PODRIA SER PITJOR

El verb rela­ti­vit­zar és un dels menys con­ju­gats en aquest període de crisi super­po­sada a la pola­rit­zació que arros­se­guem des de fa uns anys. El resul­tat és un estat de mala llet per­ma­nent en què els pro­ble­mes petits es fan gros­sos, els gros­sos es fan insu­por­ta­bles i tant els uns com els altres ens sem­blen irre­so­lu­bles i ens fan enfi­lar com car­bas­se­res empe­sos per l’angoixa cada cop més real de no poder por­tar el plat a taula.

Aquests últims dies han con­ver­git en l’actu­a­li­tat infor­ma­tiva els mal­de­caps dels autònoms, la pròrroga de mesu­res dra­co­ni­a­nes de con­tenció de la pandèmia i, aixe­cant una mica la vista, una nova mare­gassa de nau­fra­gis d’emi­grants a la Medi­terrània i les cos­tes atlànti­ques de les Canàries. Bar­re­jar aques­tes notícies en una coc­te­lera moral per aca­bar con­clo­ent que no podem quei­xar-nos, perquè nosal­tres encara rai, seria entre una mica i força demagògic. Les penúries que veiem cada cop més a prop als nos­tres car­rers, en els nos­tres veïnats, pro­ta­go­nit­za­des per tre­ba­lla­dors sense feina i empre­ne­dors fre­nats per les res­tric­ci­ons a l’eco­no­mia, no són cap mal menor. No soc autònom, ni artista, ni tinc cap res­tau­rant, però com­par­teixo for­mes simi­lars d’haver d’estrènyer-me el cin­turó.

Tan­ma­teix, és molt pro­ba­ble que, quan passi la pandèmia, que tard o d’hora aca­barà pas­sant de la mateixa manera que totes les cal­mes arri­ben després de totes les tem­pes­tes, sor­geixi de la devas­tació econòmica una recu­pe­ració més o menys llarga, més o menys repar­tida i més o menys repa­ra­dora dels danys cau­sats. Més o menys, però hi serà. Men­tres­tant, aquesta Europa on ara deam­bu­lem deso­ri­en­tats com pollas­tres sense cap con­ti­nua sent el paradís per a milers de per­so­nes la des­es­pe­ració de les quals no les porta pas a llançar glo­bus de pin­tura con­tra les façanes ins­ti­tu­ci­o­nals sinó a embar­car-se en bots cap a una mort gai­rebé segura fugint d’una des­es­pe­ració ter­mi­nal.

Estem empre­nyats i tenim tot el dret d’estar-ho. Però el nos­tre mal és fins a cert punt cir­cums­tan­cial si sabem sor­tir de la crisi pre­ser­vant allò que encara fa desit­ja­ble el nos­tre racó de món. Aviat hau­rem d’anar a votar. Tenim molts argu­ments per pas­sar comp­tes, cas­ti­gar incom­petències i exi­gir res­pon­sa­bi­li­tats. Però si fem un cop d’ull a la història podem cons­ta­tar que un poble que, en comp­tes d’acos­tar-se a les urnes amb il·lusió o si més no amb con­fiança, va a votar empre­nyat, sol aca­bar ele­gint alter­na­ti­ves que agreu­gen les coses. No obli­dem que, tal com està el pati, qual­se­vol alter­na­tiva a la pre­sent encara és pit­jor. Tan trist com cert.