Opinió

JA EN PODEM DIR SEGREST

Des d’aquesta setmana, ja és oficial el que era evident: els nostres polítics no són presos, són ostatges

La final de la supercopa, que és aquest trofeu que enfronta el guanyador de la lliga i el de la copa de la temporada anterior, la disputaran dos equips que, ves per on, no han guanyat ni la lliga ni la copa. El matx, per cert, es jugarà al terreny de joc d’una dictadura teocràtica. Increïble? No. Res ens pot sorprendre tenint en compte que el país del qual estem parlant és Espanya. El país de la supercopa, vull dir, perquè dictadura teocràtica encara no ho és, tot i que cada cop va més ben classificat, suant la toga per acumular punts.

La qüestió futbolística pot semblar anecdòtica però descriu el despropòsit en què s’ha convertit un estat on tot es pot capgirar al gust dels que tenen la paella pel mànec. Un mànec que, cada cop està més clar, si és que no ha estat clar des de sempre, no el té pas agafat el poder polític, sinó l’estat profund, que manega una agenda pròpia al marge del que diguin les urnes i de qui habiti circumstancialment el palau de La Moncloa. A l’actual llogater ja li ha dit el rei: els plors vindran ara. Podríem dir que l’Estat espanyol s’ha independitzat de la política, però el concepte no seria gaire oportú donades les circumstàncies. Tanmateix, els espectacles barroers i d’autarquia patriòtica que estan oferint alguns caps d’aquesta hidra desbocada i implacable (els últims a estirar el coll amb agressivitat són la Junta Electoral Central i, un cop més, el Tribunal Suprem) se sumen als que ja fa temps que actuen a les clavegueres. O potser resulta que les clavegueres van tan plenes que simplement sobreïxen. Fa dos anys que tots els demòcrates tenim clar que hi ha presos polítics. Molts pensàvem que en realitat no són pas presos, sinó ostatges, però no ho hem dit gaire alt per no passar per exagerats. Vista la resolució sobre Oriol Junqueras, ja es pot dir amb totes les lletres: estan segrestats. Com ho estaven els CDR finalment alliberats després de mesos de confinament aberrant.

No tinc prou detalls per saber si el pacte per fer president Pedro Sánchez ajudarà en alguna cosa. Però la situació sembla similar a la de l’acudit d’aquell excursionista que cau pel precipici i, suspès d’una branca a mig barranc, comença a cridar: “Que hi ha algú? Que hi ha algú?” i una veu divina li diu que no pateixi, que es deixi caure que li enviarà uns àngels per recollir-lo abans no s’esclafi contra el terra. En l’acudit, l’excursionista somica: “D’acord, gràcies, però... hi ha algú més?” En el cas que ens ocupa, em sembla que s’ha decidit continuar en caiguda lliure tot esperant el miracle. Res em faria més feliç que equivocar-me.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)