Opinió

L’enemic interior

En el cas d’Espanya, el paper de l’enemic interior el compleix, més que ningú altre, la identitat catalana

La Unió Euro­pea es debat, avui, entre la regressió auto­ritària i l’apro­fun­di­ment democràtic. Aquesta és la cruïlla dramàtica en què es troba el con­ti­nent. Són molts els països euro­peus que veuen el res­sor­gi­ment d’un neo­po­pu­lisme d’extrema dreta: del Front Naci­o­nal francès (21%) a l’Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (12%), del Par­tit Libe­ral austríac (26%) als Demòcra­tes Suecs (13%), pas­sant pel Par­tit Popu­lar Danès (21%), la Lliga Nord ita­li­ana (17%), Llei i Justícia a Polònia (37%) i el Job­bik hon­garès (19%), que deixa curt el Fidesz del pri­mer minis­tre Vik­tor Orbán. (Entre parèntesi, el resul­tat d’aquests par­tits en les dar­re­res elec­ci­ons gene­rals al seu país). Per no par­lar de l’extrema dreta holan­desa de Wil­ders, el Vla­ams Belang belga i l’UKIP britànica. Amb accents dife­rents, es tracta de for­ces polítiques que bar­re­gen el seu rebuig a les elits euro­pees amb un dis­curs explícita­ment xenòfob i pro­po­sen recep­tes auto­ritàries –en alguns casos vore­jant plan­te­ja­ments filo­fei­xis­tes o neo­na­zis– per resol­dre totes les cri­sis del nos­tre temps.

A Espa­nya l’extrema dreta, fins ara còmoda­ment aixo­plu­gada dins del PP, s’ha començat a expres­sar amb una marca pròpia, Vox, que ha irrom­put amb una força insos­pi­tada a Anda­lu­sia. Això europeïtza l’Estat espa­nyol? No exac­ta­ment. Men­tre a la majo­ria de països de la UE quan l’extrema dreta entra en escena la resta de for­ces polítiques, dre­tes inclo­ses, esta­blei­xen un cordó sani­tari per aïllar-la, a Espa­nya PP i Cs ja han fet saber que no tenen cap incon­ve­ni­ent a aliar-s’hi per gover­nar. És la diferència entre unes dre­tes euro­pees de tra­dició democràtica i fins i tot anti­fei­xista (Churc­hill, De Gau­lle, Ade­na­uer, etc.) i una dreta espa­nyola vin­guda direc­ta­ment del fran­quisme.

Històrica­ment, l’extrema dreta irromp a Europa quan el capi­ta­lisme fra­cassa en la seva pro­mesa de pros­pe­ri­tat per a les clas­ses mit­ja­nes. El tota­li­ta­risme a Europa, durant els anys trenta, va ser la falsa taula de sal­vació d’unes soci­e­tats empo­bri­des pel col·lapse del capi­ta­lisme libe­ral. Avui, l’extrema dreta sor­geix de les cen­dres pro­vo­ca­des per una crisi del model neo­li­be­ral que ha esmi­co­lat el relat de les elits euro­pees, segons el qual l’euro havia de ser la porta de la con­vergència econòmica entre països i d’un crei­xe­ment del qual es bene­fi­ci­a­rien una gran majo­ria dels euro­peus. Des de la intro­ducció de la moneda única fins avui, però, la desi­gual­tat ha cres­cut entre països de la UE i a l’inte­rior de la majo­ria d’aquests països.

Quan el capi­ta­lisme fra­cassa i quan la soci­al­de­mocràcia no és capaç d’ofe­rir una sor­tida con­sis­tent davant d’aquest fracàs, les soci­e­tats euro­pees bus­quen un boc expi­a­tori a qui res­pon­sa­bi­lit­zar de les seves pors. L’extrema dreta dels anys trenta el va tro­bar en l’ene­mic exte­rior i va subli­mar la frus­tració sis­temàtica de les seves soci­e­tats a través d’una guerra entre estats. L’extrema dreta del segle XXI ha tro­bat en l’immi­grant l’ene­mic inte­rior ideal: és per això que la xenofòbia és la columna ver­te­bral del seu dis­curs.

L’extrema dreta espa­nyola, no obs­tant això, no té en la immi­gració el seu prin­ci­pal ene­mic inte­rior. La con­vicció que l’anti­ca­ta­la­nisme més des­a­com­ple­xat ha estat la clau de l’èxit de la cam­pa­nya elec­to­ral anda­lusa és la prova que, en el cas d’Espa­nya, el paper de l’ene­mic inte­rior el com­pleix, més que ningú altre, la iden­ti­tat cata­lana. L’extrema dreta espa­nyola rebutja la diver­si­tat naci­o­nal de l’Estat encara amb més força que la diver­si­tat ètnica de la soci­e­tat. La ultra­dreta que a Espa­nya ataca els cata­lans es cor­res­pon amb la ultra­dreta que a Àustria, Holanda, França, Dina­marca i Ale­ma­nya ataca els immi­grants. Això ens fa enten­dre millor que la lluita per la inte­gració dels nou­vin­guts i la lluita per l’auto­de­ter­mi­nació són dues cares de la mateixa moneda: la d’una democràcia capaç de reconèixer com a iguals tots els seus ciu­ta­dans, sigui quina sigui la seva iden­ti­tat.

Què cal fer per con­ju­rar la deriva auto­ritària de les soci­e­tats euro­pees? Man­te­nir les fron­te­res ober­tes suposa la der­rota de l’extrema dreta als països nòrdics i cen­tre­eu­ro­peus. Acon­se­guir l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya suposa la der­rota de l’extrema dreta a Espa­nya. La democràcia se salva quan, en qual­se­vol país de la UE, els auto­ri­ta­ris fra­cas­sen en el seu intent de sacri­fi­car el seu boc expi­a­tori par­ti­cu­lar. Cata­lu­nya, així, no és més que un dels esce­na­ris específics d’aquest gran com­bat gene­ral entre democràcia i auto­ri­ta­risme que tena­lla la UE. Avançar fins al final en el nos­tre procés d’auto­de­ter­mi­nació és, també, la nos­tra par­ti­cu­lar con­tri­bució a atu­rar la nova –però en rea­li­tat tan vella– ultra­dreta que avui amenaça Europa per diver­sos flancs. Per això, si la bata­lla de Cata­lu­nya la gua­nyem els demòcra­tes, en rea­li­tat serà una victòria per a tots els demòcra­tes del con­ti­nent.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.