LA VELLA ANORMALITAT

La dis­cussió que hem vis­cut aquesta set­mana sobre la pròrroga de l’estat d’alarma és un símptoma més que, almenys en el ter­reny polític, la nova nor­ma­li­tat que ens espera no serà ni nova ni nor­ma­li­tat. A diferència de Cata­lu­nya, on els plats no són per parar taula, sinó per volar con­tra els caps dels comen­sals, el naci­o­na­lisme espa­nyol sem­pre troba prou con­sens per exer­cir l’auto­ri­ta­risme d’estat, ja sigui per llui­tar con­tra l’inde­pen­den­tisme català, ja sigui per reta­llar drets amb l’excusa avui d’una pandèmia, demà ja ho veu­rem.

La geo­me­tria vari­a­ble de Pedro Sánchez és la pre­vi­si­ble en un gover­nant que ja ha donat prou pro­ves en la seva car­rera política que no té cap altra ide­o­lo­gia que l’asso­li­ment i el man­te­ni­ment del poder i que res­pecte de Cata­lu­nya la seva falta de cre­di­bi­li­tat és tan abso­luta que només és capaç d’enga­nyar a qui es vol dei­xar enga­nyar fruit de la des­es­pe­ració estratègica, l’esgo­ta­ment polític o la inte­ri­o­rit­zació de la por davant la repressió d’estat.

Aquest cop ha cal­gut el suport de Ciu­ta­dans? Doncs cop de volant a la dreta. Del PNB, no val la pena par­lar-ne. S’han de tenir mol­tes diòptries a la visió política per creure que els naci­o­na­lis­tes bas­cos són el gran mirall de l’èxit nego­ci­a­dor i la pon­de­ració política. Quan es con­trola la caixa, la política sem­pre és més sen­zi­lla, perquè mai no has de cal­cu­lar què hi pots per­dre, sinó única­ment què hi tens a gua­nyar, una fórmula de nego­ci­ació popu­lar­ment més cone­guda com a xan­tatge.

En els mesos que vin­dran, per tant, ja sabem que el procés català no estarà gens con­di­ci­o­nat per la nova nor­ma­li­tat deri­vada de la crisi del coro­na­vi­rus. L’Estat espa­nyol, governi qui governi, ens trac­tarà de la mateixa manera de sem­pre. Dre­nant la capa­ci­tat de gene­rar riquesa del país, ofe­gant la gestió pública dels recur­sos, minant la capa­ci­tat política i deses­ta­bi­lit­zant amb la pressió mediàtica i judi­cial fins que els cata­lans votem bé, és a dir, deci­dim dei­xar de ser altra cosa que súbdits obe­di­ents i mono­lingües de la cor­rupta monar­quia espa­nyola.

Així està el pati. Podem man­te­nir els som­nis humits d’ager­ma­na­ment repu­blicà amb les esquer­res espa­nyo­les. Podem. Però quan des­per­tem des­co­bri­rem que, com ha pas­sat sem­pre, a Espa­nya no hi ha ni prou repu­bli­cans, ni prou gent d’esquerra que vagi més enllà de la retòrica de moqueta i saló. Tot el temps que con­ti­nuem per­dent inten­tant nego­ciar com tra­ves­sem el riu amb l’escorpí a coll, és temps que dei­xa­rem d’apar­tar-nos-en prou per evi­tar la fiblada.