Opinió

Tancament o estancament?

Es presta una atenció obsessiva a les noves generacions

El cànon de qualsevol sistema literari sa és una qüestió viva i oberta que funciona sempre a dos temps. En primer lloc, hi ha els autors que estan més enllà del bé i del mal i que han assolit una posició permanent i inamovible dins el cànon. Aquest seria el cas de clàssics antics com Homer, Safo, Virgili i Ovidi, per exemple, o de clàssics moderns com Joyce, Mansfield, Proust, Mann, Faulkner, Woolf i un llarg etcètera. Després tenim la part viva i oberta del cànon, que consisteix en els autors que encara no tenen assegurada la permanència com a figures inqüestionables. En aquest sentit, tothom deu recordar l’agra polèmica generada a França per la incorporació Louis-Ferdinand Céline a la col·lecció de la Pléiade. O tothom pot observar com Gertrude Stein, durant els darrers anys, ha escalat posicions cap la inviolabilitat literària. O, per citar un cas més proper, tothom ha pogut constatar el canvi de posicionament de Joan Sales gràcies a la projecció exterior de la seva obra mestra, Incerta glòria.

En el terreny de la poesia catalana s’ha anat produint la desaparició successiva de grans mestres com ara Segimon Serrallonga (1930-2002), Jordi Sarsanedas (1924-2006), Josep Palau i Fabre (1917-2008), Albert Ràfols-Casamada (1923-2009), Maria Beneyto (1925-2011), Bartomeu Fiol (1933-2011), Felícia Fuster (1921-2012), Gerard Vergés (1931-2014), Ramon Xirau (1924-2017) o Màrius Sampere (1928-2018). Això hauria de significar un reajustament del cànon viu i obert, de manera que poetes de la talla de Feliu Formosa, Lluís Solà, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira i Antoni Vidal Ferrando haurien d’encapçalar la nòmina de poetes contemporanis. Aquest fenomen tan lògic, però, no es produeix. És com si la tradició s’hagués tancat. Ara bé, és una qüestió de tancament o d’estancament?

L’any passat tres grans poetes contemporanis –Jaume Pont, Pere Rovira i Josep M. Sala-Valldaura– van complir 70 anys, però la celebració no va passar dels límits urbans de Lleida. Aquest any torna a passar el mateix: Vicent Alonso, Carles Camps Mundó, Antoni Clapés i Josep M. Fulquet han complert la setantena i ningú ha badat boca. És un flagrant contrasentit, perquè són els poetes que haurien de liderar el cànon i les seves obres haurien de ser objectes d’estima, celebració i estudi. Trobo que la situació és preocupant. Tots els agents que creen el cànon s’han inhibit davant del tema o directament l’ignoren, és a dir, l’acadèmia, la crítica, els estudiosos, les institucions, les associacions, el sector editorial, les llibreries i els lectors. És ben bé el món al revés, perquè es presta una atenció obsessiva i excessiva a les noves generacions com si la lírica catalana estigués abocada a l’extinció. Així no podem anar bé.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)