El voraviu

Jo també sento dolor, però no és el mateix dolor que sent Alfred Bosch, i em temo que són dolors que es curen amb tractaments diferents. El meu dolor va molt per dins i, en canvi, ell fins i tot l’ha exterioritzat amb alguna ganyota en el discurs. El meu dolor té difícil tractament i, en canvi, ell ja té prescrita una cura a base de canvi de cromo amb Ernest Maragall, que el portarà al govern com a conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència. El dolor que jo sento és pel nou episodi de frivolitat amb què es tracta una eina que se suposa de participació i transparència com són les primàries. Les han convertit en una mena de joc de l’oca: de primàries a primàries i cap a la conselleria que em toca. El dolor que jo sento és perquè en la política, com en massa àmbits de la vida, cada dia compten menys les persones i mana més el màrqueting i el tacticisme electoral (no se’n pot dir estratègia de vols tan gallinacis). Màrqueting veu més cartell electoral i més capacitat de consens en Maragall i burxa l’orella al líder suprem, que canvia de parer. Ja es pot revocar el resultat de les urnes, apa! No hem presenciat guerres intestines. Amb dolor, però Bosch ha abraçat i demana abraçar Maragall. “Amb ell estem més a prop de la victòria.” I el que compta és la victòria electoral!

Amb en Miquel Riera, l’Anna Puig i l’Ure Comas, companys a El Punt Avui, anem a veure la consellera Bassa a la presó. La família ens ha cedit el seu temps d’avui. A la ràdio, quan surto de casa, la veu de la delegada del govern de Madrid, Teresa Cunillera, em sona a “mosqueta morta”, que diria l’àvia Neus. Ja l’han fet rectificar per haver tret aquest matí el tema de l’indult, però manté que el xat dels jutges és privat i que els socialistes ofereixen un ambient diferent a l’hora de negociar. Quin ambient? El de dijous de Felipe i Aznar coincidint que estem més a prop de la involució autonòmica que de la independència? O el de la consellera Dolors Bassa, que només sent els càntics dels que li van a donar suport si aquell dimarts fa tramuntana? La trobem ferma i arriada, imparable i apassionada, una cascada d’emocions. La processó va per dins, com dirà ella mateixa cap al final de la comunicació. “Serà ara, quan em torni a quedar sola.” Però haurà aprofitat intensament fins a l’últim segon de la mitja hora llarga que haurà tingut per conversar. Ella ha portat la iniciativa. Tot just posàvem les mans contra el vidre, que ja despenjava el telèfon i ens parlava. Fins que uns segons després de sonar el timbre li han tret la veu. Ha rigut, ha preguntat, ha contestat... Una tramuntanada de dignitat rere el puto vidre!

“Hòstia Iceta!”, em fas dir. No ets pas tu el que has perdut el cap? Què vol dir que els vas avisar? De què els vas avisar? Quan és que els vas enxampar amb violència qualificable com a delicte de rebel·lió i els vas avisar? Perquè els acusen de rebel·lió i sedició, per si no te n’has assabentat arribats a aquest punt! No els podies avisar d’aquest lío judicial (com tu en dius) perquè tu saps tan bé com centenars de catedràtics de dret que així ho han manifestat, que aquest lío judicial (com tu en dius) és un muntatge a mig camí entre la venjança i l’amenaça. Aquest lío judicial (com tu en dius) és dret creatiu que no entén ni Bèlgica, ni Alemanya, ni Escòcia, ni Suïssa. Aquest lío judicial (com tu en dius) substitueix el bombardeig que Espartero va recomanar cada 50 anys pel bé d’Espanya. Entenc que a Gavà, a la Festa de la Rosa, amb la parròquia més fidel, hi portis un numeret lluït; però val més que tornis a la ballaruga, si de cas. L’ocurrència que afluixin amb “tanta romeria a Waterloo” és bona, però per a la teva tribu. No hi tornis. Fa massa mal mentre l’exili duri: hi ha qui s’ha d’organitzar per morir a Bèlgica, per morir a prop dels seus. No ets pas tu qui fa massa anys que t’has sortit del carril? Has comptat quants éreu i quants sou? És clar que has d’ajudar a desfer aquest lío judicial (com tu en dius).

Veurem com evoluciona la pinça, però de moment es va obrint pels extrems i hem de recordar que nosaltres som al mig. Si decideixen tancar-la haurem begut oli i amb aquesta amenaça pensen menar-nos a port. Pensen “seduir-nos”, com els va manar la Botín. Avui tenim un gran exemple entre el que arriba del Canadà i el que es diu a Madrid. Sánchez a l’altra banda de l’Atlàntic i Casado a Onda Cero. El president del govern espanyol diu que “es pot aprendre del Quebec”. I fa com en Boye: ho deixa aquí i no concreta res. Però tots sabem que al Quebec s’han fet dos referèndums (i que els independentistes els han perdut tots dos). Casado diu que “no es pot negociar amb una pistola sobre la taula [?]” i “que ha de tornar el 155 pel temps que calgui i amb una extensió que inclogui l’educació, TV3 i els Mossos d’Esquadra”. I torna a oferir a Sánchez la seva majoria al Senat per tirar-ho endavant immediatament. A mi em recorda el temps d’adolescència, quan un et sorprenia badoc al pati de l’escola, t’engrapava amb força l’entrecuix i mentre tu et recargolaves un altre anava cridant com un energumen: “Xiula, xiula! Xiula!” Ara s’han repartit els papers. El PP cada cop la diu més grossa per recordar-nos com engrapa ell. El PSOE ens demana que xiulem una música que ni diu quina és.

Avui és un dia d’aquells que et genera moltes preguntes però que per mandra, per desídia o pel plaer de badar sense rumiar les enuncies i les deixes estar. Com es té accés a les gravacions de les càmeres de la policia? Com arriben a la redacció d’un diari vídeos perfectament editats i gravats pels antidisturbis? Per què hi arriben? No saben trobar urnes i perden els seus vídeos? Per què arriben només a un diari i precisament a aquell? Per què aquest diari els marca com si fossin vedells perquè tothom sàpiga que són seus?

Caminant pels panots de la Ciutat Comtal t’entren ganes de presentar-te a l’alcaldia?

Els 10 punts amb què el PSOE avança el PP en l’enquesta del CIS tenen a veure bàsicament amb l’acció de govern o tenen molt a veure amb què el 29 de juny nomenessin com a president del CIS José Félix Tezanos, un sociòleg seu, seu, molt seu?

Per molt que faci emprenyar Rosa María Mateo que es digui, no s’assembla força a una purga el que ha fet RTVE? I per molt que s’emprenyessin els diputats, no tenia molta raó Rosa María Mateo de fer-los el sermó que l’única cosa que els interessa de la tele és controlar-la?

Hem d’estar molt contents perquè en la primera comissió bilateral l’Estat, que ens deu 7.900 milions, hagi promès que en els propers quatre anys en pagarà 1.459?

El Jueves té una magnífica secció que es titula “Només hi ha una portada, però en teníem més”. Els signes dels temps que venen faran que la portada i les que tenen de més presentin un alt índex d’ocupació amb l’activitat judicial. Avui, per posar un cas, tenim dos exemples ben diferents sobre el procés. D’una banda, la fiscalia ha comunicat oficialment a l’alcalde de Palafrugell, Josep Piferrer, que continuarà oberta la investigació sobre ell per haver donat suport explícitament amb un decret al referèndum de l’1-O. És la pressió que no cessa. D’altra banda, l’Audiència Provincial de Barcelona arxiva definitivament la causa contra el regidor de Sant Joan de Vilatorrada Jordi Pesarrodona pels delictes d’odi i resistència greu a l’autoritat durant l’1-O al Bages. Una més que no haurem de recórrer a Europa. I per acabar, a Madrid, han decidit processar l’actor Willy Toledo per haver insultat Déu i la Verge Maria. No coneix el jutge la tradició de deixar anar renecs (passar el rosari en diuen, precisament) ens els oficis manuals quan topen amb una incidència dolorosa físicament que és sovint? Quan ens fèiem la casa i feia de manobre del meu pare, que era paleta, una enganxada de dits en fred al matí començava amb un “cagondéu, la creu i fuster que la feu” i s’enfilava amunt, amunt. Processat?

“Benaurada la que et voldrà i no et podrà haver”, em deia l’àvia Neus. I ara ho hem de dir a les carteres del govern de Pedro Sánchez. Són un perill. Acaba de fer els 100 dies i ja va pel tercer dimissionari, o hauria d’anar-hi. A menys que sigui com amb els migrants, que un cop amortitzat l’efecte Aquarius el segon vaixell ja va costar més i el tercer, si es descuiden, encara busca port. En la mesura que els discursos sobre la integritat del govern no siguin pura propaganda, tindrem una altra baixa. Perquè el tema no és per marejar la perdiu. 1. Dolores Delgado ha mentit en seu parlamentària i l’han enxampat i ha de plegar. 2. No emboliquin la troca dient que Villarejo són les clavagueres de l’Estat i que la informació està contaminada. Quan es van mantenir les converses era un policia condecorat i s’han d’investigar perquè el que s’hi diu és una vergonya que clama al cel. 3. Quan la ministra va veure els seus col·legues mascles amb menors, era fiscal en exercici i hauria d’haver actuat contra ells. Com ho ha fet l’alcalde de Cartagena de Indias, que reclama l’extradició dels que practicaven turisme sexual. 4. Quan Villarejo li va explicar el muntatge de la “informació vaginal” hauria d’haver actuat contra ell. 5. Encara que Grande-Marlaska l’abraci, les bromes sobre la seva orientació sexual fan pena.