Opinió

A fons

POSEM QUE PARLO DE XILE...

Veure’s de massa a prop no permet veure-ho tot: cal allunyar-se un xic per observar-se sencer
Aquests dies era més fàcil plantejar les protestes a Catalunya posant sobre la taula les posades en escena emprades en altres llocs del món

Qui hagi participat en una constel·lació familiar o laboral sabrà de seguida de què tracta l’exercici de visualització que avui proposo. Si vostè es mira des de fora, mentre un altre subjecte interpreta el seu paper i rol com en una obra de teatre en què la seva vida esdevé protagonista, s’adonarà de coses que mai podria contemplar quan s’examina a si mateix. Perquè trobar-se de massa a prop, sigui físicament o cronològicament, de vegades, té aquestes coses: cal allunyar-se un xic per observar-se sencer.

Aquests dies era més fàcil plantejar les protestes a Catalunya posant sobre la taula les posades en escena emprades a Hong Kong. Així, fins i tot, la primera acció de repulsa a la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes per part de Tsunami Democràtic va ser animar la població a imitar l’estratègia escenogràfica del país asiàtic. I no només perquè s’aconseguia demostrar el poder de la gent, capaç de bloquejar un aeroport amb una concentració pacífica (la unió del poble), ni tampoc –encara que la imatge fos tan impactant com bonica–, per qüestions purament estètiques, sinó perquè la prioritat era posar una realitat paral·lela al davant de tots aquells que poden empatitzar i comprendre les raons que empenyen la ciutadania a rebel·lar-se, sempre que no els afecti directament (la butxaca o la migdiada), és clar.

Una altra opció oportuna per enfrontar-se a la realitat que se’ns dibuixa seria realitzar una retrospectiva històrica de les revoltes més importants de la història recent. Per exemple, la del Maig del 68 (més de 1.000 ferits, cotxes i contenidors cremats, barricades, llambordes arrancades i estacions i carreteres tallades). Encara que avui dia es trobin reaccionaris capaços de descriure la revolta estudiantil i obrera francesa com el caos, ningú pot negar els avenços i els beneficis socials que va comportar durant generacions, tot i la derrota física i moral de la batalla.

I paral·lelament a les protestes a Catalunya, han arribat també les de Xile. En el seu cas, l’espurna va ser l’augment de la tarifa del bitllet de metro. La resposta militaritzada per part del govern de Sebastián Piñera al malestar de les classes populars, a les quals va titllar “d’enemic de l’Estat” i va declarar textualment “la guerra”, va acabar visualitzant un país que encara no ha superat la dictadura de Pinochet. Perquè aquests darrers dies hem vist imatges que ens han recordat massa un període que els xilens creien i confiaven que mai més es tornaria a repetir: tancs als carrers, manifestants emmanillats cridant el seu nom i adreça per por de desaparèixer en ser detinguts i denúncies de bots que s’encarregaven a través de les xarxes de fer córrer notícies falses en què es criminalitzaven protestes pacífiques.

Tot i que els grans disturbis han provocat la mort de quinze persones i s’ha instaurat el toc de queda, la mobilització xilena no s’atura. Cada cop hi ha més gent al carrer: joves, nens i avis. Es tornen a escoltar els himnes universals de Víctor Jara i tot i que el president, penedit i acorralat després de fer de piròman, va voler relaxar l’ambient anul·lant la mesura referida a l’encariment del transport públic, va fer tard. Avui, ja no es lluita per un bitllet de metro. La revolta defensa drets civils, socials i polítics. Com quan tens la sensació que si fas un pas enrere, encara que sigui per agafar impuls, ho perdràs tot. I és per això que, ara més que mai, cal parlar de Xile, ja que adonar-se del que passa a Xile és també reflexionar sobre la situació a Catalunya.

Nota: Tanco aquest article amb una compareixença de Piñera en què demana disculpes al poble xilè i anuncia tot un paquet de mesures per millorar les pensions, el salari mínim, el preu dels medicaments i les tarifes elèctriques: “És cert que els problemes s’acumulaven des de fa moltes dècades i que els diferents governs no hem estat capaços de reconèixer aquesta realitat en tota la seva magnitud. Reconec i demano perdó per aquesta falta de visió.” Ara, els militars continuen al carrer i ell, al poder. La lluita, doncs, continua.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)