En 3D?
Sent benèvols amb nosaltres mateixos, desorientació és un mot paraigua sota el qual s’aixopluga bona part de la societat catalana partidària de la independència quan, a l’hora del comandament únic, anem amb escamots autònoms. Desorientació pel que diuen, fan i no fan els nostres dirigents polítics. Perquè provoca desorientació començar una conferència al TNC dient que el referèndum és cosa passada i acabar-la afirmant que l’objectiu és un referèndum. Desorientació quan el president de dins i el de fora diuen naps i el que també n’era defensa les cols en públic. Desorientació per l’estratègia independentista a les municipals i a les europees i en el capteniment quotidià al Congrés i al Senat. Desorientació el 21-D quan uns criden a col·lapsar la capital i d’altres a no eixir de casa. Desorientació per la batalla ferroviària de la idoneïtat de vies a seguir, que si eslovena, que si escocesa, quan resulta que ja en tenim una de nostra: la catalana. Desorientació quan es tapa una vaga de fam amb fets menors. Desorientació per la manca de lideratge; per l’absència d’una carta de navegació compartida; per la falta d’una estratègia política unitària que inclogui també la lluita antirepressiva; per la mancança d’un relat precís del passat i d’un discurs esperançador, clar i entenedor sobre el futur; per la carència d’un discurs polític sòlid i creïble que superi l’excedent de tuits inflamats, amb més patriotisme que ciència; per la inexistència d’un projecte polític vist com a seriós, que governi cada dia per a la majoria i sense l’empatx d’afirmacions i propostes dispars, contradictòries, estrambòtiques i tot, que ens arriben per boca dels qui no n’haurien de fer, perquè s’haurien de dedicar en cos i ànima a altres tasques.
En fi, fem que la desorientació no es transformi en un desànim que acabi esdevenint desafecció a l’única causa que mou milions de compatriotes: la llibertat. En 3D? No, gràcies!
