Sa majestat, posi les urnes
La degradació i futura desaparició de la monarquia espanyola és mèrit exclusiu dels Borbons
L’estampa estival de la família reial ha captat l’agonia de la Corona. Fa 11 anys, al palau de Miravent es va captar la darrera instantània de tots els seus membres: reis, prínceps, infantes, agregats i nets. Avui, el rei Joan Carles no pot viatjar a l’illa a navegar per prescripció mèdica (traduït: per les compromeses confessions de la seva amant Corinna); la infanta Cristina visita l’exduc de Palma, Iñaki Urdangarín, a la presó; la infanta Helena ja fa temps que va anunciar el “cessament temporal de la convivència” amb Jaume de Marichalar, i al petit Froilà sembla que el fet d’haver estat batejat com de Tots els Sants no li ha fet massa efecte. Amb aquest quadre, és normal que els actuals reis i les seves dues filles hagin trencat la tradició i hagin decidit posar per a la premsa a la residència de l’Almudaina, amb l’esperança que la nova localització renovés una institució caduca.
L’hora escollida, vuit del vespre, per evitar la calor i captar la bonica però melancòlica llum del capvespre (fi) els debilitava. El rei, amb texans i dos botons de la camisa descordats (#stoppecholobos), indicava a les seves filles les peculiaritats de l’edificació. Letícia, amb un vestit blanc d’Hugo Boss però amb sandàlies de jute d’una firma catalana, somreia alhora que corregia els gestos espontanis de les seves filles. I les nenes, perfectament (cruelment) alliçonades, imitaven sa mare, però amb un xic de vergonya pel postureig que se’ls exigeix complir (recordem aquell vídeo promocional de la casa reial en què havien de menjar una sopa). I encara que ja sabien que el torn de preguntes seria totalment complaent, la qüestió sobre l’absència del rei emèrit va incomodar visiblement Felipe VI: el Preparao es va endur les mans a les butxaques (nerviosisme, ocultació) i va començar a balbucejar sobre la salut de son pare.
Superat el posat, es va programar una nova (ridícula) operació per intentar convèncer els súbdits que la relació entre les reines Letícia i Sofia és idíl·lica (tot i l’enfrontament que van protagonitzar a les portes de la catedral de Palma durant la missa de Pasqua). Mentre el senyor de la casa despatxava amb les autoritats balears, les dones se’n van anar al mercat. Es van aturar en una peixateria, van comprar en una fruiteria i la reina emèrita (armada amb un ventilador de mà de basar xinès) va adquirir un dècim de loteria i va convidar la seva jove. Altre cop, van ordenar a la princesa Elionor i la infanta Sofia que no es despengessin de la mà de la seva àvia. I, altre cop, l’experiodista no va poder dissimular un escarafall de fàstic (que això acabi aviat).
Diuen que l’1 d’octubre els catalans ens vam portar tan malament que ja mai més tornarem a tenir reis. Amenaça confirmada pel mateix Felip VI la nit del 3 d’octubre amb un discurs partidista i agressiu. Però, després de la caiguda de Mariano Rajoy i l’arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa, la postura del monarca espanyol sobre Catalunya sembla que també s’ha adaptat a l’elaborada estratègia del govern socialista (consistent en “almenys parlem per dir-los a tot que no”).
Si el somriure diplomàtic amb què es va enfrontar al president Torra als Jocs Mediterranis res tenia ja a veure amb la mirada d’odi, gens protocol·lària, que va dedicar a Roger Torrent i Ada Colau al sopar del Mobile al febrer, aquesta setmana, el president del parlament balear, Baltasar Picornell, ha revelat que el rei està disposat a dialogar amb totes aquelles formacions catalanes que hi estiguin disposades. Sí, ara. Ara, quan molts, sense ser necessàriament independentistes o republicans, han descobert que el carbó que substitueix la monarquia podria ser més dolç del que havien imaginat.
Perquè, encara que vulguin acusar els catalans de tots els mals que esdevenen dins el regne, poc hem tingut a veure amb les desgràcies que pateix la Corona. La degradació i futura desaparició de la monarquia espanyola és mèrit exclusiu dels Borbons. De fet, ni el més republicà dels plebeus els hauria desitjat tan decadent final. Només amb un referèndum per votar la continuïtat de Felip VI com a cap d’estat o la sortida de Catalunya d’Espanya ens haguéssim donat per satisfets.
