Opinió

A fons

SÀHARA, FARTS D’ESPERAR

Farts d’esperar el referèndum pendent aprovat per l’ONU, els sahrauis han dit prou
La Zainabo va venir a casa a quan tenia 8 anys, però de tan petitona n’aparentava només 5

Tenia una mirada trista, la Touba. Havia hagut de deixar el seu país, el Sàhara Occidental, fugint esparverada de l’ocupació marroquina, per establir-se als campaments de refugiats sahrauis prop de Tinduf (Algèria), on cada nucli de població du el nom de les ciutats que havien hagut d’abandonar, per no perdre’n la memòria històrica: Al-Aaiun, Auserd, Smara, Dahla... Els fills ja hi havien nascut i només coneixien la duresa de les condicions de vida de la Hamada algeriana, un desert eixut i inhòspit, enmig del no-res. Quan la Zainabo, sa filla, va venir a casa a passar-hi l’estiu, només tenia 8 anys, però de tan petitona n’aparentava només 5, i no havia vist mai unes escales. A Tarragona va descobrir el mar per primer cop, tan emocionada com espantada en veure acostar-se les ones que anaven a morir a la platja. A casa, en acabar els àpats, sempre tornava a l’ampolla de l’aigua els sobrants dels gots de cadascú, davant la nostra sorpresa: no es podia balafiar un líquid tan valuós. Parlava àrab en la variant hassania i, quan va tornar als campaments, ja deia moltes paraules en la nostra llengua i nosaltres en la seva. Sempre que els anàvem a visitar ens tenien tota mena d’atencions i ens obsequiaven amb regals inesperats, com ara flassades, roba sahraui, bijuteria virolada i alguna peça modesta d’artesania. Allà feien l’esforç de donar-nos el millor menjar i ens feien conèixer delícies com ara bocinets de carn de camell, cuits a la brasa a les dunes del desert un dia d’excursió, com la millor delícia gastronòmica possible enmig d’un paisatge on només senyorejava la sorra, que, d’altra banda, et trobaves a tots els plats i la notaves a la boca perquè era present pertot. El fill gran, uniformat, en preguntar-li a què es dedicava, em contestà sense dubtar i amb un punt d’orgull: “Combatent, soc combatent.” Llavors, el combat era exclusivament polític, d’ençà de l’alto el foc decretat el 1991. Quan ens n’acomiadàvem, amb el cor encongit per tantes emocions, mentre tota la família ens saludava amb la mà, la Touba cridava sempre: “Hassan II, cabró! Visca el Sàhara lliure!”, mentre ella, el marit Moulud i cadascun dels fills s’anaven convertint, a mesura que ens n’allunyàvem, en un punt cada cop més minúscul, fins que s’acabaven fonent del tot amb la sorra del desert per esdevenir un sol referent a l’horitzó. La Matubaka tenia uns ullassos d’una negror intensa i va traspassar tota la seva bellesa a la filla, la Xaia, un autèntic escateret bellugadís, esprimatxada i simpàtica. Una cosina seva, infermera a Manresa, s’havia fet una petita construcció d’obra, just al costat de la seva haima, i allà hi havia una mena de dutxa de la qual vam gaudir gairebé en exclusiva, com un present dels déus. Hi vam trobar el mateix afecte, tendresa i complicitat que a la haima de la Touba i vam compartir conversa, silencis i somriures, ajaguts per terra, en una mar de coixins, sobretot aquells moments centrals del dia, quan ningú no gosava sortir fora perquè la calor era asfixiant i el sol bleïa la sorra fins a fer-la intransitable.

Espanya abandonà el territori i la seva gent, a mercè de les aspiracions annexionistes dels estats veïns, en una de les pàgines més vergonyoses de la història de les descolonitzacions, i el Marroc n’ocupà la majoria del territori, el 1975. El Front Polisario hi reaccionà i entrà en guerra durant setze anys. El 27 de febrer del 1976, a Birlehlu, territori alliberat, es proclamà la independència de la República Àrab Sahraui Democràtica, des del convenciment que “tots els pobles tenen un dret inalienable a la llibertat absoluta, a l’exercici de la seva sobirania i a la integritat del seu territori nacional”. La RASD pertany a l’OUA i, al principi, fou reconeguda per una vuitantena d’estats que, ara, ja s’han reduït a la meitat, constatant com el tema s’eternitzava, enquistat, sense cap solució a mitjà termini. Espanya mai no n’ha reconegut la independència, com sí, en canvi, que manté relacions diplomàtiques amb la Guinea Equatorial i en rep el seu dictador, a Madrid, amb tots el honors. França i el Marroc són els adversaris més clars de la seva causa, i Algèria n’és el defensor principal. Suècia, l’únic estat europeu que els reconeixia, se’n va fer enrere quan Ikea començà a obrir botigues al Marroc i hagué de pagar l’impost no precisament revolucionari. Farts d’esperar el referèndum pendent aprovat per la resolució 1514 de l’ONU, els sahrauis han dit prou, com em comenta un amic, ministre de la RASD. I han decidit tornar a la lluita per la llibertat i la dignitat. Un tros del nostre cor els acompanya ara, com ho havia fet abans. Tota la sort per als guerrers que al seu poble són fidels!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)