Opinió

Tribuna republicana

TORNEM A LA VERITAT

La gran pregunta que hauran de respondre ara és com pensen plantar cara a la repressió
La divisió política no s’ha convertit en divisió social. No siguem tan mesells de regalar-los una victòria que no han aconseguit

La declaració institucional del MHP Quim Torra, per dir-ho amb una certa solemnitat, ens ha tornat a la veritat. O, si més no, ens permetrà tornar-hi. I no a una sola veritat, sinó a diverses. La més contundent, la de la desconfiança entre les forces polítiques que feien govern. Una desconfiança sovint convertida en deslleialtat i que no és recent, sinó que l’ha acompanyat fins i tot abans de constituir-se. La tria de president s’havia iniciat amb la primera traïció sense avís a l’acord de nomenar Carles Puigdemont. I quan va arribar l’elecció de Torra, ja feia mesos que es miraven de reüll. Torra tenia la virtut de no pertànyer a cap partit, però aquest també ha estat el seu infern: gairebé ningú no l’ha considerat prou seu per defensar-lo quan tocava.

En aquest sentit, els escarafalls per la visualització del distanciament entre els dos socis de govern de dilluns passat al Parlament, han tingut molt d’hipocresia. Uns, perquè no havien parat de burxar en la divisió. Els altres, perquè fa temps que l’esperaven per accelerar la convocatòria d’eleccions. Encara més, perquè posant l’accent en l’espectacle de la divisió, han dissimulat la raó del xoc: l’incompliment, amb l’acceptació de la retirada de l’acta de diputat al president, dels acords votats feia pocs dies. En cap cas es podia seguir endavant ocultant la realitat, i el fet que s’hagi fet pública, si bé no la fa menys dolorosa, en canvi produeix un notable alliberament emocional.

No sé si aquesta veritat ens farà lliures, però com a mínim ens alliberarà d’haver de mossegar-nos la llengua per no posar encara més en risc la continuïtat del govern. Amb l’anunci d’eleccions –després d’aprovar pressupostos per tal de minimitzar-ne l’apropiació amb finalitats partidistes–, cada formació es podrà presentar lliure dels compromisos amb qui, en el fons, considerava adversari. ERC podrà explicar sense embuts com –i amb qui– pensa encarar el futur, i particularment com vol respondre al context repressiu. I JuntsxCat deixarà de ser l’entelèquia d’una sola força i podrà fer el debat intern que en més de divuit mesos no ha estat capaç d’encarar. Algú lamentava una possible campanya de ganivetades entre independentistes. Compte, que potser les més greus no seran entre els dos blocs actualment al govern.

Tanmateix, hi ha altres veritats que podran sobreeixir. Com les crides a una unitat de forces polítiques que, lamento haver tingut raó, per impossible, eren una invitació a la derrota. Com més es cridava unitat, més lluny se l’enviava. La gran força de l’independentisme ha estat, des del primer dia, la seva pluralitat ideològica, el seu caràcter multipartidista, haver abraçat des de l’anticapitalisme la dreta, en general, moderada. I la veritat de l’actual desacord hauria de permetre establir unes altres bases per a la unitat, aquesta sí, de l’independentisme civil, del que es troba aplegat a Òmnium i l’Assemblea i es concentra al carrer. Unitat de l’independentisme civil, doncs, però només acords tàctics de les forces polítiques, deixant-los lliures els espais que necessiten de confrontació. Per dir-ho com Jordi Turull, ha de ser possible anar trobant replans a l’edifici, bo i saber que cadascú mirarà de pujar o baixar esglaons a la seva manera. Sense la feblesa d’un objectiu impossible, sí que és possible reconstruir la fortalesa d’uns acords probables.

Això sí: la veritat d’ara, en cap cas, hauria de servir per regalar a José María Aznar un triomf que no ha aconseguit. La divisió de què parlava Aznar era la dels catalans, no la dels partits independentistes, i aquesta no s’ha produït. La divisió política no s’ha convertit en divisió social. I si es vol parlar de divisió entre partits, la que hi ha a Espanya ens guanya per 10 a 1. No siguem tan mesells de regalar-los una victòria que no han aconseguit.

Finalment, i des del meu punt de vista, la gran pregunta que hauran de respondre les forces independentistes en les futures eleccions és la de com pensen plantar cara a la repressió, i quins riscos i quines precaucions prendran. Al capdavall, aquesta ha estat la veritable raó de fons de la divisió de tots amb el president. El MHP Quim Torra, des del primer dia, no ha deixat mai de citar la sentència de Xammar com a lema de la seva presidència: “Tractant-se de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions.” Vet aquí perquè ha molestat tant!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)