FUSTER, INCÒMODE

Enguany fa cent anys del nai­xe­ment de Joan Fus­ter i Ortells, l’assa­gista català més des­ta­cat del segle XX i, per pri­mera vegada en la història, els tres governs coin­ci­dei­xen en la mateixa com­me­mo­ració: les dues Gene­ra­li­tats i el govern Balear, evidència que la figura de Fus­ter no és regi­o­na­lit­za­ble, ja que adqui­reix una veri­ta­ble dimensió naci­o­nal. Una opor­tu­ni­tat magnífica, doncs, perquè els nos­tres governs facin una excepció i cons­ti­tu­ei­xin una comissió de tre­ball, inter­go­ver­na­men­tal, per pre­pa­rar-ne ade­qua­da­ment la cele­bració de manera con­junta per sumar poten­ci­a­li­tats, estal­viar recur­sos públics i remar tots en la mateixa direcció. Ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zar un espai de tre­ball comú, doncs, con­ti­nua sent una urgència cul­tu­ral que aquesta com­me­mo­ració hau­ria de faci­li­tar. Perquè hem de cele­brar la “xamba genètica” que suposa per a la cul­tura cata­lana l’existència d’un per­so­natge de la mag­ni­tud de Joan Fus­ter: poeta, crític lite­rari, his­to­ri­a­dor, assa­gista, peri­o­dista i, final­ment, pro­fes­sor uni­ver­si­tari.

Al caràcter enci­clopèdic humanístic de Fus­ter cal afe­gir-hi la seva con­dició d’“intel·lec­tual” per excel·lència, aque­lla que ve defi­nida pel dic­ci­o­nari nor­ma­tiu de l’IEC: “Per­sona que té una certa capa­ci­tat de pen­sar la rea­li­tat social i cul­tu­ral i d’influir crítica­ment en l’opinió mit­jançant l’assaig o la presència en els mit­jans de comu­ni­cació.” De fet, ningú com ell no ha acon­se­guit, tan clara­ment, la seva funció d’“ora­cle”: “Per­sona que tot­hom escolta per la seva savi­esa, per la seva auto­ri­tat en alguna matèria”, mal­grat con­fes­sar ell mateix que no era “ni una enci­clopèdia, ni un ora­cle”. Així i tot, el seu pen­sa­ment ha estat l’únic capaç de crear una escola i que hi hagi gent que s’iden­ti­fi­qui com a fus­terià, fins al punt d’arri­bar a aparèixer un lli­bre titu­lat Nosal­tres, les fus­te­ri­a­nes. I, més encara, por­ten el seu nom car­rers i avin­gu­des, pla­ces i jar­dins, esco­les i cen­tres cívics o cul­tu­rals, d’Ala­cant a Girona, de Bar­ce­lona a València, de Palma a Lleida, de Tar­ra­gona a Eivissa, d’Alcoi a Bala­guer, de Xàtiva a Gra­no­llers, de Gan­dia a Inca, dis­tinció pública de la qual no gau­deix cap altre per­so­natge del nos­tre àmbit.

El mal ano­me­nat “soli­tari de Sueca” sem­pre va estar acom­pa­nyat de gent, de lli­bres, de tabac i de whisky, va ela­bo­rar un tre­ball intel·lec­tual molt dis­pers, amb una noran­tena de títols i milers d’arti­cles, des de la poe­sia fins a l’eru­dició, l’assaig polític o els afo­ris­mes, sense moure’s del seu poble, lle­vat dels tres o qua­tre cops que anava a Bar­ce­lona cada any o bé de les esca­pa­des inter­mi­tents a la tertúlia set­ma­nal de València, on era la figura cen­tral. Títols com Escrit per al silenci, Dic­ci­o­nari per a oci­o­sos, El descrèdit de la rea­li­tat, Heret­gies, revol­tes i ser­mons, La decadència al País Valencià, Un país sense política o Lite­ra­tura cata­lana con­tem­porània, han esde­vin­gut ja uns clàssics de la cul­tura cata­lana. No hi ha dubte, però, que és en el ves­sant més cívic i polític aquell en què Fus­ter ha tin­gut una influència més gran pel que fa a una deter­mi­nada con­cepció del fet naci­o­nal català, entès com aquell que abasta el con­junt dels Països Cata­lans, amb obres de lec­tura obli­gada com Nosal­tres, els valen­ci­ans, El País Valen­ci­ano o bé Qüestió de noms, totes tres del 1962, en ple fran­quisme i quan tenia 40 anys. Amb els dos pri­mers títols va retor­nar als valen­ci­ans la consciència de país i la dig­ni­tat de ser un poble, men­tre que, amb el ter­cer, ofe­ria a la resta de com­pa­tri­o­tes de Cata­lu­nya i les Bale­ars els argu­ments i les refle­xi­ons adi­ents per con­ver­tir en rea­li­tat, política­ment par­lant, una nació pos­si­ble: els Països Cata­lans. Algú tan allu­nyat ideològica­ment d’ell com Josep Pla, va ser qui millor definí el per­so­natge: “Fus­ter és un ele­ment nor­mal de la tota­li­tat de la nos­tra àrea lingüística.”

Pre­ci­sa­ment, és en el com­bat per la nor­ma­li­tat lingüística, cul­tu­ral i naci­o­nal dels ter­ri­to­ris de la nos­tra àrea idiomàtica allà on la seva figura s’alça com a refe­rent insubs­tituïble, encara útil i neces­sari. doc­tor hono­ris causa per diver­ses uni­ver­si­tats, pre­si­dent de l’Asso­ci­ació d’Escrip­tors en Llen­gua Cata­lana i d’Acció Cul­tu­ral del País Valencià, amb un premi d’assaig que en duu el nom, va ser un raci­o­na­lista total, lec­tor atent i fidel de Vol­taire i de Mon­taigne (“només hi ha una manera seri­osa de lle­gir, que és relle­gir”), i fou més “par­ti­dari de la lli­ber­tat”, amb tics lli­ber­ta­ris, que no pas libe­ral. Crític amb el poder (“el poder can­via de mans, però no vacil·la”), autocrític amb el propi país en relació amb la res­pon­sa­bi­li­tat local en l’intent rei­te­rat de geno­cidi cul­tu­ral (“obse­quiosa pre­dis­po­sició indígena, esti­mu­lada per raons polítiques”), irònic (“la iro­nia neces­sita còmpli­ces”), naci­o­na­lista forçat ja que no n’era (“sense ban­de­res, sense him­nes, sense vis­ques”), men­hir soli­tari massa sovint (l’hete­rodòxia és, sem­pre, sole­dat) i salu­da­ble­ment anti­cle­ri­cal, par­lant per exem­ple de la lite­ra­tura cata­lana (“el 60% és una glossa més o menys acadèmica d’aquells ver­sos de Ver­da­guer que diuen: «Tot sia per vós,/ Jesu­set dolcíssim;/ tot sia per vós,/Jesús amorós»”), així era l’escrip­tor de Sueca, capaç de bar­re­jar regis­tres lingüístics en un mateix text per acon­se­guir un efecte únic. Fus­ter és tot un home­not de dimen­si­ons colos­sals, com diria el seu amic empor­danès, un veri­ta­ble intel·lec­tual euro­peu, l’obra del qual cal que sigui traduïda almenys a l’anglès, el francès i l’espa­nyol, i una selecció d’arti­cles seus recu­pe­rats.

Amb la tran­sició i l’arri­bada dels tres esta­tuts d’auto­no­mia, els vin­cles entre els tres ter­ri­to­ris històrics s’aflui­xa­ren i ell començà a sen­tir-se incòmode amb la nova situ­ació i optà pel silenci i una certa reclusió, alhora que la majo­ria dels res­pon­sa­bles polítics poste­ri­ors, fins ara, se sen­ten incòmodes amb els plan­te­ja­ments naci­o­nals insu­bor­na­bles de Fus­ter. Tra­duir, ree­di­tar, com­pi­lar, fer jor­na­des arreu sobre l’obra fus­te­ri­ana, divul­gar-lo en esco­les i ins­ti­tuts, i coin­ci­dir, de Sal­ses a Guar­da­mar, en una lec­tura simultània de frag­ments de la seva obra són objec­tius del tot neces­sa­ris, per man­te­nir viva la memòria i el lle­gat intel·lec­tual d’algú que va optar per “morir al peu del canó”, escri­vint, i amb una obra a prova de bom­bes. Meda­lla d’Or de la Gene­ra­li­tat d’amunt, no és un escrip­tor més i no es tracta de diluir-lo en el Fus­ter poeta o eru­dit, sinó rei­vin­di­cant també el Fus­ter cívic, naci­o­nal, polític, el que mereix un acte solemne al Palau de la Gene­ra­li­tat, pre­si­dit pel seu titu­lar. Lla­vors, arre­ce­rat rere les ulle­res de mun­tura grossa, s’ho mira­ria del cel estant, des de la secció de dis­si­dents, atu­ra­ria la tertúlia amb Vol­taire i Mon­taigne, ben lluny del país, el pai­satge i el pai­sa­natge d’Una­muno, i amo­lla­ria, amb un som­riure bar­reja d’escep­ti­cisme, incre­du­li­tat i satis­facció: “Cristo, quina gent, quin país!”