MACSWINEY, 100 ANYS

Terence MacSwi­ney neix el 28 de març del 1879 a Cor­caigh, ter­cera ciu­tat d’Irlanda després de Dublín i Bel­fast. Comp­ta­ble de pro­fessió, estu­dia a la Uni­ver­si­tat Reial d’Irlanda, és cofun­da­dor de la Soci­e­tat Literària Celta i de la Soci­e­tat Dramàtica de Cork, per a la qual escriu diver­ses obres tea­trals. Segons els con­tem­po­ra­nis, el seu ros­tre té una bar­reja de dolçor i volun­tat. Pre­si­dent local de la Lliga Gaèlica i del Sinn Féin, així com coman­dant de l’IRA, pretén anar pro­vo­cant alçaments armats arreu del ter­ri­tori fins que els britànics, des­bor­dats, no tin­guin cap altra sor­tida que reconèixer la inde­pendència de l’illa. Té, com altres diri­gents inde­pen­den­tis­tes, una certa tirada natu­ral cap al sacri­fici i el mar­tiri, mogut per l’abran­da­ment patriòtic que amara tota la seva vida, igual que el seu futur con­so­gre, Cat­hal Brugha. Fun­da­dor del diari Fianna Fáil, amb motiu de la revolta de Pas­qua del 1916 és detin­gut i depor­tat a Angla­terra fins al juny del 1917. Aquell novem­bre torna a ser detin­gut per ves­tir l’uni­forme de l’IRA i, seguint l’exem­ple de Tho­mas Ashe, pri­mer vaguista de fam per la causa irlan­desa, també en fa una abans del seu alli­be­ra­ment. En les elec­ci­ons del 1918, és ele­git dipu­tat pel Sinn Féin, i el març del 1920, després de l’assas­si­nat del bat­lle de Cor­caigh, Tho­mas Mac­Cur­tain, el suc­ce­eix en el càrrec. El 12 d’agost d’aquest any és detin­gut pels britànics, acu­sat de fomen­tar el seces­si­o­nisme i li és requi­sat mate­rial con­si­de­rat sediciós. Jut­jat qua­tre dies més tard, sumària­ment, per un tri­bu­nal mili­tar, és con­dem­nat a dos anys de presó a Brix­ton (Lon­dres).

En senyal de pro­testa, ini­cia una nova vaga de fam pel seu empre­so­na­ment i per haver estat jut­jat per un tri­bu­nal mili­tar. Imme­di­a­ta­ment, a la seva ciu­tat, altres pre­sos també es decla­ren en vaga, i el govern de Lon­dres es nega a alli­be­rar-lo per por de la reacció i l’amo­ti­na­ment dels mili­tars i poli­cies britànics. En saber-se, la seva gesta té un impacte mun­dial, a França, Ale­ma­nya i Itàlia, amb pro­tes­tes al car­rer, i fins a Austràlia i tot. El pre­si­dent nord-ame­ricà inter­ce­deix pel seu alli­be­ra­ment i alguns països lla­ti­no­a­me­ri­cans sol·lici­ten la inter­cessió del papa. Ja molt afe­blit, adreça un mis­satge als seus com­panys de con­sis­tori recor­dant-los la importància de l’ús de la llen­gua irlan­desa. El 20 d’octu­bre entra en coma i cinc dies més tard, ara fa, doncs, just un segle, mor després de setanta-tres dies sense men­jar. Per evi­tar actes mul­ti­tu­di­na­ris al seu país, el seu cos és dipo­si­tat pro­vi­si­o­nal­ment a la cate­dral catòlica de Saint George de Soutwark (Lon­dres), on més 30.000 per­so­nes li reten home­natge en una des­fi­lada silen­ci­osa, abans de ser enter­rat a Cor­caigh.

Una anto­lo­gia dels seus arti­cles apa­reix el 1921, Prin­ci­ples of Fre­e­dom, i la seva acti­tud èpica impacta nota­ble­ment en els pares de la inde­pendència índia, Mohan­das Gandhi i Jawa­har­lal Nehru, com també del Viet­nam, ja que Ho Chi Minh tre­ba­lla a Lon­dres en aque­lla època.

Als Països Cata­lans, la situ­ació irlan­desa és seguida molt de prop i ana­lit­zada amb rigor i pro­xi­mi­tat, sobre­tot per Antoni Rovira i Vir­gili. La vaga i mort poste­rior de MacSwi­ney té aquí un impacte extra­or­di­nari. La premsa més ama­tent a les cau­ses naci­o­nals de les qua­tre capi­tals (Bar­ce­lona, València, Palma i Per­pinyà) en fa un segui­ment deta­llat i còmplice. El CADCI pro­mou una cam­pa­nya de suport al patri­ota irlandès i en demana l’alli­be­ra­ment al pri­mer minis­tre britànic, David Lloyd George, i l’1 de novem­bre, ja mort, orga­nitza una mani­fes­tació a la capi­tal cata­lana, en què Ven­tura Gas­sol arenga els assis­tents amb un poema seu dedi­cat a MacSwi­ney –a par­tir de la cançó tra­di­ci­o­nal La presó de Lleida–, que acaba així:

“Què en trauríem de viure aquesta vida,

ni de veure el som­riure d’uns ulls blaus,

ni de tenir la taula ben guar­nida,

si el cor ens deia encara: sou esclaus.”

I Josep Car­ner li dedica el poema En la mort de l’Heroi. Josep M. Folch i Tor­res, amb els Pomells de Joven­tut, orga­nitza a Molins de Rei una missa per l’ànima del patri­ota irlandès, ini­ci­a­tiva reli­gi­osa que s’estén a altres esglésies, amb l’assistència del bat­lle bar­ce­loní i el pre­si­dent de la Dipu­tació i, en alguna acció cívica, també del pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat. Les enti­tats cata­la­nis­tes man­te­nen la ban­dera his­sada a mig pal, es con­vo­quen mani­fes­ta­ci­ons davant el con­so­lat britànic a Bar­ce­lona i es crida la població a lluir un llaç negre en senyal de dol, men­tre els actes de tot tipus van gua­nyant ter­ri­tori. No és fins al 1949 que Irlanda és reco­ne­guda com a estat total­ment inde­pen­dent, al marge de l’imperi britànic, lle­vat del nord de l’illa. La lluita, doncs, con­ti­nua.