El voraviu

Els fets d’aquesta setmana posen en xifres de rècord el resultat de la diàspora de l’antiga coalició de CiU. La denúncia del PDeCAT a JuntsxCat, l’estripada de carnet de Puigdemont, les rellevants fugides que l’han seguit i el silenci de Mas ho deixen clar. El PDeCAT i JuntsxCat són el setè i el vuitè partit nascuts de la decisió de Mas de virar CDC a l’independentisme. Abans havien aparegut el PNC de Marta Pascal; la Lliga, d’Astrid Barrio; Convergents, de Germà Gordó; Units per Avançar, de Ramon Espadaler; Lliures, de Fernández Teixidó, i Demòcrates, d’Antoni Castellà. Es podia salvar la darrera partió? Podien fer vida sota el mateix sostre Mas i Puigdemont? Sembla que no, i sembla que a tothom li va bé així. Puigdemont vol el 3% ben lluny i Mas n’allarga l’ombra, es vulgui o no, sigui just o no. D’altra banda, Puigdemont no està per orgues organitzatius. No vol ser masover. Vol ser l’amo del tros. Va quedar enfitat de xarop de partit molt aviat, als vuitanta, quan amb en Joan Bagué van tenir èpiques confrontacions (intel·ligents i no) amb en Pere Casals, escollit diputat de les JNC a Girona en la segona legislatura (1984). Segurament la tírria que té al funcionament dels aparells dels partits (però que domina com ningú) el va tenir tants anys en la política activa, però lluny de la política institucional. Ara ja corre prou risc amb l’Estat espanyol. N’hi ha que se’ls pot estalviar. I se’ls estalvia. Encara que hagi d’aplicar l’article 26.

Un dia d’aquests Artur Mas parlarà de cara al públic i dirà l’única cosa que pot dir, que té una ànima (o un tros) en el PNC de Marta Pascal, que té una ànima (o un tros) en el PDeCAT de David Bonvehí i que té una ànima (o un tros) en el JuntsxCat de Carles Puigdemont. De fet, si no fos pels jutges, pel 3% i pel concurs de creditors, també tindria (com tants i tants altres) una ànima (un tros) en la CDC de Jordi Pujol. I no gaire res més no dirà. Que el deixin una mica tranquil i que no hi prenguin gaire mal tots plegats. Per més que ja no estigui inhabilitat, el 129è president sap massa bé que les batalles que venen ja no són les seves batalles. La història l’ha deixat al PDeCAT i es fa difícil pensar que se’n mogui en cap direcció. Tot serien males interpretacions. El diputat Salellas el volia a la paperera de la història i no ho aconseguirà. Si continua en la política sense estridències, Mas té una llarga vida prou confortable a la paperera del PDeCAT. Ningú no l’hi retraurà i, de feina, no n’hi faltarà a reagrupar tant de fill pròdig d’aquella casa gran del catalanisme de la qual havia obert les portes a tots i que els uns han tancat als morros dels altres. Queda per veure quants dies allargarà el silenci. Hi ha com una mena de passa entre els responsables de comunicació aquest estiu o els ha arribat una moda de Nova York a través d’una sèrie de Netflix: recomanen als assessorats uns quants dies de mutis. Calla l’emèrit. Calla Messi. I calla Mas.

L’ACN ha llançat aquest cap de setmana una entrevista al president del Parlament, Roger Torrent, en dues entregues, una el divendres i l’altra el dissabte. Estic estupefacte. No per les dues entregues, que també. Estic estupefacte des que vaig llegir la primera. Arribats a aquest punt (darrer cap de setmana d’agost del 2020), Torrent demana a Sánchez una proposta per a Catalunya en la propera taula de diàleg perquè diu que no n’han fet cap. Has estat fora del país, president? Ha desconnectat? Quan es torna s’han de fer els deures i repassar diaris. Es pot tornar tan marcià en ple segle XXI? O el president Torrent ha desconnectat tant durant les vacances i ha tornat tan marcià que no sap per quin mar navega, o el president Torrent encara ha de marxar de vacances i l’acumulació d’informació li ha provocat una taparada mental que l’ha fet desmemoriat. De quina pròxima taula parla? N’hi ha hagut una perquè n’hi pugui haver una de pròxima? D’on treu que n’hi haurà mai cap? Que no ha vist el pa que s’hi dona des que el PSOE festeja Cs? I com, que no han fet cap proposta? Li ho poden dir més clar? Ni, ni, ni. Ni autodeterminació, ni referèndum, ni amnistia. Ho han dit des de Madrid i ho han dit des de Barcelona. Ho ha dit Sánchez i ho ha dit Iceta. Prou, Torrent, ja prou de taula. No recorda que Rufián mateix ja va dir, quan va veure que s’havia acabat el juliol i que no hi havia ni taula ni tamboret, que calia un canvi d’estratègia?

L’àvia Neus, quan parlava dels alemanys en genèric (els que emplenaven platges i bars a l’agost), parlava dels kartoffens. Tots, aquell anys, parlàvem dels kartoffens. Kartoffens alemanys i gavatxos francesos. Anys setanta. Gerres colossals de cervesa uns i partides infinites de petanca i pastís Ricard els altres. Kartoffens i gavatxos eren els guiris per excel·lència i aquest any, feines a veure la cara d’un. Emmotllem-nos als temps moderns i transformem els kartoffens (quan tornin) en kurzarbeirtergeld. Exerciteu, que no és tan complicat encara que ho sembli. Kurzar - beirter - geld. Kurzarbeirtergeld és, en alemany, expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO). Ve al cas perquè la coalició de govern de Merkel ha decidit finançar els kurzarbeirtelgeld fins a finals del 2021. Del 2021. De fet ja ho tenien aprovat fins al març del 2021. Ho han allargat perquè tenen eleccions al mig i no volen generar dubtes en el món laboral. És una manera diferent de mirar-s’ho que aquí, que no diuen què passarà després del setembre i que amenacen els que han cobrat de més (per errors del SEPE) amb interessos, multes i recàrrecs si no ho tornen abans de trenta dies. Als que encara no han cobrat des del març, que n’hi ha, aigua de valeriana. La decisió dels kartoffen també indica que anem de mal borràs. Quadra amb el fet que s’hagi suspès la reunió de Davos del gener i que l’FMI ja fixés el gener del 2021 com el moment de la segona onada.

La politiqueria no és sempre una història de perfil baix. També presenta moments sublims. Acostumen a ser-ho aquells en què passa comptes amb els seus sapastres i sacerdots. Són moments en què als observadors (que tenim filies i fòbies com el més politiquer de tots) se’ns escapa un somriure, encara que no toqui. El pessigolleig que em va recórrer la columna vertebral i totes les vísceres dilluns mentre llegia una piulada de Juan Carlos Girauta, que està que trina amb els seus antics correligionaris, em va fer pujar als cels. “No recordo una cosa més inútil en política que aquesta gestoria que anomeneu, injustament, Cs”, escriu el candidat que no va aconseguir acta de diputat per Toledo. Que gran que és el destí, Girauta, que t’ha regalat els mals de ventre (metafòrics) que et mereixies. Dubto si l’àvia Neus diria allò que la cabra pels seus pecats porta els genolls pelats o s’inclinaria més per fer servir l’altra que diu que Déu nostre senyor té una massa que pica sense fer remor. Jo, que soc molt menys sibarita del llenguatge i de les dites, diré només que et fotis, Girauta. Ja sé que segurament trobaràs sopluig i càrrec a Vox, més d’hora que tard, i que haurem de tornar a aguantar la teva bilis i el teu verí. Però mentre operes i et confabules per recol·locar-te, fote’t. Ets hàbil i suraràs encara que Cs s’enfonsi del tot. Tu tornaràs a triomfar. Però mentrestant, t’ho dic de tot cor: fote’t, Girauta.

Diumenge no va passar la prova PCR i avui no s’ha entrenat. Cada dia que passa, el tovalló de paper d’aquell bar es veu rebregat per més i més advocats. Tot és calé en l’adeu (o no) del més mimat. El comunicat ràpid i contundent de la lliga fent costat al club és calé. Què queda de la lliga de les estrelles, amb els exgalàctics que no van anar ni a Lisboa i Neymar, CR i Messi a l’espai sideral europeu? És clar que LaLiga està a favor del Barça. Què ha de dir LaLiga quan veu devaluar-se els actius? Hi ha qui es pregunta per què a can Barça els grans acaben com acaben. Se’ls mima, i els mimats són desagraïts, petulants i creguts. Messi ha donat molt, és cert. Més que ningú, és cert. Que no s’ho ha cobrat? Que no se l’hi ha pagat? Que li deuen i no li paguen?, es preguntaria l’àvia Neus. Era molt bo. El millor. Però massa mimat. A la selecció argentina sempre hi ha tornat i s’ha desdit de les fugides. Ha de tenir una proposta molt ben amarrada (calé) per muntar un cacauet com aquest i fer-li un lleig com el que ha fet a un altre heroi de la iconografia blaugrana (el de Wembley) i després d’un 2-8, un any en blanc, Liverpool, Roma i Torí. Perquè Messi, el mimat Messi, també hi era al camp aquests dies, i alguna responsabilitat deu tenir en els naufragis. I seves eren les barrudes declaracions. “No nos da.” Només tu, dones? Ara li donarà, a Nobita, el que necessita per salvar la cara: calés. Però quatre calés. Res de 700 quilos.

No us penséssiu pas, preocupats pels nostres presos polítics, que no hi ha polítics presos. Aquesta setmana mateix, la Institucions Penitenciàries espanyola ens ha recordat el cas d’un dels més esforçats, en concedir-li dilluns el tercer grau. És exministre i expresident balear. És Jaume Matas. És un polític pres. Per xoriç. No n’hem de deixar de parlar perquè és un dels mals de podridura que ens afecta, i no pateixin per distingir-los, que és senzill si s’hi fixen. Com els bolets. La diferència entre un pinetell i un pinetell de cabra és que el de cabra treu llet. Si escabotes un siureny i ràpidament es torna blau verd és que és un mataparent. Quan passen uns dies que s’han concedit les millores per al compliment de la pena a un pres i la fiscalia espanyola no hi ha recorregut, és que és un polític pres. Si fos un pres polític hauria trobat mil bestieses per recórrer. De polítics presos, en els darrers temps, no n’han faltat. En presó preventiva (com el també expresident autonòmic i exministre d’Espanya Eduardo Zaplana) i amb condemna ferma (com l’exvicepresident d’Espanya Rodrigo Rato). Hi ha consellers, diputats, alcaldes, tresorers i tot tipus de càrrecs electes o per designació. N’hi ha del govern central, dels autonòmics i de les corporacions locals. N’hi ha, sobretot, del PP, del PSOE, del PSC, de CDC i de la UDC. Qui acumula poder genera corruptes. Són polítics presos i punt. Pinetells que treuen llet i siurenys que es tornen blaus.