DEIXADESA DE FUNCIONS

Tot indica que els suc­ces­sius governs de la Gene­ra­li­tat han incom­plert la llei de política lingüística que fins a aquesta set­mana empa­rava la immersió a l’escola. L’han incom­plert per dei­xa­desa de fun­ci­ons, per no haver fis­ca­lit­zat com calia el seu com­pli­ment a les aules, mal­grat que per força havien de ser cons­ci­ents –no calia lle­gir infor­mes, només calia sor­tir del des­patx– que aque­lla immersió es moria a gran velo­ci­tat engo­lida per la rea­li­tat soci­o­lingüística del car­rer. En quan­tes esco­les de ter­ri­to­ris on el català no és la llen­gua d’ús majo­ri­tari s’ha fet una immersió real? Es poden comp­tar amb els dits d’una mà.

La culpa no és dels mes­tres ni dels equips direc­tius, que tiren la tova­llola davant l’evi­dent domini del cas­tellà. No, qui ha de vet­llar pel com­pli­ment de la norma és l’admi­nis­tració, i en cas que no es com­pleixi, ha de pren­dre les mesu­res necessàries per rever­tir l’incom­pli­ment. Ras i curt, els con­se­llers d’Ense­nya­ment que ha tin­gut Cata­lu­nya no han tre­pit­jat prou esco­les i s’han desentès de les nom­bro­ses quei­xes de pares que denun­ci­a­ven que a l’escola dels seus fills la immersió era engo­lida per la força del cas­tellà. Si no, no s’explica que la immersió no hagi estat un èxit incon­tes­ta­ble des de tots els punts de vista.

La immersió lingüística ha fra­cas­sat con­cep­tu­al­ment. El seu propòsit no era, ni de bon tros, impo­sar el català a l’escola amb un cordó sani­tari con­tra l’espa­nyol, sinó que els alum­nes aca­bes­sin l’ense­nya­ment domi­nant tant el català com els cas­tellà. Avui dia, un gruix impor­tant d’ado­les­cents, sigui quina sigui la seva llen­gua materna, no poden acre­di­tar un domini oral i escrit del català prou ele­vat. Amb tot, és de justícia remar­car que sense la immersió molts joves i adults d’aquest país no hau­rien tin­gut un con­tacte cons­tant amb la llen­gua del país. Al cap­da­vall, la immersió es va plan­te­jar com un ascen­sor social, una eina perquè tot­hom, fos quin fos el seu ori­gen, tingués el dret d’apren­dre el català i tenir les matei­xes opor­tu­ni­tats. Un dret que pel que sem­bla, el naci­o­na­lisme espa­nyol no com­par­teix.

I és aquesta situ­ació de vul­ne­ra­bi­li­tat pro­vo­cada per la dei­xa­desa de fun­ci­ons de l’admi­nis­tració cata­lana la que ha apro­fi­tat l’Estat per obrir un nou embat polític i judi­cial con­tra el país. El català és una de les poques línies de flo­tació que sos­te­nen un mínim auto­go­vern a Cata­lu­nya, i tom­bar-la per­me­tria con­ver­tir el país en una regió com Múrcia i Cas­te­lla-la Manxa. Un objec­tiu polític que uneix el naci­o­na­lisme espa­nyol a dreta i esquerra.

La sentència del 25% del cas­tellà exem­pli­fica la com­pli­ci­tat del poder judi­cial espa­nyol amb aquest naci­o­na­lisme, però ha aca­bat tro­bant una res­posta des­es­pe­rada i poc tre­ba­llada –tot i els tres mesos de nego­ci­a­ci­ons que han man­tin­gut els par­tits que han sig­nat la pro­po­sició de llei del català– per part de Cata­lu­nya. En l’intent, apa­rent­ment honest, de blin­dar el català a les aules –que no la immersió–, el Par­la­ment ha aca­bat apro­vant una llei que per­met “un ús més ampli del cas­tellà a les aules”. No es fixen per­cen­tat­ges, sinó que l’admi­nis­tració es com­pro­met, ara sí, a fis­ca­lit­zar el nivell dels alum­nes en les dues llengües en aca­bar l’esco­la­rit­zació. El temps dirà si és eficaç o és la sentència de mort defi­ni­tiva del català a l’escola.

En tot cas, fer un tomb per ter­ri­to­ris del país den­sa­ment poblats i amb una rea­li­tat soci­o­lingüística ben plu­ral com el Baix Llo­bre­gat dona una pers­pec­tiva molt dife­rent de què sig­ni­fica “un ús més ampli del cas­tellà a les aules”. En parlo per experiència pròpia, però també per la que ara visc amb el meu fill a l’escola bres­sol. El cas­tellà regna a les clas­ses, al pati, als pas­sa­dis­sos, a taula i a les acti­vi­tats extra­es­co­lars. Natu­ral­ment, també se sent el català, però és cons­ta­ta­ble que quan en una classe hi ha diver­sos nens que tenen el cas­tellà com a llen­gua materna i també algun dels mes­tres, es passa fàcil­ment a aquest idi­oma. És, pro­ba­ble­ment, un auto­ma­tisme, una reacció natu­ral, però és la rea­li­tat. Dema­nin a una família cata­la­no­par­lant si sig­na­ria perquè a la seva escola només hi hagi un 25% de cas­tellà en el total de l’horari lec­tiu. Que de cada 100 parau­les, 75 fos­sin en català. Perquè la llen­gua no és només una eina per ense­nyar matemàtiques, ciències natu­rals o música –regu­lat pel currículum–, la llen­gua és l’eina de joc, de relació, d’expli­car con­tes, de dis­cu­tir i de deba­tre més enllà del currículum.