TRAPERO, EL DESGREUGE

Poc se n’ha par­lat, de l’entre­vista en hora punta que TV3 va fer al major dels Mos­sos, Josep Lluís Tra­pero, diu­menge. La pri­mera en qua­tre anys i que va titu­lar Tra­pero parla, tot donant a enten­dre que escol­taríem per pri­mera vegada i en boca del màxim repre­sen­tant de la poli­cia cata­lana noves infor­ma­ci­ons sobre els fets més impor­tants que han sac­se­jat el país en els dar­rers qua­tre anys. Reco­nec que, igual que ell, vaig pecar d’inno­cent, perquè després de prop d’una hora de pre­gun­tes i res­pos­tes no vaig saber tro­bar el motiu objec­tiu pel qual se’l posava davant del micròfon. Bé, sí que entenc l’atrac­tiu de l’exclu­siva, però em resis­teixo a pen­sar que el pro­grama va ser ideat només pen­sant en el fet de fer pujar l’audiència i no pas en l’interès gene­ral d’una tele­visió pública. El major dels Mos­sos, per segon cop després de ser res­tituït un cop absolt, no va dir res de nou pel que fa a les con­seqüències de la cele­bració del referèndum de l’1-O, no va par­lar dels atemp­tats a la Ram­bla i a Cam­brils i va estrènyer les files davant les veus que recla­men una revisió pro­funda del model poli­cial. Vam veure un Tra­pero més per­sona, fent con­fidències sobre la seva vida pri­vada, però també vam veure un fun­ci­o­nari de car­rera defen­sant a capa i espasa el seu com­promís inal­te­ra­ble amb la llei, encara que aquesta mateixa llei, inter­pre­tada injus­ta­ment, l’hagi fet seure en el banc dels acu­sats. Això és el que cou de debò, tro­bar que allò en què creus t’asse­nyala i et gira l’esquena.

L’entre­vista, més que una ocasió per deba­tre els fets des de la pers­pec­tiva d’un dels pro­ta­go­nis­tes de l’estiu i la tar­dor con­vul­sos del 2017, es va plan­te­jar com un des­greuge cap al major Tra­pero. L’opor­tu­ni­tat de demos­trar al país la inte­gri­tat de pedra picada del cap dels Mos­sos d’Esqua­dra, de com havia patit els embats de tro­bar-se enmig de la Gene­ra­li­tat i de l’Estat. Però també va ser un adver­ti­ment cap als polítics cata­lans, als quals va dei­xar caure una crítica sub­til, quan va recor­dar que ell tor­na­ria a actuar de la mateixa manera si es con­voqués un nou referèndum “il·legal”. Bé, una galleda d’aigua freda per a tots aquells que van veure en el màxim res­pon­sa­ble de la poli­cia cata­lana un aliat per a les aspi­ra­ci­ons de lli­ber­tat del país i que el van con­ver­tir en imatge de samar­re­tes.