Opinió

Des de Brussel·les

ARTICLE DE LLUÍS PUIG

PEL PAÍS I PER LES PERSONES

És de llibertat que va tot això. No de la nostra, sinó de la que es manlleva
a la ciutadania de Catalunya

Dies d’activitat frenètica en matèria política, no exempts de picabaralles per motius diversos. A la preocupació creixent pel nombre de contagis fruit de la represa, hi sumem la presentació del nou partit liderat per Marta Pascal, el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), que conten les males llengües que ha precipitat el debat d’aquesta setmana sobre el present i el futur del Partit Demòcrata, el PDeCAT.

També és sabut que aquesta setmana Jordi Sànchez, els consellers del Partit Demòcrata empresonats a Lledoners i jo mateix hem fet una acció propositiva i, al meu entendre, conciliadora als quadres dirigents del PDeCAT i, per extensió, a això que encara se n’hi diu “l’òrbita postconvergent” per trobar ja no estrictament vies d’encaix, sinó objectius de país, comuns, que ens permetin avançar en el camí de l’obtenció de l’estat propi.

Ho he dit sense embuts aquesta setmana en una entrevista al diari El Punt Avui responent a les preguntes del company Xevi Xirgo: les posicions s’han mostrat cada vegada més enrocades i és per aquest motiu que el president Puigdemont, des de Brussel·les, ha anunciat la creació d’un nou partit que pugui dotar d’una estructura operativa i àgil l’entorn de JuntsxCat i no sigui deutor de peatges pretèrits. En aquest sentit, l’assemblea fundacional d’aquesta nova organització ja té data, el 25 de juliol, i és amb la voluntat d’explicar a la ciutadania quins són els eixos vertebradors d’aquest nou projecte que hem fet públic un manifest titulat Junts, per Catalunya que n’avança els continguts principals.

La música us sonarà, i ni tan sols els nervis mostrats per tants i tants opinadors aquests dies ens faran abandonar en la nostra voluntat de perseverar en la lluita col·lectiva per conquerir drets i llibertats universals per al nostre poble. De fet, és de llibertat que va tot això. No de la nostra, sinó de la que es manlleva, de vegades molt matusserament però d’altres d’una manera més subtil, a la ciutadania de Catalunya, a tota, voti el que voti.

L’inici del manifest que hem compartit aquesta setmana així mateix ho explicita: “La llibertat individual és indestriable de la llibertat col·lectiva. De fet, la llibertat és sencera o no és. Totes les persones aspiren a viure en llibertat. Sense justícia social i una igualtat d’oportunitats efectiva, la llibertat personal esdevé inassolible. Avui, encara, les desigualtats socials que al nostre país ofeguen la llibertat de tantes vides ens obliguen a orientar els esforços col·lectius per garantir com abans millor un progrés econòmic socialment inclusiu i ambientalment sostenible. Per això necessitem les millors eines al servei del benestar de tothom, sense exclusions.”

Disculpeu que reprodueixi un fragment tan extens del manifest, però considero imprescindible focalitzar, explicar bé, amb nitidesa el perquè fem les coses. Quantes vegades, durant aquests dos anys i mig llargs de repressió posteriors a la celebració del referèndum de l’1-O, ens hem perdut en discussions estèrils i sobretot desenfocades de la qüestió principal, del perquè vam voler votar, del dret a decidir el nostre futur individual però també col·lectiu d’una manera no coaccionada i, en tot cas, no condicionada per la por o l’amenaça. Sé que els companys de l’Assemblea han tingut també aquest debat i el tenen ben viu, en paraules de la mateixa presidenta reelegida, l’amiga Elisenda Paluzie, que clama al cel sobre la necessitat de retornar a la unitat estratègica i als grans consensos.

Davant de tot aquest magma que pren formes i matisos distints, els professionals de la política, entre els quals no m’hi compto, mostren recels i remarquen els interrogants que planteja el mapa actual, certament fragmentat però també fàcilment explicable, diria jo. Aquests professionals, i cal dir que la premsa d’una manera pràcticament monolítica, s’afanyen a repetir que aquest nou partit és el del 130è president, el partit de Puigdemont, i ho fan no sempre amb voluntat explicativa, sinó per manllevar-li legitimitat i per incidir en una visió messiànica del president legítim i dels qui som considerats “la seva tropa”.

I és aquí on, els nouvinguts en aquest debat apassionant però també descarnat, ens veiem amb l’obligació moral d’explicar, a qui vulgui escoltar-nos, que això no va de tu ni d’ell ni de l’altre. Va de nosaltres. Va de la unitat que el president Puigdemont ha reclamat i ha defensat amb el seu exili a tot arreu, fins a arribar ara a la mateixa seu del Parlament Europeu gràcies als votants i on és el primer a defensar els drets de l’eurodiputat Junqueras. A qui li dolgui, haurà de fer per superar-ho que és tard i vol ploure.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)