La camisa blanca
Visualment, queda prou clar qui són els bons i qui són els dolents. El blanc és puresa i bondat
“Vestir-se a l’espanyola” significa vestir de negre. Durant els segles XVI i XVII, la cort espanyola es va convertir en l’epicentre polític d’Europa i va ser l’única ocasió que Espanya va aconseguir marcar tendència a la resta del Vell Continent i a Anglaterra. Per primera vegada en la història de la indumentària, el negre es va establir com el color del poder, del poder ocult. Carles I i Felip II van ser els grans defensors d’aquesta estètica, en què la sobrietat, el color fosc, les peces de roba entallades i sense arrugues casava amb la rectitud religiosa que desitjaven imposar al món. Així i tot, es van permetre una concessió en apostar pel blanc tant al coll com als punys, per demostrar que la seva ànima continuava sent pura. Avui dia, el vestit diplomàtic occidental també compleix aquesta màxima, i és majoritàriament la camisa blanca la que treu pit i cap sota l’americana. De fet, la jaqueta de dos botons no triomfa perquè sigui la més elegant, sinó perquè deixa més ànima a la vista i aparentment l’home sembla més honest. Ja ho advertia la cançó: “Tengo la camisa negra porqué negra tengo el alma.”
Per això m’entusiasma la campanya estètica engegada per Òmnium Cultural en què, amb una camisa blanca arremangada, s’acusa l’Estat de vulnerar els drets fonamentals dels acusats en la causa i es recorda que el judici està envoltat d’irregularitats. “Amb aquesta camisa blanca que vestim avui, símbol del coratge i la fermesa de Jordi Cuixart i que representa la dignitat de tots els presos polítics i exiliats, ens conjurem a deixar-nos la pell per ser la veu dels presos als carrers. Serem la vostra veu als carrers”, va explicar Marcel Mauri, vicepresident de l’entitat sobiranista. L’estilisme, però, no és tan sols pertinent com a record i homenatge al look que acostuma a vestir el president d’Òmnium, també és la millor armadura per enfrontar-se a un Tribunal Suprem on les forces independentistes es trobaran davant d’un conjunt de magistrats mudats amb togues negres, però amb punys i colls blancs.
Diferents personalitats apareixen a l’espot d’Òmnium. Des de Txell Bonet, amb una camisa que sembla la del seu marit, però que li queda estupendament bé, fins a Jaume Ascens, dels Comuns, que es doblega les mànigues per sobre del colze (en professions administratives, només fins a mig braç perquè si no és més a l’estil que adoptava la Falange amb la blava...). Visualment, queda prou clar qui són els bons i qui són els dolents. El blanc és puresa, transparència, innocència i bondat.
Fins ara, dins la comunicació estètica governamental han estat majoritàriament les dones polítiques les que han fet servir el blanc per oposar-se formalment al negre dels seus companys homes. Angela Merkel, Michelle Bachelet, Dilma Rousseff, Cristina Fernández de Kirchner, Iúlia Timoixenko... van confiar en el blanc per ser investides. La darrera ha estat la demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez, que va jurar el càrrec com la diputada més jove dels Estats Units tota vestida de blanc. Hillary Clinton, durant la campanya de les presidencials, ja va apostar per un pantsuit blanc en homenatge a les primeres sufragistes nord-americanes, que vestien d’aquest mateix color. A Espanya, però, el blanc s’ha fet servir per negar acusacions de corrupció. El dia de la dimissió de l’expresidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes es va presentar immaculada. També la valenciana Rita Barberà havia fet servir la mateixa fórmula, encara que en el seu cas concret (negar el blanqueig de diners) no va ser la més adient.
La derrota de l’Armada Invencible i el declivi de l’hegemonia espanyola també van quedar reflectits en la moda; França, sota els capricis estilístics de Lluís XIV, el rei Sol, va prendre el control omplint-se de color i contradient clarament la foscor dels castellans. I tant de bo l’any 2019, fugint de l’ascetisme però també de l’ostentació, triomfés finalment la serenor i la lluminositat del blanc. Perquè una camisa blanca de cotó o de lli amb les mànigues doblegades és el súmmum de l’elegància. I perquè, sense cap mena de dubte, la llibertat sempre és elegant. #missloveCuixart #llibertatpresospolítics
