Opinió

Tribuna republicana

L’arrel del mal

No hi ha cap explicació raonable a aquesta actitud tàctica que ignora l’excepcionalitat del moment

El fracàs de la tàctica neoautonomista en la darrera crisi de govern a Espanya ha estat clamorós, espectacular. El portaveu d’ERC escenificava, discurs rere discurs, la humiliació d’una oferta d’ajuda que qui la rebia rebutjava amb menyspreu. Finalment, no hi va haver “govern d’esquerres”. Hi haurà eleccions, en canvi, precisament allò que ERC tractava d’evitar fos com fos, fins i tot al preu d’anomenar el PSOE “esquerra”, contra la consuetud republicana. La raó oficial per oposar-se a les eleccions era impedir una possible “involució” (trifachito) a Espanya. Era una excusa per no mencionar la raó veritable: que el resultat electoral amenaça de ser dolent.

Excusa o no excusa, la referència a la possible involució destaca el marc conceptual espanyol de la proposta del “govern d’esquerres”. El mateix marc que enquadra les aliances d’ERC amb altres forces independentistes no catalanes al Congrés. Un marc de política espanyola amb un toc d’iberisme, que sempre té un pedigrí. No és una perspectiva independentista catalana que doni primacia al conflicte nacional Espanya-Catalunya. És una perspectiva ideològica amb un rerefons de lluita de classes, el marc conceptual de l’esquerra-dreta del temps de l’autonomia.

No hi ha cap explicació raonable a aquesta actitud tàctica que ignora l’excepcionalitat del moment, llevat de la força de la inèrcia, la curtesa mental i l’ambició. El discurs esquerra-dreta ara conté una doble mistificació: d’una banda, vol ser “decisiu” a Espanya amb ajuda d’altres “veritables” esquerres del regne; d’una altra, intenta plantejar una batalla dins l’independentisme català per a l’hegemonia al seu si. Totes dues, bajanades. La “veritable” esquerra mai serà decisiva a Espanya, sobretot, aquesta; i menys una “veritable” esquerra independentista.

El veritable objectiu d’ERC, un cop encesos els llums del pati de butaques, és assolir l’hegemonia dins l’independentisme mitjançant l’aniquilació del que Rufián, sempre amb afany de conciliació, anomena “l’espai convergent”. Per fer què? Per declarar la independència? No pas. Per eixamplar la base i esperar pacientment que arribin temps millors en què els poders de l’Estat siguin més receptius a la idea d’un referèndum pactat. Només l’enunciat ja delata l’aberració mental que pressuposa la idea de mobilitzar una societat per assolir un objectiu comú però sota la direcció d’un partit, és a dir, d’una part de la societat. L’altra part –en aquest insòlit cas, la burgesia i les classes mitjanes– serà la part feliçment “hegemonitzada”. Ser “hegemonitzats” per Junqueras, Tardà, Rufián, Sol, Aragonès o altres llumeneres del neoautonomisme és un esdevenidor possible però esgarrifós.

Déu, ja se sap, estreny però no ofega. Afortunadament per als descuidats mortals, el fracàs de la tàctica neoautonomista d’ERC tindrà conseqüències benèfiques per a la democràcia i la llibertat. Tothom ha vist el veritable rostre de la por d’ERC, el rostre de la rendició, de l’engany a les eleccions de l’abril, el rostre de la institucionalització dels interessos del partit per damunt del país. A les eleccions, doncs, es presentaran, entre d’altres, aquestes possibles opcions: a) ERC, com a partit de la fragmentació, que ha trencat la unitat independentista per assolir l’hegemonia i no és clarament favorable a la independència. b) JuntsxCat, que es presenta com l’opció clarament independentista i sota la inspiració del MHP Puigdemont; és la seva llista. c) La CUP, que aquest cop es presenta a unes eleccions espanyoles i això també restarà vots a ERC.

Els auguris del neoautonomisme són foscos. Els passarà com als novells de Podem el 2014: un inesperat èxit en les europees va encendre la seva imaginació fins a pensar a assaltar els cels, només per deixar-los caure, com Ícar, cinc mesos més tard. Aquests xicots d’ERC, en els vuitanta anys de la seva història, no han mostrat més previsió.

Per això, el departament d’agitprop del partit, sota direcció del seu comissari polític, Sergi Sol, està desgavellat, lluitant com Sant Jordi contra el drac “tòxic” de JuntsxCat. Per un cop, el comissari s’ha guanyat els diners identificant el perill real, JuntsxCat, la llista del MHP Puigdemont. El problema és que no pot fer res per impedir-ne el triomf.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)