El voraviu

El govern espanyol portarà al TC el pla d’acció exterior de Catalunya perquè ens presenta com una ficció d’estat. Més ben dit, dona trenta dies al govern i presentarà recurs d’inconstitucionalitat si no el rectifica. S’acaba fins i tot la diferència amb el govern Rajoy, que ho va judicialitzar tot i més. Farà bonic veure què separarà el sanchisme del PP en tres anys al govern, provisional o definitiu. Que la còpia no millori l’original, i els indepes fent la gara-gara! Ara, JuntsxCat diu que es repensarà el vot negatiu si el PSOE torna al diàleg bilateral. Més ingenuïtat i candidesa que en el recull de contes a la vora del foc. Els mateixos trenta dies que donen per repensar-ho són els trenta dies que els queden a ells. Trenta dies per fer govern o trenta dies per anar a eleccions. Podem informar les bases per carta que no faran president Sánchez sense un acord. Al PSOE se’ls en fot tres ous, ajorna la reunió una setmana, nega el govern de coalició per enèsima vegada i repeteix com un lloro que les trobades amb gent han anat tan bé. Amb quina gent? Què ens explica? És amb els partits dels quals necessita suport parlamentari amb qui s’ha de reunir. Li passarà com al beat que s’agenolla esbarrambat al confessionari. “Pare, m’acuso de masturbar-me cada dia.” “A mi com si te la repiques...”, contesten des de dins. “Soc el fuster. Estic arreglant el confessionari.”

Comença el G7 i tothom emprenyat amb Trump (o ho fan veure) pels efectes de la guerra comercial. No és un llop bo com el de Goytisolo, maltractat per tots els xais. No és l’Obama del Nobel, sense anar més lluny. Potser si no ho fes per tuit (quin desvergonyiment!), potser si no donés mandats fora de la cadena de poder (gosa dictar ordres a les multinacionals!), ara que les amenaces de la Xina als ciutadans de Hong Kong que demanen sufragi universal són diàries i fresques, aquesta seria una història (la guerra comercial Xina – EUA) de defensa dels drets humans com ho és (quan convé) el boicot a Cuba o la defensa del cop d’estat contra Maduro a Veneçuela. Estic confós. Entre les vegades que penso que Trump no se sap vendre i les vegades que penso que es ven massa bé. Abans de venir a Biarritz havia instat a deixar de fabricar a la Xina. Avui diu que la Xina s’endú mes de 500.000 milions de dòlars l’any dels EUA des de fa anys i que això s’ha d’acabar. Cada any set vegades el que Catalunya exporta en un any (70.000 milions d’euros). La dimensió de les xifres encara em confon més. Els russos (fora del G7 per Ucraïna) boten la primera central nuclear flotant i l’envien a l’Àrtic, i els xinesos ja en fabriquen vint. Hi ha llista de països que en volen. Millor desconnecto i tallo la confusió, que puja de nivell!

En els setanta-cinc anys que han passat des de l’alliberament de París dels nazis (24-08-1944) el fet s’ha celebrat cada any ininterrompudament, i ininterrompudament durant els setanta-cinc anys que s’ha celebrat, els espanyols no han estat mai a París per la senzilla raó que no era la seva celebració. Més aviat el contrari. La France, que ha amagat des del mateix dia i des de De Gaulle, el paper que van tenir en l’alliberament els republicans de La Nueve, ara els vol restituir. És correcte, ben entès i benvingut. Però la pirueta històrica que hi ha afegit el Ministeri de Justícia no té nom, i el president Torra ha fet bé de parar-los els peus immediatament. “Espanya va tenir un paper crucial en l’alliberament de París fa 75 anys”, diu la piulada/desbarrada del Ministeri de Justícia d’ahir. No és l’únic símptoma clar d’obsolescència ideològica que ha donat el govern provisional aquest cap de setmana. A La Sexta, avui, Margarita Robles diu que l’espanta, com a demòcrata, que en el segle XXI puguem parlar de confrontació. Que hi fa, doncs, a Defensa, el ministeri per a la confrontació? A més, Torra va parlar de confrontació democràtica i no hi ha democràcia si no hi ha confrontació. De què s’espanta, doncs? Millor que no faci entrevistes els diumenges d’agost. Que descansi i preservi així el bon record que en tinc com a jutgessa.

Ahir Bonvehí acusava ERC d’aparcar l’independentisme i d’abraçar tesis convergents. Tenim el cercle tancat, doncs. Ara avançarem. Totum revolutum, que dirien els llatinistes. L’agror de la picabaralla de les dues tribus va començar quan Mas va aparcar l’autonomisme i va abraçar obertament tesis fins llavors defensades per ERC (l’independentisme, concretament). Mai vaig entendre el perquè, però ERC no ho va celebrar, sinó tot el contrari. Sense la dreta no es pot ni somiar la independència, però Mas i els convergents ho feien, segons l’ERC del moment, per estratègia electoral, no eren sincers. I ara ERC també fa el que fa (ocupar el lloc dels altres) per estratègia electoral, segons els exconvergents. Les tribus, es veu, s’han intercanviat els assentaments entre si, i ara viuen d’ocupa a casa de l’altra, si interpretem bé el que ens diuen. Uns sempre havien tingut despatx al final del passadís a la dreta i els altres, al final a l’esquerra. Ara és just a l’inrevés, però ens diuen que en realitat, en el fons, res no ha canviat. No ens plantegen coses noves, no ens volen fer canviar de joc. És futbol igual. Només trien diferent entre les dues mateixes tàctiques i estratègies. Els que creien en jugadors de toc i control de pilota aposten per força física i verticalitat. I a l’inrevés. Ells sabran, però tanquem plantilles i anem per feina!

Avui se’ls ha encallat el Turia, que no sé si en l’escala d’èxits genera millor o pitjor puntuació i més o menys condecoracions que enviar a recollir passatgers una fragata massa gran que no pot entrar al port on hauria d’atracar. El Turia és el caçamines que havia de recuperar l’avió de la patrulla d’exhibició Águila caigut al mar de la Manga i del qual han evacuat la tripulació perquè s’hi ha obert una via d’aigua i no poden córrer riscos, ja que amenaça tempesta. Els èxits de l’exèrcit espanyol troben comparativa al Consell de Ministres, també espanyol, capaç de crear mites de manera continuada. “No està, però se l’espera en breu”, ha dit la ministra Montero quan l’oposició li ha reclamat l’informe de l’advocacia de l’Estat segons el qual no poden avançar finançament a les autonomies i en què Montero s’havia excusat ja feia dies per no pagar. Parodiava, així, el furor causat anys enrere pel “ni hi és ni se l’espera” amb què la Casa del Rei es va espolsar el 23-F la pressió periodística per saber si el general Armada era amb el monarca. Menteixen amb tanta innocència que el PP els enxampa en un no res. I això que la mentida tenia objectius de volada. Fixem-nos que partint d’això no paguen a les autonomies i volen fer creure que no cobrem perquè no s’investeix el president. Com si hi tinguéssim l’obligació, d’investir-lo.

L’informe que Maria Jesús Montero sabia que li havia d’arribar en breu li ha arribat i, a més, diu el que ja deia que diria. O sigui que el seu company de Consell de Ministres José Luís Ábalos ja té via lliure (com ha fet) per anar per les ràdios i les xarxes acusant d’escanyar financerament les autonomies a tots aquells que no han facilitat de manera responsable la investidura de Sánchez. Com que podria ser que el proper pas fos negar l’estatus de persona de bé a tots aquells que no hàgim investit Sánchez, jo m’acuso públicament de no haver-ho fet, perquè no sabia on fer-ho, no sabia com s’havia de fer i no sabia que serviria per a alguna cosa. Si s’ha de fer, si per cobrar hem de fer una mena de cadastre com el de Betlem al seu moment, però investint Sánchez Castejón, es fa. Que diguin on i hi anem. Jo i el rabadà. Tots dos cap a Betlem a empadronar-nos per investir Sánchez Castejón i poder desencallar el finançament de les autonomies i revertir les retallades. Ens hi hem de posar tots bé, perquè els socialistes, els únics que poden governar, s’estan emprenyant. Avui la vicepresidenta Calvo ha recordat que Sánchez no és candidat, que no es trobarà amb Unidas Podemos i que no és clar que la setmana vinent hi hagi reunions. Que té la paraula el rei. Se’n diu fam. Fam d’eleccions!

A la Manga avui hi han treballat dos vaixells i més de dues-centes persones. Sembla que l’operació de rescat del Turia s’ha encarregat finalment a una empresa privada. Igual es talla la cadena d’èxits. El forat que té el caçamines és de més de 10 metres. Una minúcia si es compara amb el forat del relat de Sánchez Castejón i la perdiu de les eleccions que no para de marejar. Avui ens han dit que Sánchez farà una proposta dimarts en una audiència pública. Llum i taquígrafs! Serà una proposta amb més de tres-centes mesures que hauran sortit del que els demanava Unidas Podemos al juliol i del que han recollit en aquestes reunions que fan amb tothom menys amb els que les haurien de fer, que són els que ho han d’entendre, pactar i votar. Teatre, teatre i més teatre. El sanchisme és pur teatre. Serà la seva proposta per desbloquejar la investidura, tretze dies laborables abans de la convocatòria automàtica d’eleccions. Quan la farà arribar en detall als que l’han de votar? Quants dies els donarà perquè la pugin valorar i hi puguin fer esmenes i propostes? Com i en quants dies pensa organitzar, articular i pactar garanties de compliment que de ben segur li demanaran, ja que no es tractarà d’un govern de coalició perquè no hi té confiança? I serà amb tot això fet que el rei li encarregarà formar govern? Audaç, molt audaç!