Opinió

Cartes des del cor d’Europa

L’excepció espanyola

El cas de VOX no fa res més que confirmar l’excepció espanyola

Quan en les elec­ci­ons gene­rals del 10 de novem­bre pas­sat Vox va donar la sor­presa i es va enfi­lar per damunt dels 50 dipu­tats fins a con­ver­tir-se en la ter­cera força al Congrés dels Dipu­tats, no pocs ana­lis­tes van córrer a fer el diagnòstic següent: el mapa polític espa­nyol, final­ment, s’homo­loga amb el de la resta de la Unió Euro­pea. Espa­nya deixa de ser l’excepció d’Europa, política­ment par­lant.

Aquesta tesi, a pri­mera vista, podria sem­blar òbvia. A la majo­ria de països de la UE, l’extrema dreta està en auge, com no ho havia estat des de la fi de la Segona Guerra Mun­dial, i els par­tits que cana­lit­zen aquest pen­sa­ment xenòfob, mas­clista, ultra­na­ci­o­na­lista i euròfob –per posar només alguns adjec­tius– estan obte­nint uns resul­tats inèdits, ini­ma­gi­na­bles fa a penes una dècada. Sobren els exem­ples: el Front Naci­o­nal a França, AfD a Ale­ma­nya, Sal­vini a Itàlia, però també el FPO a Àustria, el Fidesz a Hon­gria, el Foro per la Democràcia a Holanda, l’Aguila Dau­rada a Grècia, el Vla­ams Belang a Bèlgica i les extre­mes dre­tes escan­di­na­ves, sal­vant totes les diferències –que no són menors, cer­ta­ment– que hi ha entre tots aquests casos.

Si fins ara l’extrema dreta espa­nyola havia estat camu­flada dins del Par­tit Popu­lar, l’apa­rició d’una marca específica com és Vox, per­me­tia que ara també a Espa­nya hi hagués una força d’extrema dreta pre­sent a les ins­ti­tu­ci­ons, amb un dis­curs teòrica­ment més dur que el de la dreta tra­di­ci­o­nal i de govern. Com a la resta de la Unió Euro­pea. Espa­nya, per tant, s’europeïtzava, en el sen­tit més nega­tiu i pre­o­cu­pant del terme.

Anàlisi errada, des del meu punt de vista. Cal, però, apro­fun­dir una mica més en les dades de la “cir­cumstància espa­nyola” per ado­nar-se que el cas de Vox no fa res més que con­fir­mar l’excepció espa­nyola. No, Espa­nya no s’europeïtza perquè l’ultra­dreta espa­nyola exer­ceix un rol nota­ble­ment dife­rent al de les altres ultra­dre­tes euro­pees. En efecte, par­tits com el de Marine Le Pen i l’Alter­na­tiva per Ale­ma­nya no s’auto­per­ce­ben a si matei­xos com els defen­sors de l’ordre cons­ti­tu­ci­o­nal vigent als seus res­pec­tius països, sinó com a for­ces crítiques amb les regles del joc vigents. No es con­si­de­ren ni pre­sen­ten com a for­ces pro­sis­tema, sinó com a for­ces anti­sis­tema, encara que sigui des de la dreta. No volen defen­sar el règim –el règim nas­cut en la post­guerra euro­pea, en els seus casos–, sinó des­cons­tuir-lo. No es con­si­de­ren el cor del règim polític vigent, sinó com algú que està situat a la seva perifèria.

Vox, en canvi, si escol­tem bé els dis­cur­sos dels seus líders, pretén exer­cir la funció exac­ta­ment contrària: s’auto­per­ce­ben com els guar­di­ans de les essències del règim vigent, en la mesura que tenen clara consciència de la con­tinuïtat entre el règim del 78 i el fran­quisme. Vox desem­mas­cara millor que ningú el fil con­duc­tor entre la dic­ta­dura i la nos­tra supo­sada democràcia i, per tant, la feblesa de la tran­sició espa­nyola. No són els ene­mics de la Cons­ti­tució espa­nyola actual, sinó els màxims defen­sors del cap de l’estat que aquesta ins­ti­tu­eix, així com de l’arti­cle 2 i la seva idea de la “indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola” que, des del seu punt de vista, és la clau de volta de tot el sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal. No volen subs­ti­tuir l’actual règim, sinó pro­te­gir-lo de tots aquells que, des del seu punt de vista, el volen des­truir: comu­nis­tes, sepa­ra­tis­tes, femi­nis­tes, etc. No són anti­sis­tema, en el sen­tit en què ho són els líders d’extrema dreta euro­peus, sinó que més aviat es con­si­de­ren el veri­ta­ble cor del sis­tema espa­nyol actual. I la millor metàfora d’això és el fet que el 10-N Vox tragués el seu millor resul­tat en la secció cen­sal de La Zar­zu­ela, on voten bàsica­ment els mem­bres de la Guàrdia Reial i pocs més.

Aquesta diferència –del tot relle­vant per enten­dre les dinàmiques polítiques dels dife­rents estats euro­peus– no és més que una con­seqüència de la diferència radi­cal entre la tran­sició espa­nyola dels anys setanta i les tran­si­ci­ons euro­pees d’aquells altres països en què el tota­li­ta­risme de dre­tes també va gover­nar –ja fos per tenir el suport elec­to­ral majo­ri­tari, com a Ale­ma­nya i a Itàlia, ja fos perquè van ser ocu­pats pels nazis, com va ser el cas de França, Bèlgica, Àustria, Holanda, els escan­di­naus, etc.–. A Espa­nya, reforma; a Europa, rup­tura. A Ale­ma­nya deu anys de “des­na­zi­fi­cació”; a Itàlia, el par­tit fei­xista pro­hi­bit de les Corts cons­ti­tu­ents que van fer la Cons­ti­tució del 1948; a Espa­nya, una majo­ria de pares de la Cons­ti­tució del 78 pro­ce­dents del Movi­mi­ento. Men­tre a la democràcia espa­nyola li obria la porta la llei per a la reforma política del 1977, apro­vada per les corts fran­quis­tes, a la democràcia por­tu­guesa li havia obert la porta la Revo­lució dels Cla­vells tres anys abans.

La tran­sició espa­nyola és l’excepció entre tots els països euro­peus que van tenir un règim tota­li­tari de dre­tes. La mala excepció, les con­seqüències de la qual tot just ara podem com­pren­dre amb tot el seu abast. Vox és una d’aques­tes con­seqüències, qua­ranta anys després. A l’Europa occi­den­tal, després de la Segona Guerra Mun­dial, la por va can­viar de bàndol. Ser fei­xista a par­tir dels anys cin­quanta, a França, a Itàlia o a Ale­ma­nya tenia un preu: que­dar expul­sat a la perifèria del sis­tema polític. A Espa­nya, els hereus del fran­quisme mai han per­ce­but el risc que el fet de man­te­nir la seva herència, com han fet durant totes aques­tes dècades, tingués cap cost polític relle­vant. Ans al con­trari: a Madrid la pro­cedència fran­quista ha seguit obrint por­tes, mol­tes por­tes impor­tants. Començant per les por­tes del Tri­bu­nal Suprem i d’algu­nes de les grans empre­ses que viuen del BOE.

Si la tran­sició espa­nyola mai ha fet sen­tir als hereus del fran­quis­tes que pro­ce­dir del fran­quisme fos alguna cosa incom­pa­ti­ble amb el règim del 78, és nor­mal que ara Vox rei­vin­di­qui simultània­ment un dis­curs neo­fran­quista i l’actual Cons­ti­tució espa­nyola. Per què hi hau­rien de veure cap con­tra­dicció?

I això explica també l’últim ingre­di­ent de la diferència espa­nyola: el cordó sani­tari. A França, a Ale­ma­nya, a Bèlgica... a la majo­ria de democràcies euro­pees, les dre­tes majo­ritàries no es plan­te­gen la pos­si­bi­li­tat de pac­tar amb l’extrema dreta per tal de com­ple­tar una majo­ria de govern. La tra­dició anti­fei­xista de les dre­tes euro­pees és massa forta per renun­ciar al cordó sani­tari. No ho obli­dem: la dreta britànica ve de Churc­hill, la dreta fran­cesa de De Gau­lle, la dreta ale­ma­nya d’Ade­na­uer. Tots van llui­tar con­tra Hit­ler. A Espa­nya, el PP i Cs han pac­tat tran­quil·lament amb Vox allà on ha cal­gut: Anda­lu­sia, Madrid (Comu­ni­tat i Ajun­ta­ment), Múrcia, etc. Nor­mal, si ben mirat a Espa­nya totes les dre­tes venen del mateix ori­gen.

Espa­nya, amb l’ascens de Vox, no és avui més euro­pea. És més que mai l’excepció. Fins que, en algun moment de la seva història, no sigui capaç de tren­car amb seu pas­sat tota­li­tari i amb el naci­o­na­lisme espa­nyol que encara avui l’encarna –com sí que van ser capaços de fer els altres estats occi­den­tals de la UE– no serà una veri­ta­ble democràcia euro­pea ni un estat de dret nor­mal. I cal una rup­tura real, no sim­ple­ment estètica. No es tracta de treure Franco del Valle de los Caídos, sinó del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial i del Tri­bu­nal Suprem.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.