Són molts els independentistes que, des de fa temps, circulen encongits per la vida i no pas perquè se’ls hagin arronsat les espatlles ni les conviccions, sinó per mirar d’esquivar els plats que es foten pel cap els partits que els representen. A tota aquesta gent no els ha sorprès gens que el president, Quim Torra, hagi denunciat la pèrdua de confiança entre els dos socis del govern de la Generalitat ni que aquesta situació hagi comportat l’exhauriment de la legislatura. El pacte entre JuntsxCat i ERC era com una fulla seca penjant del tronc més feble d’un arbre sobre el qual dos elefants han provat de fer-hi tota mena d’equilibris i de cops de colze, i no pas d’amagat, sinó a la vista de tothom. Només cal repassar les cròniques que s’han anat publicant sobre el procés i observar les diferents estratègies adoptades per encarar-lo després de l’1-O per adonar-se que les responsabilitats estan molt repartides i que, en el fons, sempre ho hem sabut: en qualsevol recorregut, els peatges sempre alenteixen la marxa i, quan són polítics, de vegades no s’acaba d’arribar mai al destí.