Opinió

Tribuna republicana

LA VERITABLE NATURALESA DEL CONFLICTE

L’Onze de Setembre és una bona data per mirar d’aclarir on és l’independentisme
Si Catalunya és independent, el mapa d’Espanya canvia. Si el mapa d’Espanya és intocable, es vulneren els drets dels catalans. O l’un, o l’altre

On som? L’Onze de Setembre és una bona data per mirar d’aclarir on és l’independentisme. Com que l’aproximació habitual en molts mitjans de comunicació és posar la mirada en les hostilitats partidistes –que malauradament són les que marquen els temps polítics–, la sensació més generalitzada és que som en un galimaties. El mal és que aquest pim-pam-pum acaba amagant la principal qüestió de fons i que és la de quina és la veritable naturalesa del desafiament que el sobiranisme ha plantejat a Espanya i, és clar, la de com aquest hi ha respost.

De què estem parlant? Si del que estem parlant, doncs, és de si l’independentisme ha de trobar alguna mena d’acord amb l’Estat que li permeti anar tirant mentre espera temps millors –per exemple, que una amnistia o un indult faciliti el retorn a primera línia dels líders a la presó–, llavors té tot el sentit del món tornar a parlar de competències estatutàries, de pactes fiscals i, en definitiva, d’autonomisme. La idea principal és la de l’estira-i-arronsa per tornar a provar de posar-se d’acord, això sí, oblidant com va acabar l’últim intent de pacte –un estatut que es va fer amb tot a favor: un tripartit d’esquerres governat pel PSC, i amb el PSOE a Madrid–. Ara bé, si considerem que la veritable naturalesa del conflicte és per ser reconeguts com a nació, per la sobirania, pel dret a decidir i, en definitiva, per voler exercir el dret a l’autodeterminació, llavors l’escenari és totalment diferent. Amb l’Estat, i després d’una amnistia immediata i del reconeixement dels drets nacionals, només s’hauria de parlar de la celebració d’un referèndum vinculant i, si sortia a favor de la independència, acordar una sortida pactada.

No hi ha un win-win. En el primer cas, el de qui dia passa any empeny, és cert que l’independentisme en diferit –ajornat ad calendas graecas– guanya temps comptant que, tanmateix, de moment podrà anar governant. I mentrestant, l’Estat aconsegueix aigualir el conflicte amb l’esperança que l’acabarà dissolent de manera definitiva. No sé si se’n pot dir un win-win (tots hi guanyen), perquè a la llarga estic segur que acabaria sent un lose-lose (tots hi perden). En canvi, en el segon cas, si s’entén que l’única negociació dignament acceptable arriba després d’una amnistia i amb l’exercici del dret d’autodeterminació, llavors no hi ha win-win possible. Si Catalunya és independent, el mapa d’Espanya canvia. Si el mapa d’Espanya és intocable, es vulneren els drets nacionals dels catalans. O l’un, o l’altre.

El coratge de rendir-se. Tothom sap que en una confrontació oberta amb l’Estat, ara mateix, l’independentisme tornaria a perdre bous i esquelles. El govern més progressista de la història no impediria que l’Estat menys democràtic de la Unió Europea tornés a fer un 1-O. L’única resposta imaginable és la repressió que, per cert, tampoc no ha cessat. Però també sabem per una llarguíssima experiència que no ha tingut mai excepcions –la negociació de l’Estatut del 2006 no és pas tan lluny!– que els pactes de bona fe amb els governs espanyols i amb el conjunt de l’Estat –com fins fa tres anys havia repetit Oriol Junqueras amb encert i de totes les maneres possibles– sempre són un parany. Dit d’una altra manera, demanar a Pedro Sánchez que tingui “el coratge” de resoldre el conflicte amb Catalunya –com l’hi ha demanat el president del Parlament– és com suggerir a l’enemic que tingui el coratge de rendir-se. D’acudit de Gila.

Sant Tornem-hi? Tornem al principi: si la naturalesa veritable del conflicte Catalunya-Espanya rau a aconseguir avantatges per tenir un “govern efectiu”, per governar amb “realisme i pragmatisme” en l’entretant, per fer unes polítiques socials que els pressupostos no permeten o per afavorir una república espanyola, llavors ja està bé que tornem a l’estil del pacte del Majestic de Pujol, a les propostes de pacte fiscal de Mas i a tota la resta de taules de subhasta de peix per omplir el cove. Però si estem parlant d’un conflicte en què l’acord amistós és impossible, llavors només hi ha dues alternatives: o s’abandona la lluita, si és el cas, deixant-la per a generacions futures –com recomanen els spin doctors d’ERC i alguns del PNC i del PDeCAT–, o es demostra que hi ha camí per a una “confrontació intel·ligent” amb l’Estat –cosa que també caldrà veure–, curta o llarga, però tenaç i continuada. Confrontació amb l’Estat, però si fos el cas, també amb independentistes de falsa bandera.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)