Opinió

La República que bull

1-O: NI OBLIT NI RENDICIÓ

L’1-O i la seva defensa, sigui des de l’exili, sigui des de la presó, sigui des dels carrers, és el pilar on es fonamenta el futur país real

L’agost del 1954, Josep Tarradellas era escollit president de la Generalitat. A l’exili, perquè a Catalunya no hi havia democràcia. L’elecció es va fer contravenint la normativa que establia que, en cas de mort o incapacitat del president de la Generalitat, el successor havia de ser el president del Parlament. Així havia estat escollit Josep Irla el 1940 arran de l’assassinat de Lluís Companys. Catorze anys després, Irla decidia plegar, malalt i fatigat. El president del Parlament era Manuel Serra i Moret. Per evitar-ne la designació preceptiva i colar-se com a successor, Tarradellas havia arrencat a Irla un nomenament com a conseller primer. A banda d’aquesta martingala, el molt murri va ser investit en una reunió a l’ambaixada de la República Espanyola, una república que feia quinze anys que no existia legalment. Hi van participar només 24 dels 85 diputats que havia tingut el Parlament català, elegits feia més de vint anys. Va obtenir 24 dels 26 vots emesos. La tupinada no va acabar aquí: només onze dels vots van ser presencials. La resta van arribar per correu, enviats per tots els diputats localitzats, ai las!, pel mateix Tarradellas.

Què vull explicar amb això? Doncs que si us diuen que 2 milions de vots de l’1-O no donen legitimitat; si us diuen que un senyor de Waterloo que treu més d’1 milió de sufragis cada cop que es presenta a unes eleccions és un boig fent-se passar per president; si us diuen que el Consell per la República són només un centenar de milers, si us diuen tot això per minar-vos la moral, penseu que el Molt Honorable Josep Tarradellas no només va construir la seva presidència sobre una ficció i va mantenir aquesta ficció en solitari durant dues dècades, sinó que la va fer creure a una bona colla de polítics que passaven per ser seriosos i va acabar tornant enmig d’un bany de multituds com a president legítim a un país on la majoria de la gent del carrer l’havia oblidat o, directament, no sabien ni qui era. El gat vell republicà va ser instituït, a més, amb el suport dels hereus dels franquistes que l’havien aviat, els quals, per postres, el van acabar nomenant marquès.

Tarradellas va ser un frau? Ans al contrari. Quan l’opressió segresta la legalitat, la legitimitat sovint adopta fórmules imaginatives per preservar veritats tan grans com, en aquell cas, la voluntat democràtica dels catalans derrotada per les armes, les institucions i les llibertats nacionals. Ho va fer De Gaulle a França, ho va fer Jan Karski a Polònia. I tants d’altres. En el cas català, vist amb ulls d’avui, la feina de Tarradellas pot semblar una minúcia, total per recuperar un trist règim autonòmic. Va ser una proesa.

Mig segle després, l’1-O i la seva defensa, des de l’exili, des de la presó, des dels carrers, són el pilar d’un país lliure on no caldrà atorgar marquesats per la feina feta. Si l’empenta d’un home sol va preservar la voluntat de ser de tot un poble, què no podrem fer avui els milions d’herois de l’1-O? Feliç aniversari. Persistim.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)