UN DIA DE FÚRIA

El 10 de març del 1820 va tenir lloc l’assalt popu­lar al palau de la Inqui­sició de Bar­ce­lona. Els actu­als car­rer del Comte i plaça de sant Iu n’ama­guen l’antiga deno­mi­nació (abans, de la Inqui­sició), així com la ubi­cació d’aque­lla ins­ti­tució repres­sora, avui Museu Marès. El dia abans, el rei Fer­ran VII havia supri­mit la Inqui­sició i orde­nat la lli­ber­tat dels empre­so­nats per motius de consciència. Aquell dia i els següents, les dependències també en van ser assal­ta­des a València i Palma per una mul­ti­tud de tots els esta­ments soci­als, un cop decla­rada incom­pa­ti­ble amb el nou marc cons­ti­tu­ci­o­nal libe­ral, tot i man­te­nir-se el caràcter con­fes­si­o­nal catòlic de l’Estat espa­nyol. Poc després, fets simi­lars es van pro­duir a Girona, Mataró i Tar­ra­gona. Entre els assal­tants bar­ce­lo­nins hi havia Antoni Berg­nes de las Casas, futur rec­tor de la uni­ver­si­tat, filo­pro­tes­tant, que el 1832 havia d’edi­tar Lo Nou Tes­ta­ment, versió pro­tes­tant en català, així com El Vapor, periòdic en què Ari­bau publicà la seva Oda a la pàtria, el 1833. El cap supe­rior polític de Bar­ce­lona exigí al bisbe la reti­rada d’edic­tes i ordres inqui­si­to­ri­als, pre­sents a les por­tes de les esglésies, i la gen­tada des­penjà els capots dels peni­tents de la Inqui­sició, exhi­bits en algu­nes dependències reli­gi­o­ses, fet aquest que, a Palma, pro­ta­go­nit­za­ren sobre­tot els xue­tes. Amb l’assalt al palau bar­ce­loní i el llançament total­ment des­con­tro­lat de mobles i docu­men­tació per les fines­tres, es feu malbé mate­rial valuosíssim per poder conèixer millor l’acti­vi­tat del Sant Ofici. Tot i això, el nord-ame­ricà Andrew Thorn­dike n’arribà a recu­pe­rar fins a una tren­tena de cai­xes, amb docu­men­tació valuosíssima, en català i en cas­tellà. Una part dels docu­ments sal­vats fou publi­cada a Bos­ton i cons­ti­tu­eix una font d’infor­mació pri­vi­le­gi­ada de les acti­vi­tats d’aquell tri­bu­nal repres­sor. Mal­grat la supressió ofi­cial de la Inqui­sició, el bisbe de Lleida, Anto­nio Ren­tería y Reyes, instà els fidels a dela­tar els lec­tors i pro­pi­e­ta­ris de lli­bres pro­hi­bits pel tri­bu­nal, tot garan­tint-ne el secret de la delació.

De tot això, n’ha fet dos-cents anys jus­tos aquesta mateixa set­mana i, el mateix dia 10, a pocs metres d’on es produí l’assalt, va tenir lloc un con­cor­re­gudíssim sim­posi titu­lat Un dia de fúria. Bar­ce­lona, 10 de març de 1820, en el qual pren­gue­ren part dife­rents espe­ci­a­lis­tes sobre aquell període, coor­di­nats per Fran­ces Lut­tik­hui­zen, tots els quals són autors de l’obra del mateix títol, aca­bada d’aparèixer. S’hi van poder conèixer els pri­vi­le­gis que tenien els “fami­li­ars” o infor­ma­dors del Sant Ofici, com ara l’exempció d’impos­tos i d’allot­ja­ment de tro­pes, així com la seva dependència judi­cial única del tri­bu­nal de la Inqui­sició. Molts dels denun­ci­ats eren d’ori­gen francès o occità, cir­cumstància que arribà a fer el mot francès gai­rebé sinònim d’heretge, luterà, pro­tes­tant o hugo­not. El paper dels quàquers, del ja esmen­tat Berg­nes de las Casas i també els esforços dels pri­mers nuclis pro­tes­tants per publi­car en llen­gua vul­gar les escrip­tu­res, per fer-les a acces­si­bles a tot­hom, va ser posat de mani­fest, amb detall docu­men­tat.

El paper del pro­tes­tan­tisme en l’uni­vers lliu­re­pen­sa­dor i anti­cle­ri­cal del segle XIX, l’anàlisi de l’hete­rodòxia i de la dis­sidència de la veri­tat ofi­cial aporta refle­xi­ons del màxim interès. Així, d’una banda, tro­bem l’aliança d’interes­sos i d’opinió que con­fi­gu­ren la monar­quia, la jerar­quia catòlica i l’oli­gar­quia econòmica i política i, de l’altra, l’uni­vers inter­re­la­ci­o­nat de les dis­sidències: pro­tes­tan­tisme, repu­bli­ca­nisme, anar­quisme, maçone­ria, femi­nisme, espi­ri­tisme, etc. Un entra­mat de posi­ci­ons vitals i de consciència que gene­ra­ven com­pli­ci­tats, soli­da­ri­tat i, ben sovint, militàncies simultànies i múlti­ples. El cas de Menorca n’és il·lus­tra­tiu, ja que el fun­da­dor de la pri­mera església pro­tes­tant en l’àmbit naci­o­nal –i també a tot l’Estat– fou Fran­cesc Tudurí de la Torre, fun­da­dor també de dues lògies maçòniques i diri­gent repu­blicà. Jus­ta­ment a Maó i es Cas­tell, on hi havia esglésies pro­tes­tants i lògies, fou també on més arrelà el par­tit repu­blicà.

Aque­lla revolta popu­lar d’ara fa dos segles, l’entu­si­asme per les idees de lli­ber­tat i civi­lit­zació tin­gue­ren l’opo­sició con­tra­re­vo­lu­cionària dels de sem­pre: el rei i la seva cort, la noblesa, els jut­ges, la jerar­quia mili­tar i la catòlica. Sis anys després, la nova Inqui­sició exe­cutà a València la seva dar­rera víctima i no va ser nova­ment supri­mida fins al 1834. Dos-cents anys més tard, sovint fa l’efecte que la ins­ti­tució i el seu espe­rit no van ser abo­lits del tot. Pot­ser caldrà un nou dia de fúria, actu­a­lit­zat en les for­mes, irre­ver­si­ble i que duri per sem­pre. La lli­ber­tat bé que s’ho val.