El voraviu

Massa dirigent independentista sempre ha pensat amb el cul a la manera de Mama, caca de La Trinca. Si no espavilen a deixar-ho, aconseguiran que l’estiu del 2020 (com a molt tard) Iceta presideixi la Generalitat. Sublimació del mandat de l’1-O. Divina i real proclamació de la República. Base eixamplada a la màxima potència i a tot esplendor. Moment mai trobat de la unitat estratègica. Inici mai desitjat de la unitat electoral. Jugada mestra definitiva, si voleu. Ningú ha dilapidat tant com hem dilapidat les tribus indepes posades a dilapidar. Primer, massa pressa. Després, massa desconcert. La legislatura ja no es pot allargar. No l’allargaria ni el fill de Déu, que diria l’àvia Neus. O a la tardor o a la primavera, votarem. Si es resisteix la patacada de la sentència (que serà molt resistir) s’haurà de dir prou quan inhabilitin Torra (inhabilitació que ja es faran venir bé perquè no trigui més de sis o vuit mesos inclòs judici, sentència del TSJC, recurs i confirmació del TS, recurs i confirmació del TC). Si els cabdills tribals continuen com ara, Iceta compensarà amb la plaça Sant Jaume el Senat que li van tapar. Serà la torna de la gran conspiració que el 1980 va deixar a les parets “la primavera socialista” de Raventós i va entronitzar Pujol. Ara deixaran a la paperera de la història la majoria independentista.

L’àvia Neus no va parlar mai de gastroenteritis. Quan maleïa algú (de veritat o en conya) li desitjava “unes bones caguetes”, adjectivació de la qual avui he copsat el sentit complet. Rivera, d’unes caguetes, n’ha tret portada a tots els diaris fent-se acompanyar per la Malú en sortir de l’hospital. Deuen haver estat “unes bones caguetes” per al líder de Cs, que viu lluny de la fama mediàtica per rebel·lar-se contra l’Ibex, que el vol investint Sánchez. El candidat, mentrestant, d’obscenitat en obscenitat. Per provisional que sigui el govern, per més que no aconsegueixi els vots per ser investit, res li impedeix comprar tancs per valor de 2.100 milions, que aviat és dit per a un govern provisional. No protesten ara els altres partits? Les cròniques no expliquen si són tancs que no es podran aerotransportar perquè pesen més del que poden carregar els avions de transport comprats per un altre cantó. També van d’obscenitat en obscenitat els mitjans que obren amb Rivera i Malú. Cap d’ells fa sortir a portada Sant Andreu de la Barca ara que el jutge ha dit que no hi ha cas. Van assetjar els mestres i ara no els volen recordar. I per obscenitat, l’humor negre de Borrell. Troba que els independentistes li han organitzat una campanya de desprestigi. Això sí que seria malversació. Un dispendi absurd de recursos. Borrell es desprestigia sol.

Ofensiva de JuntsxCat per engargallar que la resposta a la sentència no és convocar eleccions. Ahir al FAQS, Jordi Sànchez deia que ha de venir de la ciutadania i que ha d’estar liderada per entitats. Ergo, la convocatòria electoral no és la resposta. Ni és potestat de la ciutadania ni poden liderar-la les entitats. Sànchez emplaça Òmnium i l’ANC a recuperar l’acord i la unitat d’acció. Avui Torra i Mas reblen el mateix clau. L’expresident deixa clar que està en aquesta línia, que la convocatòria electoral no serviria per a res, i Torra assegura que no té intenció de convocar-ne. Ràpid com una centella, Tardà retopa el president. Han de comptar amb ells, que són el republicanisme i no hi han debatut, perquè si hi haguessin debatut, ell ho sabria. Borràs retopa Tardà. Ha de recordar que ells també són republicanisme i que la potestat de convocar eleccions és del president. Pixades totes les cantonades, val la pena parar amén a la proposta Sànchez. Segurament ja no val. Qui són les entitats per liderar res? A qui representen? I quines? Òmnium i l’ANC? L’AMI? Súmate? Free Junqueras? Free Tots? El Consell per la República? Les portes giratòries del procés entre partits, institucions, entitats civils i mitjans de comunicació han despullat d’arguments per al lideratge els uns i els altres. Tenim un altre problema, Houston, el diguem o no el diguem.

L’aparell de propaganda no descansa. Divendres, la ministra portaveu retreia a Iglesias “egos personals” i semblava que el desembarcament de Normandia seria en aquesta platja, que contra Iglesias ja ha funcionat diverses vegades. Fer passar comunista amb cua per burgès ansiós de càrrec és d’introducció al màrqueting (ara que ja té xalet), i el gran Iván Redondo deu haver pensat que això estava molt vist, que era poc per a ell i que havia de picar més alt. Han trobat la mascarada (la mascarada de fer votar les bases), i a primera hora Sánchez ja l’ha llançat des de la trona de la SER. La mascarada no té tant de recorregut com els egos, però podem alternar les dues teories. Troben que la consulta a les bases és una maniobra per manipular-los i exigeixen que la retirin. Fins on arribarà la supèrbia del sanchisme? Qui es va atrinxerar en les bases per sobreviure a la cúpula i els gerros xinesos de casa seva, ara les repudia. I hi afegeix Catalunya, és clar, a la mascarada. Podemos no pot entrar al govern perquè hi ha grans contradiccions en la qüestió catalana. L’independentisme continua sense renunciar a la unilateralitat i continua trencant la convivència, raó per la qual l’Estat ha d’actuar. Està disposat al 155, Iglesias? Sánchez sí, i Mas és partidari d’investir o ajudar a investir per no provocar “més tensió”. Premi!

Malgrat la imparable remor de fons responen amb silenci. Els pocs que parlen tenen consigna. Dues, per ser precisos. No alimentar teories de la conspiració ni generar polèmiques. Més Trinca. “De tant que recomanen prudència i moderació, ja no estem desencantats, ara estem cagats de por.” Un silenci tronador, aquesta remor que se sent sobre el CNI i l’imam de Ripoll. Acabarà amb el PP fent un acte d’estat? No tornen a coure coses a les clavagueres? Per què hem d’esperar una sèrie periodística per saber? Per què surt avui? Van ser el PSOE i el PP els que no van voler la comissió. Torna a ser l’hora de la raó d’estat? Hem d’interpretar els silencis. Ho fem amb Miquel Martí i Pol. “Aquesta remor que se sent no és de pluja. / Ja fa molt de temps que no plou. / S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula / pels carrers i les cases. / Aquesta remor que se sent no és de vent. / Han prohibit el vent perquè no s’alci / la pols que hi ha pertot / i l’aire no esdevingui –diuen– irrespirable. / Aquesta remor que se sent no és de paraules. / Han prohibit les paraules perquè / no posin en perill / la fràgil immobilitat de l’aire. / Aquesta remor que se sent no és de pensaments. / Han estat prohibits perquè no engendrin/ la necessitat de parlar / i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. / I, tanmateix, la remor persisteix.”

Som uns papanates. El president Torra, en una carta a La Vanguardia, torna amb la història que si no hi ha una proposta per al referèndum, Sánchez tindrà el no a la investidura. L’han contestat en un tres i no res. Diu la vicepresidenta Calvo que l’autodeterminació està fora completament de qualsevol acord, negociació, diàleg ni res. Per acabar-ho d’adobar, la proposta no era del govern en ple, cosa que ERC s’ha afanyat a fer veure abans que el PSOE tornés a riure de tanta candidesa. ERC decidirà divendres, però ja fa dies que parlen que per ells no quedarà, que bloquejar no serveix de res i que s’abstindran perquè hi hagi govern aviat si d’altres com ells agafen un atac de responsabilitat. El més divertit no és que amb la carta Torra s’abaixi els pantalons i que els altres li diguin que ja se’ls pot apujar, que saben de fa temps de quin color porta les vetes dels calçotets. Ni tampoc que en la passió de Rufián per millorar l’abaixada de pantalons veiem la reguera que va ser el forat de guardiola per on es van posar les 155 monedes, en un de tants dies que hauria estat més bonic callat. El més divertit de tot és la santa innocència ratafiaire de Torra, que acaba dient que no es pot governar contra Catalunya. No era l’esport nacional espanyol? Es pot. I els hi va bé fent-ho i fent-ne ostentació!

Torno a felicitar-me pel Sodoma i Gomorra més descarat. Ahir al capvespre, com a mostra de bona voluntat, un grup de diputats de JuntsxCat volien revertir pactes dels que la seva gent havia fet, mentre als consells comarcals dels Vallesos, JuntsxCat, PSC i Comuns feien govern i es repartien cadires i càrrecs com al Tarragonès. I no és maco això? Els Comuns tenen vetat JuntsxCat per dreta i hereus del 3%, però si cal, obliden. I ERC, un altre cop indignada perquè és la llista amb més consellers al Vallès Oriental. De tota manera ningú se’ls trepitja com Pedro Sánchez. La barra d’aquest home és tan dura com gran. Ara ho ha simplificat tot molt. El problema és Iglesias. Si no fos Iglesias ja hi hauria acord. No pot tenir un vicepresident que cregui que hi ha presos polítics, que no estigui pel 155 i que no defensi la democràcia espanyola i que cregui que estan empresonats per les seves idees. Una única condició: Iglesias fora de l’equació. El principal escull és la participació d’Iglesias en el govern. El que deia. El que més se’ls trepitja i la barra més gran i més dura. Les bases de Podemos li han dit que se’n vagi a fer la mar. No vol un vicepresident que parla de presos polítics. Imaginem què deu voler dels presos polítics i dels que en tenen? Ni el bon dia, si pot. I hi ha qui es vol abstenir. Santa Llúcia!