El voraviu

Té pebrots, la cosa. Al final sembla que hàgim de donar gràcies al TSJC perquè va avançar ahir que la interlocutòria que signarà dilluns manté les eleccions el 14-F i anul·la el 30-M acordat per tots els partits parlamentaris menys el PSC. Gràcies, gràcies, mil gràcies, senyors jutges, per no haver-nos fet esperar a dilluns. S’ha acabat la incertesa, la tensió i la ximpleria que generava el dubte. Entrem de ple dret en la incertesa, la tensió i la ximpleria que genera votar amb hospitals desbordats, UCI plenes, desenes de milers de ciutadans en quarantena, bars i restaurants tancats vint hores al dia i toc de queda que ens retira com les gallines. I sobretot gràcies, gràcies, mil gràcies, senyories, per no haver esgotat el termini, haver treballat ràpid i bé i no sortir amb la resolució el dia 8 de febrer, que és el dia fins al qual tenien temps. Que trempats, aquests jutges, que han avançat la feina deu dies! No unes hores o uns dies, no! Deu dies abans que se’ls acabés el termini ja han pres la decisió. D’això se’n diu eficiència! No els hem pas de pagar un suplement per l’esforç? O seria un complement, en aquest cas? Se’n diu complement, no, dels variables que cobren per mèrits els funcionaris de carrera i altres nòmines a compte dels pressupostos generals? Té pebrots, la cosa! I el govern, en espera de la interlocutòria escrita, per veure si presenta recurs, alhora que ho prepara tot perquè votar el 14 sigui “segur” (??). Un guió de Pulitzer!

La dreta mediàtica debat que Vox fes de crossa al PSOE en el decret dels fons europeus. A portada. Com a obertura. “Vox admet que les bases no entenen l’auxili a Pedro Sánchez.” Salven el govern i ningú els fa fàstics a banda dels seus. No hi ha explicacions de quines estampes han intercanviat. Sempre s’intercanvien estampes per fer de crossa, encara que siguin, com és el cas, ordres estrictes de l’Ibex-35, de la llotja del Bernabéu, de l’estat profund i dels patriarques del règim del 78. No poden perdre els quartos del pla europeu que han d’acabar en els seus balanços. Per què no surt ara la ministra Montero amb la gràcia andalusa que exhibia amb l’aprovació del pressupost al Congrés? Es felicitava que sumaven el sí d’onze partits. “Mai s’havia dialogat amb tants grups i mai tants grups havien fet aquesta demostració de generositat. Obrim una nova etapa en la legislatura”, va lloar. I ara ja són dotze els partits amb què poden jugar geometria variable. Ja hem integrat Vox. Com aquí s’integrarà amb normalitat en els debats electorals encara que no tinguin representació al Parlament. D’acord. Acceptem-ho i no fem ximpleries ni comèdies. Hi ha persones d’ideologia ultradretana, xenòfoba i masclista entre nosaltres. Milers. Desenes de milers. Centenars de milers. Vox només els representa. Hem de mirar que no participin de majories i, sobretot, que no ho siguin. Dubto que fer tractes d’amagatotis hi ajudi.

D’avui en quinze haurem cobert una nova etapa del procés que voldrien liquidar del tot però que ja saben que no ho aconseguiran, per “efectes/defectes Illa” que s’inventin i treguin a escena en campanya. D’avui en quinze hi haurà nova aritmètica parlamentària a taula. Serà la tercera majoria independentista. Després del 2015 i del 2017. La primera per més del 50% dels vots. Per això Salvador Illa parla de la “dècada perduda”. Per a monàrquics i unionistes ho haurà estat, una dècada perduda. S’hi han lluït (tant amb l’estratègia dura del PP com amb la tova del PSOE) i, malgrat totes les barrabassades que han perpetrat, no han impedit que l’independentisme tripliqués la seva implantació social i fos majoritari. D’avui en quinze constataran per tercera vegada que no era un suflé. Constataran que la presó, l’exili i la repressió generalitzada i continuada trenquen l’acció unitària de les organitzacions però no dispersen les bases. I com que la saben molt llarga, ens trepanaran amb l’abstenció. Ja ho veureu. Ho preparen des de fa dies. El caos que han muntat a l’entorn de la data és per si no en feien prou amb la desmobilització que ja representa per si sola la por a la pandèmia com s’ha demostrat. Totes les conteses electorals a Europa han caigut brutalment en participació des que circula el virus. Galícia. El País Basc. França. Portugal. Amb l’abstenció voldran deslegitimar la tercera gran victòria independentista. M’hi jugo el toc.

La casa és gran (en pèrdues) i, igual que TV3, ja les paguem vostè i jo. No cal mirar prim. Comencen els despropòsits enviant-hi un presentador de Madrid, com si en la nòmina de Sant Cugat no en tinguéssim un bon estol. També es té en compte la recomanació sanitària de circular com menys millor. Ja se sap que anar al Vallès Occidental és molt més operatiu des de Madrid que des del mateix Vallès Occidental, gràcies a la concepció radial de l’Estat i a la centralitat de la capital. Amb aquests precedents, comença el debat de candidats de La1, i surt el designat Xabier Fortes i, bo i que venia avisat i que era coneixedor de la posició independentista, no és pot estar de renyar-los i els insta a parlar en castellà. El raonament voreja l’excel·lència: “De vegades us queixeu que no us entenen bé fora de Catalunya. Després no digueu que no deixem que us expliqueu als espanyols...” O són molt tanoques o estan convençuts que nosaltres en som molt. S’entén que aprofitin el debat en desconnexió per a Catalunya per al canal internacional, però és ridícul que pretenguin fer-nos la jugada del cordill! No hi ha traductors? Quina oportunitat perduda per subtitular o per donar dues opcions d’àudio, o les dues coses! Quina lliçó malbaratada d’aquesta pluralitat i diversitat que prediquen. No, encara ens renyen, és clar. Que burrets que som de no parlar en castellà per a tot Espanya si ho sabem fer. Quina mania! Com som, aquests catalans!

He sortit del grup dels indecisos. Ja ho tinc. No necessito més mítings, ni més debats, ni més entrevistes, ni més res. Per no necessitar, no necessito ni badar el dia de reflexió. No he de reflexionar ni un segon el dissabte 13. Faré cas a Jordi Cuixart, això ho tinc clar, i ajudaré a emplenar les urnes de vots independentistes. És la cosa de profit que trobo que es pot fer el dia 14. De fet, aquí ja hi havia arribat fa dies, la novetat és que ara ja sé, a més a més, quin vot en concret dipositaré a l’urna. El diumenge ens aixecarem a una hora prudent encara que hàgim retirat tard veient sèries, i esmorzarem plegats tota la família. M’asseuré un moment al despatx i plegaré ben plegades, seguint el mateix patró de plec en tots els casos, tres butlletes. Una de Junts. Una d’ERC. Una de la CUP. Les dipositaré les tres en una bossa de roba que guardo a la calaixera, les remenaré ben remenades i demanaré a la meva filla petita que en tregui una i la desplegui. Si és de Junts, votaré Junts. Si és d’ERC, votaré ERC. I si és de la CUP, votaré la CUP. Ens acostarem al polivalent i dipositaré el vot. Si l’aritmètica parlamentària que resulta i la malafollá granaína que els líders porten a sobre des d’octubre del 2017 fa que hàgim de tornar a votar al cap de quatre dies, tornaré a fer el mateix. Fins que creixin una mica i deixin la retòrica, les punyetes i la baralla caïnita no penso fer l’esforç mental de triar. Votaré independentista malgrat molts dels dirigents.

De les quatre penúltimes demostracions que en saben un niu, es fa difícil triar-ne una. Són totes molt bones. Fa tants anys que remenen les cireres, han acumulat tanta traça, tenen tantes taules, que són capaços de defensar que l’aigua es poua bé amb un cistell. Ni se n’amaguen, ni miren d’anar escotorits per provar que no els enxampem. Al contrari. Ho fan amb tota la patxorra, que deia l’àvia Neus, perquè ens ho volen refregar. A saber. Comparar els fons que usen l’emèrit i la Casa del Rei de les partides de Patrimonio Nacional amb el pressupost de les oficines d’expresident de la Generalitat té barra. Barra de vicepresidenta del govern, en aquest cas. Sustentar que els fons europeus covid són “nacionals”, i que de nació n’hi ha una i no cinquanta-una i que, per tant, ja poden anar fent llistes al govern de la Generalitat i passar el barret, que no recolliran ni un ral, té delicte. Delicte de la ministra d’Economia, en aquest, de cas. Que Margarita Robles premiï el Jemad dimissionari amb l’Asamblea del Orden de San Hermenegildo té conya marinera, per dir que té alguna cosa, quan per entrar a l’orde s’ha de tenir acreditada “conducta irreprotxable”, segons el seu reglament. I el que té tela, tela, tela és la taula de diàleg bis. A mi la taula de diàleg bis és que em fa petar i em posa a cent. Des que vaig sentir que ERC la demanava i que el PSOE i Podemos li deien que sí, que em vaig emocionar i ploro com una Magdalena.

Fa uns dies, una entrevista d’Òscar Palau a l’activista independentista Carles Castellanos Llorenç, de Poble Lliure, va triomfar al web d’El Punt Avui. La injecció d’adrenalina que suposava el títol de la xerrada amb l’històric militant en devia tenir força culpa. “Abans que el moviment independentista, petaran ells.” Castellanos (Barcelona, 1942) no és un nouvingut al moviment. Precisament ha publicat les memòries polítiques Reviure els fets, llibre en què relata “seixanta anys de pensament i d’acció (1960 - 2020)”. No és nou a la plaça i no li venen gens de nou els episodis de repressió. Diu Castellanos que el que alguns tracten com un miracle és “l’acumulació de vides compromeses que lluiten i pensen per l’alliberament col·lectiu”. Ho proven tot sense parar, amb tot i des de pertot perquè l’independentisme peti. Vegem les quatre d’avui. Una de la JEC: torna a prohibir a TV3 que facin servir “presos polítics i exiliats”. Una del CIS: inventa una segona edició de l’enquesta per ventejar l’efecte Illa. Una de la fiscalia: anuncien que recorreran al TS contra la sentència absolutòria de Tamara Carrasco de l’Audiència de Barcelona. Una de la fiscal general: insinua que recorreran al TS contra el tercer grau dels presos. Estic d’acord amb Castellanos. Abans petaran ells. Perquè de petar, petaran. “Abans érem sota el poder de la repressió, perquè detenint un centenar de persones ho tenien arreglat. Ara ja no poden...”