Opinió

Tribuna republicana

Implosió

La tàctica espanyola ha estat emprar el poder judicial com a arma contra Catalunya
Si algú pot recuperar la iniciativa perduda són els presidents Mas, Puigdemont i Torra, el triumvirat de la legitimitat

En els conflictes, en les batalles polítiques, com en les guerres, qui porta la iniciativa ja té molt de guanyat. Fins al començament de la farsa al Tribunal Suprem, l’independentisme tenia la iniciativa davant l’Estat. L’1 d’octubre del 2017 va ser el big bang de l’univers independentista. Aquell dia, Catalunya va demostrar al món que era capaç de posar en marxa una revolució de nova tipologia, una lluita d’alliberament nacional que obria perspectives inèdites a Europa en provar que no només era pròpia de les antigues colònies, sinó que es podia adaptar a les condicions de societats occidentals, desenvolupades i democràtiques i també colonials.

Una sèrie de mesures repressives que van culminar en la farsa al Suprem, i que alhora van arrabassar la iniciativa a l’independentisme, van deixar clara la tàctica espanyola: emprar el poder judicial com sempre havia emprat l’exèrcit, com a arma contra Catalunya. I els jutges, entusiasmats de servir d’algutzirs del poder polític, sense dignitat, però amb molt sentit patriòtic.

Després de la farsa i de les últimes eleccions –espanyoles, europees i municipals–, l’unionisme ha conservat la iniciativa i l’independentisme no només no ha estat capaç de recuperar-la, sinó que segueix lligat al carro de la repressió de l’Estat, esperant ara les sentències. Com si el resultat d’una sinistra farsa pogués tenir algun interès per a una acció col·lectiva justa.

I no només no ha recuperat la iniciativa sinó que, com a conseqüència de les eleccions esmentades i el ridícul pandemònium dels pactes a les institucions locals, el moviment en el seu conjunt ha sofert una veritable implosió arran dels enfrontaments entre partits, més interessats en les poltrones, les prebendes, els salaris i els càrrecs dels seus militants que a aconseguir el fi últim de la independència a què estaven cridats.

Va començar ERC que, per boca del seu portaveu al Congrés, Rufián, va reconèixer que no era independentista. Això va ser després de les eleccions. Abans, aquest partit mantenia que era independentista. És a dir, va guanyar les eleccions espanyoles del 18-A mitjançant un engany, igual que el PP va guanyar les del novembre del 2011, amb un altre engany. Després de negar l’independentisme, ERC va passar a propugnar pactes “entre les esquerres” (cosa que ja va fer en les eleccions europees), deixant de banda una altra força independentista, i es va proposar votar a favor d’un govern del PSOE, la qual cosa equival a votar a favor d’un probable 155 a Catalunya i d’una segura negativa tancada a pactar res amb l’independentisme. Negativa a la qual s’ha sumat Podemos, que pidola un lloc al govern de Sánchez a pesar que aquest menysprea l’organització lila tant o més que els independentistes. ERC, no obstant això, no té cap més sortida que donar suport caninament al govern socialista perquè, si no ho fa, hi hauria noves eleccions a Espanya en què el PSOE pujaria i ERC pagaria car a Catalunya la seva estafa de presentar-se com a independentista sense ser-ho.

Al seu torn, l’independentisme burgès, moderat o de classe mitjana, no ho ha fet gaire millor. Cegat per la inèrcia dels interessos creats a les institucions, ha seguit l’exemple d’ERC i, en fer-ho, ha dilapidat el seu preciós capital independentista per posar-se al mateix nivell de botiflerisme que els republicans en una batalla caïnita al ritme d’un inenarrable “i tu més!” que té indignada la gent.

La implosió de l’independentisme és òbvia. No serà fàcil recompondre la unitat trencada, perquè els republicans segueixen entestats en la desunió amb els arguments més jesuítics, i els de JuntsxCat creuen que es beneficien de la situació per consolidar els seus miserables interessos creats.

Tanmateix, algú ha de recuperar la iniciativa perduda a mans de la incompetència i l’egoisme partidista i aquest algú només poden ser els tres presidentes de la Generalitat: Mas, Puigdemont i Torra, el triumvirat de la legitimitat, els tres únics que de veritat han posat en marxa el procés independentista, l’han guiat fins al dia d’avui i han pagat i estan pagant un alt preu per haver-ho fet.

I tenen una cosa que els partits han perdut: el suport del poble.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)