Opinió

A fons

FUSTER, INCÒMODE

El pensament de Joan Fuster ha estat l’únic capaç de crear una escola i que hi hagi gent que s’identifiqui com a fusterià
Fuster és tot un homenot de dimensions colossals, un veritable intel·lectual europeu

Enguany fa cent anys del naixement de Joan Fuster i Ortells, l’assagista català més destacat del segle XX i, per primera vegada en la història, els tres governs coincideixen en la mateixa commemoració: les dues Generalitats i el govern Balear, evidència que la figura de Fuster no és regionalitzable, ja que adquireix una veritable dimensió nacional. Una oportunitat magnífica, doncs, perquè els nostres governs facin una excepció i constitueixin una comissió de treball, intergovernamental, per preparar-ne adequadament la celebració de manera conjunta per sumar potencialitats, estalviar recursos públics i remar tots en la mateixa direcció. Institucionalitzar un espai de treball comú, doncs, continua sent una urgència cultural que aquesta commemoració hauria de facilitar. Perquè hem de celebrar la “xamba genètica” que suposa per a la cultura catalana l’existència d’un personatge de la magnitud de Joan Fuster: poeta, crític literari, historiador, assagista, periodista i, finalment, professor universitari.

Al caràcter enciclopèdic humanístic de Fuster cal afegir-hi la seva condició d’“intel·lectual” per excel·lència, aquella que ve definida pel diccionari normatiu de l’IEC: “Persona que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d’influir críticament en l’opinió mitjançant l’assaig o la presència en els mitjans de comunicació.” De fet, ningú com ell no ha aconseguit, tan clarament, la seva funció d’“oracle”: “Persona que tothom escolta per la seva saviesa, per la seva autoritat en alguna matèria”, malgrat confessar ell mateix que no era “ni una enciclopèdia, ni un oracle”. Així i tot, el seu pensament ha estat l’únic capaç de crear una escola i que hi hagi gent que s’identifiqui com a fusterià, fins al punt d’arribar a aparèixer un llibre titulat Nosaltres, les fusterianes. I, més encara, porten el seu nom carrers i avingudes, places i jardins, escoles i centres cívics o culturals, d’Alacant a Girona, de Barcelona a València, de Palma a Lleida, de Tarragona a Eivissa, d’Alcoi a Balaguer, de Xàtiva a Granollers, de Gandia a Inca, distinció pública de la qual no gaudeix cap altre personatge del nostre àmbit.

El mal anomenat “solitari de Sueca” sempre va estar acompanyat de gent, de llibres, de tabac i de whisky, va elaborar un treball intel·lectual molt dispers, amb una norantena de títols i milers d’articles, des de la poesia fins a l’erudició, l’assaig polític o els aforismes, sense moure’s del seu poble, llevat dels tres o quatre cops que anava a Barcelona cada any o bé de les escapades intermitents a la tertúlia setmanal de València, on era la figura central. Títols com Escrit per al silenci, Diccionari per a ociosos, El descrèdit de la realitat, Heretgies, revoltes i sermons, La decadència al País Valencià, Un país sense política o Literatura catalana contemporània, han esdevingut ja uns clàssics de la cultura catalana. No hi ha dubte, però, que és en el vessant més cívic i polític aquell en què Fuster ha tingut una influència més gran pel que fa a una determinada concepció del fet nacional català, entès com aquell que abasta el conjunt dels Països Catalans, amb obres de lectura obligada com Nosaltres, els valencians, El País Valenciano o bé Qüestió de noms, totes tres del 1962, en ple franquisme i quan tenia 40 anys. Amb els dos primers títols va retornar als valencians la consciència de país i la dignitat de ser un poble, mentre que, amb el tercer, oferia a la resta de compatriotes de Catalunya i les Balears els arguments i les reflexions adients per convertir en realitat, políticament parlant, una nació possible: els Països Catalans. Algú tan allunyat ideològicament d’ell com Josep Pla, va ser qui millor definí el personatge: “Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística.”

Precisament, és en el combat per la normalitat lingüística, cultural i nacional dels territoris de la nostra àrea idiomàtica allà on la seva figura s’alça com a referent insubstituïble, encara útil i necessari. doctor honoris causa per diverses universitats, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i d’Acció Cultural del País Valencià, amb un premi d’assaig que en duu el nom, va ser un racionalista total, lector atent i fidel de Voltaire i de Montaigne (“només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”), i fou més “partidari de la llibertat”, amb tics llibertaris, que no pas liberal. Crític amb el poder (“el poder canvia de mans, però no vacil·la”), autocrític amb el propi país en relació amb la responsabilitat local en l’intent reiterat de genocidi cultural (“obsequiosa predisposició indígena, estimulada per raons polítiques”), irònic (“la ironia necessita còmplices”), nacionalista forçat ja que no n’era (“sense banderes, sense himnes, sense visques”), menhir solitari massa sovint (l’heterodòxia és, sempre, soledat) i saludablement anticlerical, parlant per exemple de la literatura catalana (“el 60% és una glossa més o menys acadèmica d’aquells versos de Verdaguer que diuen: «Tot sia per vós,/ Jesuset dolcíssim;/ tot sia per vós,/Jesús amorós»”), així era l’escriptor de Sueca, capaç de barrejar registres lingüístics en un mateix text per aconseguir un efecte únic. Fuster és tot un homenot de dimensions colossals, com diria el seu amic empordanès, un veritable intel·lectual europeu, l’obra del qual cal que sigui traduïda almenys a l’anglès, el francès i l’espanyol, i una selecció d’articles seus recuperats.

Amb la transició i l’arribada dels tres estatuts d’autonomia, els vincles entre els tres territoris històrics s’afluixaren i ell començà a sentir-se incòmode amb la nova situació i optà pel silenci i una certa reclusió, alhora que la majoria dels responsables polítics posteriors, fins ara, se senten incòmodes amb els plantejaments nacionals insubornables de Fuster. Traduir, reeditar, compilar, fer jornades arreu sobre l’obra fusteriana, divulgar-lo en escoles i instituts, i coincidir, de Salses a Guardamar, en una lectura simultània de fragments de la seva obra són objectius del tot necessaris, per mantenir viva la memòria i el llegat intel·lectual d’algú que va optar per “morir al peu del canó”, escrivint, i amb una obra a prova de bombes. Medalla d’Or de la Generalitat d’amunt, no és un escriptor més i no es tracta de diluir-lo en el Fuster poeta o erudit, sinó reivindicant també el Fuster cívic, nacional, polític, el que mereix un acte solemne al Palau de la Generalitat, presidit pel seu titular. Llavors, arrecerat rere les ulleres de muntura grossa, s’ho miraria del cel estant, des de la secció de dissidents, aturaria la tertúlia amb Voltaire i Montaigne, ben lluny del país, el paisatge i el paisanatge d’Unamuno, i amollaria, amb un somriure barreja d’escepticisme, incredulitat i satisfacció: “Cristo, quina gent, quin país!”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)