EL ‘MANIFEST’ DE SEMPRE

Els cin­quanta anys de la tan­cada de Mont­ser­rat, en el marc del con­sell de guerra de Bur­gos con­tra mem­bres d’ETA, han fet recu­pe­rar-ne el Mani­fest per l’amnis­tia i l’auto­de­ter­mi­nació i cons­ta­tar-ne la ter­ri­ble vigència, mig segle després. I quan un text nas­cut con­tra una dic­ta­dura és vàlid encara en una democràcia vol dir que estem al davant d’un con­flicte pen­dent de resol­dre, que les rei­vin­di­ca­ci­ons plan­te­ja­des, invi­a­bles sota el jou mili­tar, ho són també a l’ombra de les urnes. De fet, cap de les qua­tre pro­pos­tes d’auto­go­vern pro­mo­gu­des des de Cata­lu­nya, el dar­rer segle, no han estat ate­ses com les havia apro­va­des el poble de Cata­lu­nya, les seves ins­ti­tu­ci­ons o bé els seus repre­sen­tants als par­la­ments espa­nyols. Així, el gener del 1919 la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya aprovà un pro­jecte d’Esta­tut d’Auto­no­mia con­sen­suat per tot el ven­tall polític i, mal­grat que el dipu­tat acor­dat per defen­sar-lo a les corts espa­nyo­les va ser Fran­cesc Cambó, la ini­ci­a­tiva cata­lana per dotar-se d’una estruc­tura bàsica d’auto­go­vern fou rebut­jada.

El 2 d’agost del 1931, una majo­ria acla­pa­ra­dora del cos elec­to­ral aprovà l’avant­pro­jecte d’Esta­tut d’Auto­no­mia (Núria), que, en el seu bellíssim preàmbul, par­tia del “dret que té Cata­lu­nya, com a poble, a l’auto­de­ter­mi­nació”, reco­nei­xent que “la volun­tat de Cata­lu­nya no resulta expres­sada del tot en els arti­cles de l’Esta­tut”. El Prin­ci­pat s’arti­cu­lava com a “estat autònom”, pre­veia l’agre­gació d’altres ter­ri­to­ris i la llen­gua cata­lana esde­ve­nia “l’ofi­cial a Cata­lu­nya”. La des­fi­gu­ració abso­luta del vot popu­lar va ser d’anto­lo­gia per part de les for­ces repu­bli­ca­nes i d’esquer­res, els par­tits amics, que eren majo­ria a les corts. La insa­tis­facció pel migrat marge de mani­o­bra de la Gene­ra­li­tat –i la invo­lució crei­xent que es vivia tot i haver estat aba­tuda la monar­quia– va pro­vo­car que el pre­si­dent Com­panys pro­clamés l’Estat Català de la República Fede­ral Espa­nyola, més enllà del marc legal vigent. Presó i exili és el que van conèixer els mem­bres del seu govern, l’auto­no­mia va ser sus­pesa i la rei­vin­di­cació de l’amnis­tia va ser cen­tral i pri­o­ritària en les elec­ci­ons del 16 de febrer del 1936, que, a Cata­lu­nya, va gua­nyar el Front d’Esquer­res i, el Frente Popu­lar, a Espa­nya, com a con­seqüència del qual arribà l’amnis­tia i Com­panys recu­perà la pre­sidència legítima de la Gene­ra­li­tat.

La Comissió dels Vint, inte­grada per dipu­tats i sena­dors cata­lans a les corts espa­nyo­les, feu un avant­pro­jecte d’Esta­tut (Sau), que fou apro­vat en referèndum i, fetes les reta­lla­des habi­tu­als, rati­fi­cat per les corts gene­rals el 25 d’octu­bre del 1979. Deu anys després, el 12 de desem­bre del 1989, el Par­la­ment de Cata­lu­nya adoptà per àmplia majo­ria una reso­lució en què es feia cons­tar la no renúncia al dret d’auto­de­ter­mi­nació de la nació cata­lana, reso­lució que vaig tenir l’honor de pro­po­sar i de redac­tar-ne el text i que expres­sava, nova­ment, la insa­tis­facció tra­di­ci­o­nal amb els nivells d’auto­go­vern. Amb el canvi de govern després de vint-i-tres anys, el nou exe­cu­tiu feu un pas ins­ti­tu­ci­o­nal i com­pe­ten­cial enda­vant i, el 30 de setem­bre del 2005, el Par­la­ment aprovà el pro­jecte de llei de nou Esta­tut d’Auto­no­mia, per 120 vots a favor i 15 en con­tra. Però cor­re­gint i aug­men­tant, fins a límits no asso­lits abans, la tirada natu­ral a des­fi­gu­rar l’auto­go­vern, les corts espa­nyo­les i el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal liqui­da­ren l’essència de la pro­posta cata­lana, fins i tot després d’haver estat sot­mesa a referèndum. Com a res­posta en el temps, la majo­ria inde­pen­den­tista anà més enllà de la minsa lega­li­tat vigent i, un altre cop, el 2017 pre­si­dent i govern aga­fa­ren el camí de l’exili o la presó. I encara som aquí.

Durant la nit del fran­quisme, els par­tits que hi llui­ta­ven en con­tra, des de l’Assem­blea de Cata­lu­nya, defen­sa­ven “l’amnis­tia gene­ral dels pre­sos i exi­li­ats polítics” i el res­ta­bli­ment de la Gene­ra­li­tat “com a via per arri­bar al ple exer­cici del dret d’auto­de­ter­mi­nació”. Jus­ta­ment, ara, fent memòria de la tan­cada de prop de tres-cents intel·lec­tu­als, pro­fes­si­o­nals i artis­tes a Mont­ser­rat, han tor­nat a aparèixer, com sem­pre, les dues rei­vin­di­ca­ci­ons bàsiques, l’amnis­tia i l’auto­de­ter­mi­nació, per fer front a la situ­ació actual. El que ahir es deia, per sor­tir de l’atzu­cac dic­ta­to­rial, con­ti­nua tenint vali­desa avui per superar la invo­lució política i les limi­ta­ci­ons exis­tents en l’exer­cici de la democràcia. Em pre­gunto, però, si, de cara al febrer vinent, es farà ban­dera de l’amnis­tia i l’auto­de­ter­mi­nació o bé pre­valdrà la pruïja de ges­ti­o­nar la Gene­ra­li­tat autònoma. Si és així, d’aquí a cin­quanta anys uns altres com­pa­tri­o­tes recor­da­ran Mont­ser­rat i, en un nou mani­fest, rei­vin­di­ca­ran l’amnis­tia i l’auto­de­ter­mi­nació. Ho con­fesso: no el sig­naré pas, jo.