Opinió

Tribuna republicana

TORNAR-NOS A AUTOCENTRAR

No n’hi ha prou amb parlar català: cal pensar en i des del català. Res a veure amb aïllaments identitaris, sinó amb no haver de renunciar a la pròpia dignitat
Si el president dels Estats Units viatja a Madrid, direu que ha vingut o que hi ha anat?

Les darreres dades alarmants sobre la reculada en l’ús social del català indiquen, en primer lloc, el desconeixement de la llengua –de la competència lingüística real del ciutadà– i després les rutines d’acomodament a les regles de joc dels poders dominants en les interaccions socials. I no cal ser un gran expert per adonar-se que tant el coneixement com els usos no són resultat de cap decisió personal lliure, sinó d’un context social que els condiciona de manera determinant.

Entre aquests condicionaments hi ha el pes del nombre de persones migrades, l’acollida dels quals per part d’ONG, sindicats i altres institucions es fa quasi exclusivament en llengua castellana, fent així un primer senyal confús sobre quina és la llengua del país... i potser també sobre a quin país han arribat. Hi ha també la confusió entre competència i necessitat, amb efectes perniciosament reactius si, després de forçar l’adquisició de la competència, hom en descobreix la inutilitat, cosa força habitual. No cal dir que també hi ha el mercat per a qui, en la major part dels casos, li és més còmode –i sobretot, més barat– estalviar-se l’acomodació a una comunitat lingüística que, d’altra banda, es mostra poc o gens exigent a l’hora de demanar ser atès en la seva llengua.

I, entre més –deixo ara de banda els nacionalismes identitaris de dretes–, hi ha les ideologies cosmopolites de la pseudo-esquerra que, paradoxalment, es mostren molt crítiques amb la producció i dels mercats globals del capitalisme “salvatge”, però que són dòcils amb la globalització cultural. És a dir, són cegues als genocidis lingüístics i a l’extinció de les llengües de mercats suposadament menys competitius. Molt producte de proximitat, de quilòmetre zero i sostenible, però consumit en una llengua de distància, de quilòmetre sis-cents o més, i liquidadora de la llengua pròpia.

Combatre tots aquests determinants no és fàcil. En aquest terreny, com en tots, l’exercici d’una decisió personal lliure –inevitablement minoritària pel fet de ser costosa– implica la presa de consciència, però també uns recursos mentals i pràctics per poder anar contracorrent. És a dir, cal una voluntat de lluita tenaç. L’altre camí és disposar d’institucions compromeses en aquest combat que, facilitant una normalitat alternativa, deslliuri el ciutadà de l’esforç individual, ni que sigui parcialment. Aquesta és –o era– la raó de ser dels mitjans de comunicació públics de la Generalitat de Catalunya. I també és la raó de ser de totes aquelles institucions privades veritablement compromeses amb la llengua, la cultura i el país, siguin supermercats, mitjans de comunicació, ONG, universitats o empreses de tota mena.

El cas, però, és que si és difícil mesurar el retrocés en la consciència lingüística favorable al català, el que sí que és visible és la renúncia progressiva que s’ha produït en els àmbits institucionals públics i privats a l’hora de mantenir aquest combat. Només cal constatar l’accelerat procés de descentrament nacional a què s’han abandonat per recentrar-se en l’espai estatal. Parlo de la renúncia a mantenir un punt de vista propi que tingui clar quin és el nosaltres i l’aquí implícits en els seus relats i les seves pràctiques. M’explico: fa uns anys, una petita però intel·ligent organització a favor de l’autocentrament que s’anomenava Criteri va publicar unes postals amb unes preguntes tipus test que feien visible el problema. Vegeu-ne algunes: “Si el president dels Estats Units viatja a Madrid, direu que ha vingut o que hi ha anat?” “Si us pregunten quantes llengües es parlen al nostre país, direu dues, castellà i català, o tres-centes?” “La televisió pública de Catalunya es diu TV3: és així perquè es va pensar en les tres comunitats on es parla català, o perquè es va crear amb mentalitat espanyola i era el tercer canal després de TV1 i TV2?” S’entén bé què és l’autocentrament, oi?

Lluitar contra les inèrcies de la globalització, el mercat o les ideologies pseudo-progressistes només es pot fer amb mentalitats individuals combatives i institucions compromeses amb l’autocentrament. No n’hi ha prou amb parlar català: cal pensar en i des del català. Un autocentrament que no té res a veure amb aïllaments identitaris, sinó amb el desig de relacionar-se amb els altres sense haver de renunciar a la pròpia dignitat i, sobretot, sense resignar-se a ser el peix petit menjat pel darwinisme social dels autocentraments dels peixos grans.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)