Opinió

A fons

ESTRATÈGIA ELECTORAL O NACIONAL?

Definir el panorama actual a partir de la dita “tants caps, tants barrets” és d’un realisme gairebé científic
A Espanya tots van a la seva, però nosaltres, aquí, no anem a la nostra

De l’octubre del 2017 ençà, l’independentisme no és un tot cohesionat, sobretot els partits polítics d’aquesta orientació. Si això de la independència va seriosament i no és cap febrada patriòtica de cap de setmana estiuenc, tal com anem difícilment arribarem al cap del carrer. Definir el panorama actual a partir de la dita “tants caps, tants barrets” és d’un realisme gairebé científic, malauradament, perquè l’absència d’un relat nacional compartit brilla, clamorosament, per la seva absència. No em refereixo al fet que partits i moviments socials no diguin, substancialment, el mateix, ni al fet que la disparitat de visions afecti també els tres partits independentistes entre ells, així com els dos moviments socials que tampoc no comparteixen del tot el mateix discurs. La diversitat de posicions afecta també l’interior de cada sigla, de manera que és possible de sentir afirmacions i arguments contradictoris procedents de la mateixa família política o social, amb el consegüent desconcert general.

Les formacions polítiques ja fa temps que tenen l’estratègia electoral com a prioritària i, potser, única. És a dir, que l’objectiu primer és preparar-se per fer un bon resultat electoral amb el missatge que més adeptes pugui obtenir, centrant en aquesta comesa tots els esforços de sigla i desplaçant a un àmbit del tot secundari altres objectius. Els partits hi són per governar en representació de l’electorat que els ha votat i per convertir en realitat les propostes electorals de canvi i millora a la societat. És del tot legítim, doncs, d’aspirar a aconseguir com més representació popular millor. Així és i sempre ha estat així en un context polític de normalitat, gairebé de rutina democràtica, però no d’excepcionalitat com ara ens trobem. Però què faran uns i altres quan hagin guanyat les eleccions? Guanyaran i governaran per fer què? Preparar les eleccions següents, sense una estratègia nacional compartida?

De vegades hem parlat de manca d’independència judicial i que aquest poder era subsidiari del polític. Com més va, més clar es veu que l’afirmació no acaba de ser del tot certa. A l’estructura judicial, no li calen ordres, perquè les seves prioritats (el manteniment de la integritat territorial de l’Estat amb el model uninacional, unicultural i unilingüístic de sempre, amb les conseqüències econòmiques que se’n deriven) coincideixen amb les del poder polític. I són nacionals. Allò fonamental ho és per a tothom sense excepció, de manera que polítics del govern i de l’oposició, dretes i esquerres, jutges i magistrats, fiscals i advocats de l’Estat, policies i militars, empresaris i periodistes, bisbes i capellans, acadèmics i escriptors, actors i cantants, famosos i desconeguts, amb molt poques excepcions personals, no mantenen discrepàncies sobre el que és bàsic i sí en allò que és conjuntural o secundari. A Espanya, doncs, tots van a la seva, però nosaltres, aquí, no anem a la nostra, perquè, més enllà dels discursos retòrics i repetitius, no sembla haver-hi nostra.

Ens és imprescindible l’adopció d’una estratègia nacional compartida en tots els àmbits, començant per una estratègia antirepressiva conjunta i identificable, perquè mentre ells absolen els seus uniformats encara que hi hagi morts, com al Tarajal, o deixen en llibertat els que assalten amb violència una dependència del govern de Catalunya, com els de Blanquerna, jutgen els nostres uniformats i tornen a recloure a la presó els nostres dirigents pacífics. Ells van per feina. Nosaltres, no. Quan tens clar l’objectiu general, la resta d’objectius específics han de subordinar-s’hi i estar-hi en coherència i no com ara, que semblem una fira de la diversitat permanent. Estratègia antirepressiva, a Madrid, a la Unió Europea, al món. Una estratègia nacional compartida és l’única eina que ens permetrà sortir victoriosos un dia d’aquesta lluita política nacional.

Està bé que els partits s’esforcin a fer els millors resultats, però, mentrestant, algú hauria d’estar preparant també una estratègia que ens dugui a la victòria, no de partit, sinó de país. I això implica tornar a prendre nosaltres la iniciativa política, en comptes d’anar a remolc com ara, a la defensiva, i sempre reaccionant a les seves envestides, en comptes de ser nosaltres els qui anem al davant i siguin ells els que hagin de reaccionar. Cal estudiar mesures de desobediència civil, resistència pacífica i acció econòmica individual que empenyin i reforcin l’acció política, sempre lluny de la seva violència secular per tal que no haguem de recórrer a la improvisació. Perquè, “per quan vingui un altre juny”, que vindrà, ens trobi amb les eines esmolades. Ben bé.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)