Opinió

Com hi ha món

l’or negre

L’Aràbia Saudita acusa l’Iran de l’atac contra les seves refineries de petroli

Segle XX. Època daurada del petroli. Fa temps que s’anuncia la seva defunció com a principal font d’energia, però la realitat és que el golf Pèrsic, que aglutina bona part d’aquesta riquesa, i sobretot les anomenades petromonarquies, neden en l’abundància. De moment, res fa presagiar la seva caiguda.

Uns estats autocràtics amb infraestructures mastodòntiques –aeroports, centres comercials i moderns estadis de futbol– que es mantenen a cop de cru. Aquestes monarquies, liderades i abanderades per l’Aràbia Saudita, s’han convertit des de fa anys en aliats –o potser titelles?– dels Estats Units. L’Iran és en tot aquest escenari d’or negre i construccions immenses l’enemic a batre. Des que el 1979 es derroqués el xa, s’ha instal·lat un clima de desconfiança entre els països del seu entorn. No és només que sigui un país amb una gran majoria de població xiïta, sinó que Teheran sintonitza amb tot allò que Washington abomina. Riad –com a gran aliat dels Estats Units a la regió– s’erigeix, de retruc i amb afany, com a gran representant del sunnites de la branca del wahhabisme, una de les més estrictes de l’islam. Enemics de manual.

Durant els darrers anys, els esdeveniments han registrat una notòria escalada de la tensió entre les dues potències de la regió. La guerra que es lliura al Iemen, una de les més cruentes de les que hi ha al món actualment, i en un dels països més pobres, n’és un clar exemple. Com al seu dia també ho va ser el conflicte sirià amb l’Iran i l’Aràbia Saudita com a representants de bàndols oposats. I els atacs a instal·lacions petrolieres saudites –que han tornat a posar el president Trump en peu de guerra– de fa només uns dies posen de manifest aquest conflicte que fa trontollar el preu de petroli, que ha tingut la pujada més significativa des del 1991.

El perfil baix mostrat durant el mandat de Barack Obama xoca amb el que l’administració Bush va imposar a l’Iraq, sense sortir-se’n. Un dels objectius de Washington era controlar l’Iraq (i les seves reserves petrolieres), però la insurgència i també les forces d’elit iranianes –que ara gaudeixen del suport i de l’agraïment de molts iraquians per haver fet fora Estat Islàmic– han impedit que els nord-americans poguessin aconseguir el seu objectiu cobejat.

L’Europa colonial va posar els ulls en aquesta terra fèrtil fa més d’un segle, i els Estats Units no han deixat mai d’exercir la seva influència en una zona castigada per la violència des de fa dècades. Els nous actors que han entrat durant els darrers anys, com la Xina i Rússia, no fan més que complicar una zona del planeta delicada i altament incendiària.

I és que per molt que es prohibeixin els cotxes de benzina i facin combregar amb rodes de molí eòlic, l’or negre és el combustible que fa moure el món.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor