Opinió

La República que bull

PODRIA SER PITJOR

Mentre ens preocupem, amb tota la raó, pels efectes econòmics de la pandèmia, continuen morint al mar persones que voldrien patir els nostres mals

El verb rela­ti­vit­zar és un dels menys con­ju­gats en aquest període de crisi super­po­sada a la pola­rit­zació que arros­se­guem des de fa uns anys. El resul­tat és un estat de mala llet per­ma­nent en què els pro­ble­mes petits es fan gros­sos, els gros­sos es fan insu­por­ta­bles i tant els uns com els altres ens sem­blen irre­so­lu­bles i ens fan enfi­lar com car­bas­se­res empe­sos per l’angoixa cada cop més real de no poder por­tar el plat a taula.

Aquests últims dies han con­ver­git en l’actu­a­li­tat infor­ma­tiva els mal­de­caps dels autònoms, la pròrroga de mesu­res dra­co­ni­a­nes de con­tenció de la pandèmia i, aixe­cant una mica la vista, una nova mare­gassa de nau­fra­gis d’emi­grants a la Medi­terrània i les cos­tes atlànti­ques de les Canàries. Bar­re­jar aques­tes notícies en una coc­te­lera moral per aca­bar con­clo­ent que no podem quei­xar-nos, perquè nosal­tres encara rai, seria entre una mica i força demagògic. Les penúries que veiem cada cop més a prop als nos­tres car­rers, en els nos­tres veïnats, pro­ta­go­nit­za­des per tre­ba­lla­dors sense feina i empre­ne­dors fre­nats per les res­tric­ci­ons a l’eco­no­mia, no són cap mal menor. No soc autònom, ni artista, ni tinc cap res­tau­rant, però com­par­teixo for­mes simi­lars d’haver d’estrènyer-me el cin­turó.

Tan­ma­teix, és molt pro­ba­ble que, quan passi la pandèmia, que tard o d’hora aca­barà pas­sant de la mateixa manera que totes les cal­mes arri­ben després de totes les tem­pes­tes, sor­geixi de la devas­tació econòmica una recu­pe­ració més o menys llarga, més o menys repar­tida i més o menys repa­ra­dora dels danys cau­sats. Més o menys, però hi serà. Men­tres­tant, aquesta Europa on ara deam­bu­lem deso­ri­en­tats com pollas­tres sense cap con­ti­nua sent el paradís per a milers de per­so­nes la des­es­pe­ració de les quals no les porta pas a llançar glo­bus de pin­tura con­tra les façanes ins­ti­tu­ci­o­nals sinó a embar­car-se en bots cap a una mort gai­rebé segura fugint d’una des­es­pe­ració ter­mi­nal.

Estem empre­nyats i tenim tot el dret d’estar-ho. Però el nos­tre mal és fins a cert punt cir­cums­tan­cial si sabem sor­tir de la crisi pre­ser­vant allò que encara fa desit­ja­ble el nos­tre racó de món. Aviat hau­rem d’anar a votar. Tenim molts argu­ments per pas­sar comp­tes, cas­ti­gar incom­petències i exi­gir res­pon­sa­bi­li­tats. Però si fem un cop d’ull a la història podem cons­ta­tar que un poble que, en comp­tes d’acos­tar-se a les urnes amb il·lusió o si més no amb con­fiança, va a votar empre­nyat, sol aca­bar ele­gint alter­na­ti­ves que agreu­gen les coses. No obli­dem que, tal com està el pati, qual­se­vol alter­na­tiva a la pre­sent encara és pit­jor. Tan trist com cert.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor