JA EN PODEM DIR SEGREST

La final de la super­copa, que és aquest tro­feu que enfronta el gua­nya­dor de la lliga i el de la copa de la tem­po­rada ante­rior, la dis­pu­ta­ran dos equips que, ves per on, no han gua­nyat ni la lliga ni la copa. El matx, per cert, es jugarà al ter­reny de joc d’una dic­ta­dura teocràtica. Increïble? No. Res ens pot sor­pren­dre tenint en compte que el país del qual estem par­lant és Espa­nya. El país de la super­copa, vull dir, perquè dic­ta­dura teocràtica encara no ho és, tot i que cada cop va més ben clas­si­fi­cat, suant la toga per acu­mu­lar punts.

La qüestió fut­bolística pot sem­blar anecdòtica però des­criu el des­propòsit en què s’ha con­ver­tit un estat on tot es pot cap­gi­rar al gust dels que tenen la pae­lla pel mànec. Un mànec que, cada cop està més clar, si és que no ha estat clar des de sem­pre, no el té pas aga­fat el poder polític, sinó l’estat pro­fund, que manega una agenda pròpia al marge del que diguin les urnes i de qui habiti cir­cums­tan­ci­al­ment el palau de La Mon­cloa. A l’actual llo­ga­ter ja li ha dit el rei: els plors vin­dran ara. Podríem dir que l’Estat espa­nyol s’ha inde­pen­dit­zat de la política, però el con­cepte no seria gaire oportú dona­des les cir­cumstàncies. Tan­ma­teix, els espec­ta­cles bar­ro­ers i d’autar­quia patriòtica que estan ofe­rint alguns caps d’aquesta hidra des­bo­cada i impla­ca­ble (els últims a esti­rar el coll amb agres­si­vi­tat són la Junta Elec­to­ral Cen­tral i, un cop més, el Tri­bu­nal Suprem) se sumen als que ja fa temps que actuen a les cla­ve­gue­res. O pot­ser resulta que les cla­ve­gue­res van tan ple­nes que sim­ple­ment sobreïxen. Fa dos anys que tots els demòcra­tes tenim clar que hi ha pre­sos polítics. Molts pensàvem que en rea­li­tat no són pas pre­sos, sinó ostat­ges, però no ho hem dit gaire alt per no pas­sar per exa­ge­rats. Vista la reso­lució sobre Oriol Jun­que­ras, ja es pot dir amb totes les lle­tres: estan segres­tats. Com ho esta­ven els CDR final­ment alli­be­rats després de mesos de con­fi­na­ment aber­rant.

No tinc prou detalls per saber si el pacte per fer pre­si­dent Pedro Sánchez aju­darà en alguna cosa. Però la situ­ació sem­bla simi­lar a la de l’acu­dit d’aquell excur­si­o­nista que cau pel pre­ci­pici i, suspès d’una branca a mig bar­ranc, comença a cri­dar: “Que hi ha algú? Que hi ha algú?” i una veu divina li diu que no pateixi, que es deixi caure que li enviarà uns àngels per reco­llir-lo abans no s’esclafi con­tra el terra. En l’acu­dit, l’excur­si­o­nista somica: “D’acord, gràcies, però... hi ha algú més?” En el cas que ens ocupa, em sem­bla que s’ha deci­dit con­ti­nuar en cai­guda lliure tot espe­rant el mira­cle. Res em faria més feliç que equi­vo­car-me.