Malson abans de Nadal

Si els resultats de la ultradreta a Andalusia no ens havien desvetllat (sembla que no perquè els hashtags més utilitzats a aquelles fatídiques hores continuaven sent sobre futbol i Gran Hermano), l’advertència de Santiago Abascal mentre analitzava la nit electoral a alguns ens va provocar calfreds i suor freda: “Molt aviat tindrem diputats al Parlament.” I és que l’amenaça no és tan surrealista com alguns es pensen. Estic molt a favor de recuperar el “no passaran”, però potser també estaria bé recordar que sí que van passar i anar-se plantejant un altre eslògan i estratègia ara que encara hi som a temps...

Aquella nit, més que participar en una celebració, tant el president de Vox com el candidat de la formació a presidir la Junta d’Andalusia, Francisco Serrano, animaven a continuar la croada. Estaven enfadats i, encara que contenien la ira (la ultradreta ha après a camuflar-se entre els trets gestuals i estètics democràtics fugint de grans performances autoritàries i dictatorials), es presentaven insaciables (tenen fam i no dubtaran a cruspir-se colpistes catalans, podemitas, feministes i antitaurins). Cap somriure, cap gest que demostrés tendresa o agraïment cap als seus votants. Amb crits de “reconquesta” i “Don Pelayo”, una colla de militants i col·laboradors enarboraven les banderes espanyoles d’aquella manera tan agressiva que les fan volar els radicals, com si te les haguessis d’empassar.

Quan estèticament la posada en escena no em podia semblar més Torrente, Serrano –jutge que va ser inhabilitat durant dos anys per un delicte de prevaricació per haver ampliat dos dies el període d’estança de vacances d’un menor amb el seu pare sense el consentiment de la mare– suggeria que les butlletes de votació en comptes de verdes (color corporatiu del partit) ens les havíem d’imaginar rojigualdes. La meva hipersensibilitat visual ja havia advertit al meu cervell que agaféssim el cotxe i féssim cua a la frontera. I si no hagués estat perquè la Jonquera estava col·lapsada per les protestes dels armilles grogues i que, pensant-ho bé, tampoc se m’acudia cap país on poder escapar de l’embranzida del feixisme, una servidora ja hi estaria fent cap.

Havien estat suficients els meus aviSOS a casa nostra assenyalant que la gomina (bruteja), el pecholobo (a la feina, només es pot portar descordat el primer botó de la camisa), els plumífers (en aquesta campanya, les armilles han estat rebatejades com fachaleco), les colzeres (en peces noves), els mocassins amb vestit o les mitges de color carn eren una clara simptomatologia de ranciesa política?, em preguntava i retreia alhora. Per entretenir i ocupar la ment, vaig començar a donar voltes a la imatge del líder de Vox. Els bascos són un dels pobles que més bé vesteixen de tot l’Estat, però després d’anys vivint a la capital i potser també per la influència casposa dels que professen la seva ideologia, poc queda del gentleman bilbaí. Ara bé, quan a la dreta et proposen uns productes tan semblants estèticament com Pablo Casado i Albert Rivera, la naftalina d’Abascal pot arribar a semblar atractiva.

La meva cerca sobre el canvi de look que ha sofert en els últims anys donava més fruits: s’ha tallat la melena PP, ja no du la clenxa repel·lent al costat, i la roba de cuir i motorista que l’endurien excessivament ha desaparegut... Un cas molt similar al de la seva col·lega francesa, Marine Le Pen, quan va comprendre que la duresa del seu missatge verbal s’havia de dulcificar amb la comunicació no verbal. A la sala on els de Vox seguien parlamentant, tot era moqueta en una tonalitat crema estampada. I encara que fos a través de la pantalla, la meva al·lèrgia als àcars s’agreujava per moments i ja només em podia preocupar de si els antihistamínics serien capaços de reduir la meva intolerància als fatxes. Solen ser prou efectius, però al prospecte no posava res referent a la ultradreta. Llavors només vaig desitjar adormir-me i despertar-me quan aquell malson ja no tingués cap possibilitat de fer-se realitat.