tenia com a tresor més preuat, juntament amb el seu gos. Pels carrers d’aquí no en corrien, i jo en tenia un de clissat que estava aparcat com a reclam d’un comerç de cotxes de segona mà que hi havia a mig camí d’anar a la platja, a l’altura de Castell d’Aro. Vist ara, sí que n’era, d’hortera, aquell cotxe (pitjor era el nostre Seat 124!) tal com creia el ros, que li refregava que allò era un “tomàquet amb ratlles” a Starsky, l’orgullós propietari del vehicle.
Starsky, el moreno (Paul Michael Glaser), era un xic macarra, perquè a diferència de Hutch (David Soul) provenia dels carrers, vestia camisetes suades i uns característics jerseis de llana com els que feien les iaies o venien els peruans per fires. En canvi, en Hutch, el ros, era el nen maco i sempre anava més ben posat, amb les seves xupes de cuir o jaquetes texanes. La seva combinació estètica, el contrast i la diferència de caràcters, marcarien el gènere cinematogràfic de les anomenades –més tard– buddy movies tant populars les dues dècades posteriors en el cinema de Hollywood. Eren gats vells, es movien a la perfecció per combatre el crim i eren contundents contra els traficants i delinqüents.
Starsky i Hutch tenien com a connexió un gran confident dels baixos fons a la fictícia Bay City, Huggy Bear (Antonio Fargas). Entranyable, no com el sempre enfadat cap de policia Harold Bobey (bennie Hamilton) que, com els supervisors de tants altres policies de l’època (estil Harry el Brut o més tard els d’Eddie Murphy a Superdectectiu a Hollywood) no paia prou bé els mètodes poc ortodoxos i expeditius de la parella.
Sí que tinc el record de com a vegades ens feien patir, sobretot una en concret, que encara recordo com si fos ahir i que em devia crear un petit trauma: quan un d’ells dos va ser segrestat i quasi mor a mans d’un psicòpata que després es va descobrir que tenia doble personalitat (d’home i dona) a l’estil de Michael Caine a Vestida per matar.
Als setanta, a part de ser una sèrie trepidant, també va rebre moltes crítiques per la violència exercida, fins al punt que van obligar els guionistes a tallar escenes d’acció a canvi de desenvolupaments més romàntics a mesura que avançava la sèrie. També hi van posar cullerada els haters de torn, conservadors rancis que avui es manifestarien a Ferraz invocant la verge Maria, per la sospita que els protagonistes eren “massa amics”. Per què? Doncs perquè compartien sauna, s’abraçaven tot sovint i es preocupaven l’un per l’altre, i això es veu que els mascles de pura raça no ho poden fer... Aviam si no es podien estimar amb bogeria, compartissin o no les pistoles, coi!
Un cop es va cancel·lar la sèrie després de quatre temporades, tant un actor com l’altre no van tenir gaire recorregut destacat com a intèrprets. Soul, més (recordem Salem’s Lot), i també va despuntar com a cantant de country. Glaser va dirigir sèries i pel·lícules, entre les quals Running Man i episodis de la sèrie Miami Vice . Qui millor per impartir lliçons a Crockett i Tubbs, dos altres mítics agents de policia que marcarien una època, la dels vuitanta.
