UN NOBEL ANIRIA BÉ

La pro­jecció inter­na­ci­o­nal d’una llen­gua i una cul­tura naci­o­nals té, en la lite­ra­tura, un ins­tru­ment potentíssim de difusió. I el Premi Nobel de Lite­ra­tura és, sens dubte, l’eina que hi con­tri­bu­eix de manera més efec­tiva, ja que com­porta, de forma imme­di­ata, la tra­ducció de l’obra de l’autor gua­nya­dor a dese­nes de llengües, arreu del món. Lògica­ment, com més cone­gut és el país i la llen­gua en què s’expressa l’autor, més pos­si­bi­li­tats reals té d’acce­dir al guardó. Aquest Nobel va ser con­ce­dit el 1901, per pri­mer cop, i l’escrip­tor pre­miat va ser el poeta francès René-FrançoisAr­mand Prud­homme, cone­gut com a Sully, en una època en què el francès era la llen­gua de més pres­tigi social i cul­tu­ral a Europa i part del món. Va ser, com així ha estat sem­pre després, no sols un guardó per­so­nal a una obra, sinó també un home­natge a la llen­gua emprada per l’autor i un reco­nei­xe­ment de la soci­e­tat naci­o­nal que n’havia creat l’idi­oma. No és gens habi­tual que obres d’autors, escri­tes en llengües de naci­ons sense estat, hagin estat pre­mi­a­des, amb l’excepció, el 1904, de l’occità Fre­de­ric Mis­tral, “en reco­nei­xe­ment de l’ori­gi­na­li­tat fresca i la ins­pi­ració veri­ta­ble de la seva pro­ducció poètica, que reflec­teix fidel­ment el pai­satge natu­ral i l’espe­rit nadiu de la seva gent i, a més, el seu tre­ball sig­ni­fi­ca­tiu com a filòleg pro­vençal”. El premi, però, va ser com­par­tit amb l’espa­nyol José Eche­ga­ray, matemàtic, minis­tre de Foment i després d’Hisenda, per “les nom­bro­ses i bri­llants com­po­si­ci­ons que, d’una manera indi­vi­dual i ori­gi­nal, han res­ta­blert les grans tra­di­ci­ons del drama espa­nyol”. Com pot veure’s, el Nobel ava­lua la qua­li­tat de la pro­ducció llo­re­jada, però sem­pre ho acom­pa­nya amb referències a la llen­gua literària emprada i al con­text naci­o­nal on ha estat escrita o que l’obra des­criu.

Quan el guanyà l’espa­nyol Jacinto Bena­vente (1922), el jurat ho jus­ti­ficà “per la feliç manera en què ha con­ti­nuat les tra­di­ci­ons il·lus­tres del drama espa­nyol”; Ivan Bunin (1933), el pri­mer rus a obte­nir-lo, “per l’art estricte amb què ha por­tat a terme la tra­dició clàssica russa en l’escrip­tura en prosa”; William Faulk­ner (1949), “per la seva pode­rosa i artísti­ca­ment única con­tri­bució a la novel·la con­tem­porània nord-ame­ri­cana”; l’espa­nyol Juan Ramón Jiménez (1956), “per la seva poe­sia lírica, que en cas­tellà cons­ti­tu­eix un exem­ple d’ele­vat espe­rit i puresa artística”; el rus Boris Pas­ter­nak (1958), “pel seu impor­tant èxit tant en la poe­sia lírica con­tem­porània com en el camp de les gran­di­o­ses tra­di­ci­ons èpiques rus­ses”; Mikhaïl Xólok­hov (1965), també rus, per haver “donat expressió a una fase històrica en la vida del poble rus”; el japonès Yasu­nari Kawa­bata (1968), “per la seva mes­tria nar­ra­tiva, que expressa amb gran sen­si­bi­li­tat l’essència de la ment japo­nesa”; Alek­sandr Sol­je­nit­sin (1970), també rus, “per la força ètica amb la qual ha per­se­guit les tra­di­ci­ons indis­pen­sa­bles de la lite­ra­tura russa”, i Gao Xing­jian (2000), va ser pre­miat per una obra “d’enginy lingüístic, que ha obert nous camins a la novel·la i al drama xinès”, de manera que l’idi­oma més par­lat del món va haver d’espe­rar un segle a ser reco­ne­gut com a llen­gua literària amb una obra de pres­tigi.

Escrip­tors d’àmbits lingüístics més mino­ri­ta­ris també han estat pre­mi­ats, com Hen­rik Pon­top­pi­dan (1917), “per les seves des­crip­ci­ons autènti­ques de la vida d’avui dia a Dina­marca”; el polonès  Wladys­law Rey­mont (1924), “per la seva gran èpica naci­o­nal”; el noruec Sigrid Und­set (1928), “per les seves pode­ro­ses des­crip­ci­ons de la vida al nord durant l’edat mit­jana”; el finès Frans Eemil Sillanpää (1939), “pel seu pro­fund conei­xe­ment dels cam­pe­rols del seu país i l’art exqui­sit amb què ha retra­tat la seva forma de vida”; Halldór Kil­jan Lax­ness  (1955), “pel seu vívid poder èpic, amb el qual ha reno­vat el gran art nar­ra­tiu d’Islàndia”; el bosnià Ivo Andric (1961), escrip­tor en ser­bo­croat, “per la força èpica amb què ha traçat temes i repre­sen­tat des­tins humans extrets de la història del seu país”; Gior­gos Sefe­ris (1963), “pels seus escrits lírics emi­nents, ins­pi­rats per un sen­ti­ment pro­fund per l’uni­vers cul­tu­ral hel·lènic”; el 1966 va ser repar­tit entre el jueu isra­elià  Shmuel Yosef Agnon, pro­sista  en hebreu, “pel seu art pro­fun­da­ment nar­ra­tiu amb temes carac­terístics de la vida del poble jueu”, i la jueva ale­ma­nya Nelly Sachs, poeta en ale­many,  “pels seus excel·lents escrits lírics i dramàtics, que inter­pre­ten el destí d’Israel amb una força com­mo­ve­dora”; Hein­rich Böll (1972), per haver “con­tribuït a la reno­vació de la lite­ra­tura ale­ma­nya”; el pro­sista nord-ame­ricà d’ori­gen polonès Isaac Bas­he­vis Sin­ger (1978), escrip­tor en ídix, “amb arrels en una tra­dició cul­tu­ral jueva polo­nesa”; Odis­seas Eli­tis (1979), “per la seva poe­sia, que, en el con­text de la tra­dició grega, des­criu amb força sen­sual i amb luci­desa intel·lec­tual la lluita de l’home con­tem­po­rani per la lli­ber­tat i la cre­a­ti­vi­tat”. I escrip­tors en suec com Selma Lager­lof (1909), Ver­ner von Hei­dens­tam (1919), Erik Axel Karl­feldt (1931), Pärk Lagerk­vist (1951), Eyvind John­son com­par­tit amb Harry Mar­tin­son  (1974), Tomas Tranströmer (2011);  en noruec, com ara Bjornst­jerne Bjorn­son i Knut Ham­sun (1920); en danès, com és el cas de Karl Adolph Gje­lle­rup (1917) i Johan­nes Vil­helm Jen­sen (1944); en txec: Jaros­lav Sei­fert (1984), i en hon­garès: Imre Kertész (2002).

Als escrip­tors lla­ti­no­a­me­ri­cans en espa­nyol, sovint, se’ls ha ator­gat una dimensió simbòlica més àmplia que l’estric­ta­ment naci­o­nal, com a la xilena Gabri­ela Mis­tral (1945), que “per la seva poe­sia lírica, ins­pi­rada per pode­ro­ses emo­ci­ons, ha con­ver­tit el seu nom en un símbol de les aspi­ra­ci­ons ide­a­lis­tes de tot el món lla­ti­no­a­me­ricà”; al gua­te­ma­lenc Miguel Ángel Astu­rias (1967), “pels seus èxits lite­ra­ris vius, for­ta­ment arre­lats en els trets naci­o­nals i les tra­di­ci­ons dels pobles indígenes de l’Amèrica Lla­tina”; a Pablo Neruda (1971), “per una poe­sia que amb l’acció d’una força ele­men­tal dona vida a la des­ti­nació i els som­nis d’un con­ti­nent” o  a Gabriel García Márquez (1982), “per les seves novel·les i històries cur­tes, en què el fantàstic i el real es com­bi­nen en un món rica­ment com­post d’ima­gi­nació, que reflec­teix la vida i els con­flic­tes d’un con­ti­nent”. En el cas de l’aus­tralià Patrick White (1973) se li con­cedí “per un art nar­ra­tiu èpic i psi­cològic que ha introduït la lite­ra­tura d’un con­ti­nent nou en el món de les lle­tres”. I d’un con­ti­nent sen­cer s’ha pas­sat a una sola ciu­tat, Istan­bul, en el cas del turc Orhan Pamuk (2006), perquè “en la recerca de l’ànima malen­co­ni­osa de la seva ciu­tat natal ha des­co­bert nous símbols per al xoc i l’entre­llaçament de cul­tu­res”.

Els quilòmetres qua­drats de l’àmbit geogràfic de referència o el nom­bre de par­lants de la llen­gua uti­lit­zada són, de fet, molt menys deter­mi­nants que repre­sen­tar una cul­tura naci­o­nal amb estat propi. En oca­si­ons, s’ha apel·lat també a altres aspec­tes, o s’han tin­gut en compte cir­cumstàncies del con­text històric del moment, com en el lliu­ra­ment del Nobel a un irlandès, com­promès amb la causa inde­pen­den­tista del seu país, William But­ler Yeats (1923), jus­ta­ment l’any després de la cre­ació de l’Estat Lliure d’Irlanda, “per la seva ins­pi­rada poe­sia, que en una forma alta­ment artística expressa l’espe­rit d’una nació sen­cera”; el mateix any de les pri­me­res elec­ci­ons a Espa­nya després de la mort del dic­ta­dor, a Vicente Alei­xan­dre (1977) “per una cre­a­tiva escrip­tura poètica que il·lumina la con­dició de l’home en el cos­mos i en la soci­e­tat actual, alhora que repre­senta la gran reno­vació de les tra­di­ci­ons de la poe­sia espa­nyola d’entre guer­res”. En lliu­rar el premi al novel·lista egipci en àrab, el pri­mer en aquesta llen­gua, Naguib Mah­fuz (1988) es va adduir que “a través d’obres riques en mati­sos –amb la visió d’un futur rea­lista, i sug­ges­ti­va­ment ambigu– ha for­mat un art nar­ra­tiu àrab que s’aplica a tota la huma­ni­tat; a Derek Wal­cott (1992), autor en anglès, de Saint Lucia, petit estat inde­pen­dent cari­beny que no arriba als dos-cents mil habi­tants, “per una obra poètica de gran llu­mi­no­si­tat, sus­ten­tada per una visió històrica, sent el resul­tat d’un com­promís mul­ti­cul­tu­ral”; a l’afro­a­me­ri­cana Toni Mor­ri­son (1993), escrip­tora en anglès que amb “novel·les carac­te­rit­za­des per la força visionària i el sen­tit poètic dona vida a un aspecte essen­cial de la rea­li­tat nord-ame­ri­cana”, i al tanzà Abdul­ra­zak Gur­nah (2021), per la des­cripció “dels efec­tes del colo­ni­a­lisme i el destí dels refu­gi­ats en la inter­secció entre cul­tu­res i con­ti­nents”.

Sem­pre s’ha dit, i amb raó, que la lite­ra­tura cata­lana té autors d’una qua­li­tat indis­cu­ti­ble, però no és cap malas­tru­gança que cap escrip­tor en aquest idi­oma no hagi estat guar­do­nat amb el Nobel de Lite­ra­tura, si bé ja fa un segle que hi hagué movi­ments perquè fos con­ce­dit al dra­ma­turg Àngel Gui­merà. No se li con­cedí, segons el pre­si­dent del Comitè del Nobel d’aque­lla època, Haralg Härne, per “no ferir l’orgull del sen­ti­ment naci­o­nal cas­tellà”. Després hi va haver alguns movi­ments inci­pi­ents al vol­tant de Josep Car­ner, Sal­va­dor Espriu, Bal­ta­sar Por­cel i Jaume Cabré, no reei­xits. Però només amb grans autors i grans obres no s’arriba a un Nobel de Lite­ra­tura, si no es dis­posa també d’una estratègia edi­to­rial deci­dida i cons­tant de tra­ducció a l’anglès i el suec, a més del francès, l’ale­many i el rus, amb una inversió deci­dida en la seva difusió. No serà fàcil asso­lir un Nobel de Lite­ra­tura per a un escrip­tor en català, idi­oma més par­lat que vuit de les llengües empra­des per autors guar­do­nats i tant com altres dues d’un total de vint-i-sis, men­tre no tin­guem estat. Si no ens conei­xen com a poble, com n’han de conèixer la llen­gua i la lite­ra­tura que s’hi fa? Un Nobel ani­ria bé. I no només per a la lite­ra­tura...