No vivim a Matrix

Per als amants de la ciència-ficció, Matrix repre­senta una il·lusió col·lec­tiva que fas­cina, sedu­eix, enllu­erna. Perquè l’uni­vers interac­tiu, de vega­des, ens encega i no ens deixa veure més enllà. Ens sub­mer­geix en un món paral·lel, il·lusori, irreal. I pot­ser ens apas­si­ona, jus­ta­ment, perquè aquesta ima­gi­nació no es pot tras­lla­dar a un con­text con­cret, tan­gi­ble, autèntic. Per sort, la quo­ti­di­a­ni­tat ens obliga a tocar de peus a terra.

Però, en algu­nes oca­si­ons, el dia a dia ruti­nari també ens fa anar con­tra cor­rent. Per exem­ple, perquè Twit­ter no con­ta­mini ni segresti la nos­tra mirada i inter­pre­tació de la rea­li­tat. Vivim con­di­ci­o­nats pels mis­sat­ges i relats que cir­cu­len per aquesta xarxa social i, per això, el procés polític que viu Cata­lu­nya no s’enten­dria sense la influència i la força d’aquesta pla­ta­forma. Des del 2010 fins ara s’ha con­ver­tit en un alta­veu que ha permès mobi­lit­zar mas­ses, difon­dre dis­cur­sos, rea­fir­mar posi­ci­ons i esbos­sar pro­pos­tes. És a dir, s’ha con­ver­tit en una eina per cana­lit­zar un movi­ment polític i social. I, vist des d’aquest punt de vista, podríem afir­mar que la seva existència ha faci­li­tat o ha con­tribuït a con­ver­tir l’inde­pen­den­tisme en un pro­jecte de majo­ries. Però què passa quan Twit­ter cons­tru­eix una política núvol i s’allu­nya de la ter­re­nal?

Doncs que dis­tor­si­ona, frag­menta i pola­ritza els relats. Fa que una part de l’inde­pen­den­tisme quedi ins­tau­rada i atra­pada en el sim­bo­lisme, en la retòrica, en les metàfores. Per tant, la neces­si­tat de dis­se­nyar marcs men­tals que cor­ro­bo­rin uns postu­lats pre­de­ter­mi­nats acaba sent escla­vit­zant. I sense un bon diagnòstic de la situ­ació política i social d’un col·lec­tiu es poden pla­ni­fi­car estratègies i pro­pos­tes encer­ta­des? Real­ment, es fa molt difícil.

Malau­ra­da­ment, Twit­ter s’ha con­ver­tit en un alta­veu que genera titu­lars cons­tant­ment. I molts titu­lars estan pen­sats i ide­ats per crear piu­la­des que tin­guin milers de retuits i una gran reper­cussió dins la caixa sonora de la xarxa. Un xivarri que, evi­dent­ment, és efímer. Només engran­deix la política núvol i no sem­pre casa amb les volun­tats i pre­dis­po­si­ci­ons reals. Per tant, de la mateixa manera que Twit­ter ha fet créixer l’inde­pen­den­tisme català, també ha con­ta­mi­nat part dels seus mis­sat­ges. I els elec­tors no poden per­dre el món de vista.

Diu l’acti­vista i defen­sor de la lli­ber­tat d’expressió de Tunísia Sami Ben Ghar­bia que “cada revo­lució, cada canvi, neces­sita un mitjà per expan­dir el seu mis­satge”. Per tant, la revo­lució de Twit­ter, de les xar­xes soci­als, no té atu­ra­dor. La clau és com aquesta trans­for­mació, que ha can­viat els nos­tres hàbits i dinàmiques indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves, s’acaba ges­ti­o­nant. I, per tant, com la política troba un encaix en aquesta soci­e­tat glo­bal. Com s’adapta a aquesta nova rea­li­tat i n’apro­fita els avan­tat­ges. Perquè les xar­xes són una font de conei­xe­ment, de talent, d’ima­gi­nació, de debat, d’anàlisi, però que cal saber cana­lit­zar i obser­var amb prou pers­pec­tiva. Twit­ter no es pot con­ver­tir en una estruc­tura domi­nant que deter­mina l’agenda política de les ins­ti­tu­ci­ons, sinó que ha de ser­vir de nexe o de cor­retja de trans­missió d’una estruc­tura com­plexa.

Un polític, un par­tit o una orga­nit­zació neces­sita exis­tir a la xarxa. No ser-hi sig­ni­fica viure d’esquena a la soci­e­tat que volen repre­sen­tar. Però la vir­tu­a­li­tat s’ha de con­ju­gar amb la via­bi­li­tat. La política, de moment, es con­ti­nua fent des dels car­rers i a les ins­ti­tu­ci­ons. Les xar­xes són un ele­ment més per orga­nit­zar i comu­ni­car uns mis­sat­ges o, fins i tot, per crear espais de par­ti­ci­pació. Però les pro­pos­tes i els pro­jec­tes, de mitjà o llarg recor­re­gut, s’han d’idear i exe­cu­tar de manera inde­pen­dent al soroll que cir­cula a través de Twit­ter. Un bati­bull que pot ser medi­ta­da­ment con­di­ci­o­nat, ter­gi­ver­sat o mani­pu­lat.

Per tant, la guerra ideològica i de pen­sa­ment que pro­voca la glo­ba­lit­zació ens ha de ser­vir per orga­nit­zar i difon­dre dis­cur­sos, no per crear rea­li­tats paral·leles, com les de Matrix. Les xar­xes poden demo­cra­tit­zar mis­sat­ges i fis­ca­lit­zar pro­pos­tes, però els debats par­la­men­ta­ris i les urnes aca­ben deci­dint cap a on camina una soci­e­tat.